A l’ADFO “hi he estat sempre d’una manera o altra”, explica la vigatana Anna M. Parareda. És una de les persones amb mobilitat reduïda que van fundar l’entitat fa 40 anys. Recorda que va ser en un moment en què es va aprovar una llei que deia que “els llocs públics tenien 15 anys per adaptar les barreres arquitectòniques”. En aquella època, “tot ho havíem de tramitar a Barcelona” i amb el grup impulsor van plantejar poder fer-ho a la comarca. Van començar a tenir una treballadora social unes hores i es trobaven a la planta baixa de la casa d’un dels membres del grup. “Des de llavors hem fet un salt molt gros”, assegura Parareda.
“Ningú té les mateixes necessitats”, diu, “quan tenia 8 mesos vaig agafar la pòlio i em va afectar una cama”, detalla, una malaltia que “ara amb les vacunes, no n’hi ha”. “Anava amb bastó, caminava i anava la mar de bé”, però a mesura que es va anar fent gran va necessitar més ajuda, explica, asseguda en una cadira de rodes elèctrica. “Les cames ja diuen prou i això et torna a fer plantejar coses”, ja que “abans anava amb cotxe a tot arreu, i ara quan hi has de posar la cadira i s’ha de plegar t’han d’ajudar”. Però aquest no ha estat l’únic canvi. Va treballar durant 36 anys al despatx d’una pelleria que va tancar. “Tenia 56 anys i vaig dir: què faig?” Ella feia manualitats en altres espais i va proposar fer-ne també a l’ADFO. D’aquí van néixer alguns dels tallers que es fan actualment i als quals encara participa. “Vam començar i es va anar creant un clima maco” que va desembocar a altres iniciatives dins del grup.
Després de quatre dècades l’entitat ha crescut fins a un punt que els fundadors “mai ens hauríem imaginat. M’agradaria que els qui ja no hi són veiessin el que és i ha estat l’ADFO”.
