Qui no ha sentit mai la denominació de “planeta blau” referent a la Terra? Es diu que l’origen d’aquesta expressió es remunta a l’any 1961. Va ser l’any en què l’astronauta soviètic Yuri Gagarin es va convertir en el primer home a sortir a l’espai. És així com durant la seva aventura espacial va copsar, mitjançant l’observació, que els oceans cobreixen més d’un 70% del nostre planeta. “La Terra és blava” són les primeres paraules que hauria emprat en el seu dia en contemplar-la amb els seus propis ulls des de fora de l’atmosfera.
Tenint en compte, doncs, que gran part de la superfície terrestre està coberta per aigua, un element indispensable per a la vida, no és d’estranyar que la fita del catorzè objectiu de desenvolupament sostenible sigui la de “conservar i utilitzar de forma sostenible els oceans, els mars i els recursos marins”.
Tal com explica Elena Abella, oceanògrafa i doctora en Ecologia i Gestió de Recursos Marins Vius per la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria (ULPGC) i el Consell Espanyol d’Investigacions Científiques (CSIC), és un objectiu essencial “per millorar la salut dels nostres oceans”, que segons ella “es troben en un estat crític pels efectes de l’activitat humana”. En una línia semblant, Borja Nogué, investigador predoctoral en Economia Ecològica a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona, atribueix la causa ambiental en l’oceà a “l’expansió i la intensificació de l’activitat econòmica en mar i terra, resultat de la necessitat de creixement continu de les economies capitalistes”. Així, Nogué admet que l’acceleració global d’aquests processos en les darreres dècades ha portat alguns científics “a proposar que ens trobem en una nova època geològica, l’Antropocè, marcada pel desenvolupament del mode de producció capitalista arreu del planeta”.
En uns temps en què, per Abella, “els ecosistemes marins, lluny de ser concebuts com uns sistemes formats per organismes que s’han de protegir, han esdevingut espais d’oci i negoci”, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ha publicat a principis d’aquest mes el llibre il·lustrat Oceánicas: pioneras de la oceanografía, que a través del testimoni d’algunes de les científiques marines més influents de tots els temps plasma la necessitat de visibilitzar el rol dels oceans com a grans reguladors del clima de la Terra. En paraules d’Abella, “els oceans i mars del món absorbeixen l’energia del Sol i l’alliberen lentament en forma de calor dispersada a través dels corrents marins”.
Dit d’una altra manera, els ecosistemes oceànics tenen un paper clau en la distribució de la calor i en l’absorció de gasos d’efecte hivernacle: “L’intercanvi de gasos entre l’oceà i l’atmosfera és vital per aconseguir equilibrar el clima del nostre planeta”, afirma Abella. Tot i això, a causa de l’escalfament global –accelerat per l’acció humana– els oceans estan registrant rècords d’altes temperatures. “Aquest estiu, hi ha hagut anomalies de temperatura al Mediterrani, on l’aigua ha assolit els 30 graus. Ens encaminem cap a un procés de tropicalització que farà patir a moltes espècies marines”, expressa Abella. Per a més inri, l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera té una incidència directa en l’acidificació dels mars, la pèrdua de biodiversitat marina i la reducció d’oxigen a les aigües de tot el món. Amb tot, segons Abella, el canvi climàtic està comportant que els ecosistemes aquàtics “experimentin una multitud de canvis a tots els nivells”. A continuació es desglossen alguns dels efectes més notoris produïts arran de la crisi climàtica.
Menys vida marina
El fitoplàncton, que fa referència a un conjunt de microorganismes exclusivament vegetals, és la base de la cadena alimentària marina. Els experts asseguren que genera la meitat de l’oxigen del planeta, però tal com va subratllar Matthew Osman, investigador postdoctoral en Geociències a la Universitat d’Arizona, en un informe científic publicat l’any 2019, la productivitat del fitoplàncton està disminuint dràsticament a mesura que les temperatures augmenten com a resultat del canvi climàtic. En aquest sentit, Abella alerta que “la pèrdua de fitoplàncton no és una qüestió menor”, ja que “la falta d’aquests microorganismes repercuteix en tots els altres organismes marins. Això significa que els oceans són menys productius que abans, la qual cosa també afecta els humans”.
