Els arbres de la banda que toca al riu del passeig Ragull de Ripoll són més amples que els de la banda del carrer. L’explicació es remunta a 83 anys enrere, el 5 de febrer de 1939, en el darrer bombardeig que va patir el municipi a les acaballes de la Guerra Civil. Aquest era l’últim punt d’una ruta guiada en memòria de les víctimes que organitzaven el Museu Etnogràfic i l’Ajuntament. Aquell 5 de febrer al migdia, en el que era el quart bombardeig en pocs dies, hi va haver morts. 14, segons les xifres oficials, encara que l’historiador Adrià Brull explicava que la història oral de diversos testimonis que han recollit al llarg dels anys els confirma que en van ser molts més, almenys una cinquantena. Algunes de les víctimes es van produir en aquest darrer punt del recorregut. Allà hi havia un camió militar carregat de trilita. Probablement, apuntava, els soldats que el portaven l’havien deixat allà aparcat per anar a Can Persianes, un bordell que hi havia a la zona. Va ser en aquest moment quan una de les bombes dels feixistes va caure sobre el camió, l’explosió del qual va afectar tot l’entorn, inclosos els arbres més propers, que posteriorment es van plantar de nou, detallava Brull, i van esventrar l’edifici.
En aquells dies, Ripoll i altres municipis del Ripollès acollien centenars de persones en retirada. Molts camí de la frontera per travessar a França. De fet, explicava Brull, l’alcalde va emetre un ban dient que no quedaven queviures ni lloc per acollir més gent. El 22 i el 25 de gener havien patit els primers bombardejos, que no havien comportat víctimes mortals. Segons Brull, els objectius eren l’estació, on hi havia material militar, i també les vies del tren per tallar les comunicacions i evitar que els republicans s’emportessin material a França. “Franco sabia que acabada la Guerra Civil esclataria la II Guerra Mundial i França es convertiria en un enemic”, deia l’historiador. Però el darrer bombardeig va ser letal, amb unes 30 bombes “en ple nucli urbà” que van llançar sis avions que volaven en formació, i afegia que en aquest cas “anaven a fer mal, a espantar i a tallar una possible resistència”, en un moment en què la guerra pels republicans ja estava perduda.
El recorregut passava per la plaça de l’Ajuntament, on ara s’està excavant un refugi que es va començar a fer el 1938 i que aviat es podrà visitar. Seguia per l’edifici de l’Elèctrica, on també hi va caure una bomba, i s’aturava a la plaça de la Llibertat, on hi va haver les tres de les 14 víctimes registrades que no eren militars: els germans Puig i Roca, de 13 i 9 anys, i una altra dona del mateix edifici, el número 4, de 47 anys. A la plaça de Sant Eudald el guia mostrava una foto de l’època amb l’edificide la gestoria Munell mig enderrocat i el del banc Santander actual, llavors de benestants, cremat pels republicans. La plaça Gran, relatava, va ser un dels punts on van impactar més bombes, quatre, i hi va quedar un gran cràter al mig.
El relat d’aquells dies, que han recollit des de la Comissió per a la Recuperació de la Memòria Històrica, començava dins del museu, al costat del que sembla una peça d’art modern. No ho és. És la llanta recargolada del camió de trilita que recorda a tots els visitants les víctimes d’aquell fatídic 5 de febrer.
