L’autèntic esperit del 78
L’arrencada d’any, a Manlleu, temps enrere anava de bracet de la Fira de Reis, extingida l’any 2002 i reconvertida en unes jornades tècniques adreçades a professionals. Concedida com un privilegi pel rei Ferran VI, la Fira històricament va ser un punt de trobada de pagesos. Als anys seixanta del segle passat va entrar en una agonia que la va conduir del declivi a la desaparició. Però el 1978, quan encara faltava més d’un any per a l’elecció dels primers ajuntaments democràtics, l’empenta del gremi de Tonis la va fer ressuscitar.
Com va anar aquesta resurrecció, ho van explicar en una entrevista coral a EL 9 NOU Francesc Domènech, Francesc Camps, Joan Muntada, Wenceslao Bosch, Josep Jofre, Josep Roca i Joan Collell, que l’any 2002 quan l’Ajuntament va deixar de fer la Fira eren els membres de la permanent dels Tonis. Havien proposat a Antoni Montmany, conegut
Van dur els germans Calatrava, Norma Duval, La Trinca, l’Eugenio… La Trinca i l’Eugenio, a més, el mateix dia. Va ser el 17 de gener de 1981. L’espectacle es va fer en una carpa al passeig del Ter. L’entrada valia 600 pessetes. Hi van ficar prop de 1.500 persones. La crònica d’EL 9 NOU parlava d’una assistència de públic “fora de sèrie”
com en Ton de can Nando, que en fos el banderer. Ho va acceptar amb una condició: “Hem de tornar a fer la Fira”. I pim pam. Va ser així com l’any 1978 es va recuperar. Es va fer a la plaça del Mercat dels dilluns, el pressupost va ser de 400.000 pessetes –la part grossa es va cobrir amb una subvenció de la Caixa Mont de Pietat de Barcelona– i va funcionar. Aquella iniciativa civil (m’interessa subratllar-ne aquest origen) va arrelar de seguida. Quan va créixer, l’organització va passar dels Tonis a l’Ajuntament. De la plaça del Mercat es va dur al passeig del Ter i, d’allà, a la zona del pavelló.
Ja reconvertida en una mostra multisectorial, l’any 2002 es va liquidar. Sobre aquella decisió, el veterinari Miquel Collell Suriñach, en un article publicat a EL 9 NOU deia que, tot i els handicaps, la Fira atresorava valors: havia estat l’aixopluc del primer concurs de canals porcines de tot l’Estat espanyol, d’un certamen gastronòmic que havia anat agafant impuls o d’una mostra didàctica on es podia veure, per exemple, com paria una truja. “A molts llocs s’inventen fires per intentar posteriorment omplir-les de contingut, i resulta que nosaltres no som capaços de mantenir una fira que té més de tres-cents anys!”, deia Collell Suriñach. Tenia raó. I en continua tenint. És clar que la Fira, exactament com era, avui no tindria sentit, però recuperar-ne la marca associada a algun acte de Sant Antoni s’hauria d’estudiar. Ja em vaig atrevir a
Miquel Collell i Manel Macià retratats per Carles Molist a la plaça del Mercat dels dilluns, on es va fer la primera edició de la Fira l’any 1978 (Biblioteca Municipal de Manlleu. Fons fotogràfic Carles Molist)
comentar-ho l’any passat al pregó dels Tonis, un embolic en el qual em va ficar el banderer, Jordi Pietx. Hi vaig disfrutar perquè el dels Tonis és un col·lectiu divertit. Tot ho celebren. I ho fan amb un punt de rauxa, fins i tot. Està bé: l’atreviment és una espurna necessària per avançar.
Ho dic perquè si aquells tonis del 78, ara veterans alguns i desapareguts d’altres, només haguessin aplicat criteris racionals, segurament no haurien recuperat la Fira de la mateixa manera que, durant els anys setanta i vuitanta, tampoc haurien dut a Manlleu primeres espases del món de l’espectacle que costaven una picossada. Van fer-hi actuar els germans Calatrava, Norma Duval, La Trinca, l’Eugenio… La Trinca i l’Eugenio, a més, el mateix dia. Va ser el 17 de gener de 1981. L’espectacle es va fer en una carpa al passeig del Ter. L’entrada valia 600 pessetes. Hi van ficar prop de 1.500 persones. La crònica d’EL 9 NOU parlava d’una assistència de públic “fora de sèrie”. Deia, a més, que l’Eugenio no havia fer gràcia; La Trinca, sí. “L’Eugenio, tou; la Trinca, fresca”, era el titular.
D’històries dels tonis n’hi hauria mil. No només a la carpa del passeig del Ter, sinó al Sidney, desbordat de públic en més d’una, en més de dues i en més de tres ocasions. Això, avui, no es podria fer. Potser no. Però aleshores potser tampoc es podia fer. I es feia. Perquè hi ha un punt en què cal desbordar el conformisme. Si no, es cau en l’immobilisme. Aquesta actitud la podrien representar aquells tonis que encomanant-se a no se sap ben bé què van recuperar la Fira.
Encara que l’organització acabés anant a parar a l’Ajuntament des de la perspectiva del temps està bé que no ho fiessin absolutament tot a l’administració perquè, en menys de mig segle, un té la sensació que hem passat de súbdits a clients i, pel camí, ens hem oblidat de ser ciutadans. Hi ha iniciatives que neixen des de baix. I tenen èxit. A Manlleu, el fenomen dels Pastorcills n’és un altre exemple. Nascuts al bar Foment, van fer-se grans al Casal de Gràcia
No és un municipi singular, sinó plural. Una pluralitat amb una evident expressió social amb desenes de nacionalitats al carrer, però també amb una clara petjada política. Manlleu en quatre dècades ha tingut alcaldes de CDC, del PSC, d’Unió i d’ERC amb presència d’ICV al govern i del PP, a l’Ajuntament. No hi deu haver cap més poble tan multicolor a Osona i el Ripollès
i, encara avui, per Nadal molts enyoren aquells tips de riure amb gags hilarants. Són mostres que d’experiències civils d’èxit en aquest poble ja n’hi ha hagut. Dic poble deliberadament. No com a ciutat petita, sinó com a sinònim de comunitat cohesionada. Manlleu sempre ha estat terra de pas, una expressió que porta el copyright de Jaume Collell i que sempre que puc li manllevo. M’agrada. Potser perquè indica que no és un municipi singular, sinó plural. Una pluralitat amb una evident expressió social amb desenes de nacionalitats al carrer, però també amb una clara petjada política. Manlleu en quatre dècades ha tingut alcaldes de CDC, del PSC, d’Unió i d’ERC amb presència d’ICV al govern i del PP, a l’Ajuntament. No hi deu haver cap més poble tan multicolor a Osona i el Ripollès.
En aquest context, l’esperit del 78, l’any en que es va recuperar la Fira, serveix per reivindicar els Tonis amb un sentit de col·lectivitat, obert, més que no pas de gremi, tancat. Aquest esperit podria ser el catalitzador per fer néixer algun esdeveniment que tornés a associar l’inici d’any amb el segell de la Fira de Reis per rescatar-ne la marca i, alhora, homenatjar a totes aquelles persones que en àmbits diversos –el de les associacions, però també el dels partits polítics– van comprometre’s amb la comunitat i, en un context incert, en comptes de preguntar-se què passaria, van interrogar-se sobre què farien. Perquè el que es fa, i per oposició també el que es deixa de fer, acaba determinant la direcció dels esdeveniments. Abans i ara.