Seguint amb el declivi d’espècies marines, un equip internacional liderat per l’Institut de Ciències del Mar ha comprovat que les intenses onades de calor marines que va patir el Mediterrani entre el 2015 i 2019 van provocar morts massives en 50 espècies. És en aquesta línia que la investigadora admet que “la diversitat biològica a l’oceà està en perill per culpa del canvi global”.
Noves zones de nidificació de tortugues marines
Sense perdre el fil de l’impacte de l’emergència climàtica sobre la biodiversitat, Elena Abella, experta en tortugues marines, ha estudiat els efectes del canvi climàtic en la colonització de la costa del Mediterrani occidental per la nidificació de la tortuga babaua (Caretta caretta).
Elena Abella amb l’equip estudiant les tortugues marines a Tarragona
Si bé segons l’oceanògrafa “fa 50 anys era impensable veure certes postes de nius de tortuga marina a costes que tradicionalment eren fredes”, ara l’escalfament global ha modificat “les condicions tèrmiques del mar Mediterrani i, de retruc, s’han creat noves àrees de reproducció de tortugues marines”. Per exemple, Abella destaca que el litoral català “s’ha caracteritzat històricament per rebre fauna marina d’altres punts costaners d’arreu del món, com és el cas de tortugues de Florida”, però l’increment de la temperatura ha fet que aquestes espècies marines, que s’alimentaven a les costes catalanes i migraven a zones més càlides per tal de madurar sexualment, “acabin fent nius a les aigües catalanes”.
Així, quan els membres de Caretta a la Vista, un projecte de divulgació científica finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat i la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), reben l’avís d’un albirament de tortuga babaua a platges del Mediterrani occidental, es dirigeixen fins al punt costaner on s’ha fet la troballa i, un cop allà, estudien i gestionen la nidificació. D’aquesta manera, un dels objectius del projecte és que la gent sàpiga com actuar davant una potencial nidificació. Així doncs, la iniciativa, que va néixer l’any 2016, proporciona als ciutadans les eines necessàries tant per reconèixer un rastre de tortuga marina a les platges com per saber com s’ha d’actuar adequadament davant d’un albirament de tortuga babaua. En paraules d’Abella, “el primer que s’ha de fer en cas de trobar un niu és trucar immediatament al 112 per activar el protocol”. Fins que no arribi el personal especialitzat, cal guardar silenci i respectar una distància mínima de 30 metres respecte a la tortuga.
La imatge correspon, de fet, a un dels desplaçaments que va fer l’equip de Caretta a la Vista el juliol de l’any passat a Tarragona, on es va trobar un niu de tortuga babaua. A la fotografia, Abella, que forma part del projecte, aguanta un exemplar d’aquesta espècie de tortuga marina.
D’altra banda, el canvi climàtic també ha tingut repercussions en el sexe de les tortugues marines, i és que d’acord amb Abella “les elevades temperatures impliquen que neixin més femelles fins al punt que en algunes platges gairebé no hi ha mascles”. Tant és així que una investigació publicada el gener del 2018 a la revista científica Current Biology va revelar que, en aquell moment, a Austràlia –concretament al nord de la Gran Barrera de Coral– el 99% dels juvenils de tortuga verda eren femelles.
“L’economia blava dona carta blanca a explotar el mar”
Institucions governamentals i econòmiques –com les Nacions Unides i el Banc Mundial– han popularitzat recentment l’economia blava, un model que té com a fita extreure el màxim rendiment als recursos d’origen marí, considerant l’aigua com una font de riquesa.
En paraules de Nogué, va ser a partir del desenvolupisme franquista dels anys 60 quan “es va començar a prioritzar el valor monetari per sobre del social, cultural i ambiental dels ecosistemes costaners. Pel que fa al mar Mediterrani, apunta que “tenim infinitud d’exemples de destrucció del litoral per al desenvolupament de la indústria del turisme”. En relació amb això, afirma que darrere l’economia blava “es dona carta blanca perquè les empreses explotin el potencial econòmic de mars i oceans”. De fet, emparant-se en aquest concepte, els darrers temps està agafant forma la idea de la mineria marina, un procés d’extracció mineral a les profunditats del mar i que es preveu que en els pròxims anys penetri amb força als oceans.
