Anna Rebés, de 44 anys, i Ariadna Seuba, de 34, fa tres anys que comparteixen un desig: el de ser mares plegades. El procés per quedar-se embarassada el va començar Rebés en solitari l’any 2016, quan encara no coneixia Seuba. “Vaig voler emprendre l’aventura com a mare sola, entre altres coses perquè en aquell moment ja tenia 38 anys.” Després d’apuntar-se als serveis de reproducció assistida de la sanitat pública i veure que, ja amb 39 anys, la cosa no avançava, va decidir optar per una clínica privada. Allà va començar amb dues inseminacions, i després va provar amb una primera fecundació in vitro. Aquest intent tampoc va funcionar, però la resta d’embrions van continuar congelats. “Moltes dones fan això, els congelen fins i tot sense saber si volen ser mares, per treure’s la pressió del pas del temps”, assegura Seuba. Rebés explica que l’edat és un factor determinant per la dona en aquests processos, perquè “fins que no tens una edat que biològicament complica molt les coses no notes la urgència de seure un dia amb tu mateixa i pensar en si vols ser mare o no”.
La parella afirma que hi ha una contradicció molt gran entre l’edat biològica ideal, entre els 20 i els 30 anys, i el fet que resulta la dècada d’explosió en què les dones tenen unes oportunitats laborals i acadèmiques a les quals no estan disposades a renunciar. “Fas la teva vida laboral abans, perquè un cop ets mare ja no ho pots fer. Si la nostra carrera laboral es veu tan impactada per la maternitat, és perquè alguna cosa estem fent malament.”
Seuba entra en escena l’any 2019, moment en què comencen una relació. “La maternitat estava sobre la taula, i sabíem que, per l’edat de l’Anna, tampoc es podia posposar molt. Al cap d’un temps, vam decidir que volíem fer-ho juntes.” Escoltant l’experiència prèvia de Rebés, Seuba, que és realitzadora audiovisual, va veure que es tractava d’una història que podria ajudar a molta gent. “Jo mirava al meu voltant i veia que moltíssimes amigues estaven en la mateixa situació i que, a més a més, hi havia un punt extra de tabú, de secretisme o de culpabilitat. Cadascuna ho vivia com un fracàs personal, i no ho és.” A finals de l’any 2019 van prendre la decisió d’arrancar el procés després de les festes nadalenques, i de gravar-lo. Van trucar per demanar hora, però va esclatar una pandèmia mundial. “Com que estàvem tancades a casa, ja vam començar a gravar el confinament, les converses sobre per què volíem ser mares, els dubtes… Al juny va ser la primera visita presencial, i vam continuar gravant les visites fora de casa.”
La intenció de la parella, més enllà de gravar el procés mèdic, és enregistrar el que passa quan arribes a casa, “quan tornes d’una visita i tens uns resultats, quan has de prendre decisions i tens dubtes i pors”. Seuba afirma que “hi ha vida més enllà del procés, no és una cosa claustrofòbica”. Així, el documental vol mostrar com s’insereix aquesta situació en la vida de dues persones: sopars amb amics, converses amb familiars… “Són moments que molta gent els viu, però des de la intimitat. Són aquests moments els que ens fan humans.”
El seu objectiu és ajudar a visibilitzar unes problemàtiques que són més comunes del que semblen. “Els avortaments són un molt bon exemple: fent aquest documental ens hem informat sobre moltes coses, i és sorprenent la freqüència amb què això passa, en comparació amb la qual en parlem”, assegura Seuba; “s’ha de poder parlar sobre aquestes coses, perquè si ha passat en un grup d’amigues de tres haurà passat en molts altres. És una culpa que individualitzem, però que en el fons és compartida”.
Fins ara han gravat més de 500 hores de contingut. La parella assenyala que el llargmetratge vol ensenyar “sense embuts i sense filtres” la muntanya russa que suposa la decisió de ser mare a través de la reproducció assistida, i això significa “gravar les coses avorrides, les espontànies, les bones i les dolentes”.
Rebés parla sobre aquesta situació com “un camí de renúncies que vas recorrent”, i assegura que la clau és viure-ho amb sentit de l’humor, sense posar la felicitat en mans del procés. “Vas veient que potser tot allò que t’havies imaginat no era tan fàcil i comences a reduir les teves expectatives. En el documental es mostrarà que la reproducció humana no funciona com una màquina.”
La pel·lícula es diu Mares, Mums en anglès, amb una lletra torta. La intenció del títol és representar la idea que, tot i partir d’una idea, pot ser que tot trontolli. “El documental no és la història d’un embaràs, és la història d’un procés per intentar quedar embarassada. No depèn del final, perquè el procés és el mateix per tothom.” Preveuen estrenar-lo l’any que ve, però, mentrestant, es pot seguir la seva història a través del seu compte d’Instagram: @mums.film.