Si bé segons Greenpeace l’any 2019 ja s’havien atorgat llicències perquè la mineria d’alta mar efectués operacions a les aigües profundes d’un milió de quilòmetres quadrats d’oceans a tot el món, en aquell moment encara no s’havia realitzat cap extracció minera en aquestes profunditats marines. Tot i això, el passat abril National Geographic exposava que el robot miner de 27 tones anomenat Patania II ja ha començat a aspirar minerals metàl·lics a l’Oceà Pacífic. Per Nogué, les grans màquines que utilitza aquesta indústria submarina “perjudiquen greument les espècies del fons marí, que algunes empreses veuen com un recurs industrial”.
Alhora, un informe elaborat per Greenpeace posa de manifest que a les aigües profundes la taxa de creixement de les espècies és molt lenta, fet que les fa especialment vulnerables a les pertorbacions físiques derivades de la maquinària que fa servir la mineria marina.
La comunitat científica adverteix que el soroll d’aquests artefactes altera el comportament d’espècies com balenes i posa en relleu que la il·luminació en el fons marí provocarà danys irreversibles a les criatures adaptades a nivells ínfims de llum. Amb tot, els experts avisen de la perillositat d’aquesta mineria, que podria fer desaparèixer animals marins que encara no s’han arribat a descobrir.
Sobreexplotació pesquera i contaminació per plàstics
La pujada de les temperatures i la pèrdua de biodiversitat que se’n deriva és, per tant, una de les (moltes) conseqüències del canvi climàtic antropogènic, és a dir, el que l’home amplifica per la seva activitat. No obstant això, en un món en què l’esperit consumista impera en una societat que té el desig constant de gaudir de noves experiències, la sobrepesca i la contaminació per plàstics, factors que tenen més protagonisme que mai dins d’un sistema capitalista, també posen en risc la preservació dels ecosistemes marins.
La sobreexplotació pesquera
L’explotació abusiva dels recursos naturals, lluny de ser una pràctica restringida al medi terrestre, ha provocat greus impactes en l’ecosistema marí a causa de l’auge de la sobrepesca. En concret, aquest fenomen, que en paraules d’Elena Abella “ha tingut un fort creixement arran de la massificació de les platges amb el boom turístic de la dècada dels anys 60”, ha suposat que a les aigües d’arreu del món es pesquin més peixos dels que neixen, fet que comporta que alguns animals aquàtics no tinguin el temps necessari per regenerar-se.
L’auge de la sobrepesca provoca greus impactes en l’ecosistema marí (Jurgen Dekker, Unsplash)
El consum creixent de peix ha fet, doncs, que cada vegada n’hi hagi menys al mar. I és que, segons dades de la FAO publicades el 2022, el consum mundial de peix comestible va augmentar una taxa mitjana anual del 3,0% entre 1961 i 2019.
En relació amb això, Abella posa el focus en la manera en què les operacions de pesca industrial malmeten l’ecosistema marí: “Amb la finalitat de capturar de forma indiscriminada la màxima quantitat possible de peixos, aquestes pràctiques pesqueres esgoten les poblacions dels oceans”, ja que s’utilitzen “aparells agressius que contaminen l’aigua i que són una amenaça per a macrovertebrats com taurons, que sovint acaben capturats de manera incidental”. Segons Nogué, l’abordament de la problemàtica de la sobrepesca rau a “implantar polítiques pesqueres eficaces que garanteixin una explotació racional dels recursos pesquers i que promoguin el consum local i sostenible, desincentivant la importació de peix de l’altra punta del món”. D’altra banda, Abella reivindica també la necessitat de conscienciar la població mitjançant campanyes d’informació perquè el consumidor sàpiga “si el peix que compra prové d’una pesca sostenible”. Per ella, això contribuirà a “fer un consum més responsable de productes del mar, prioritzant els de temporada”.
La contaminació oceànica per plàstics
El Fòrum Econòmic Mundial calcula que l’any 2050 hi haurà més plàstics que peixos als oceans. Segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, cada any la humanitat llença als mars 13 milions de tones de plàstic, la qual cosa equival a descarregar un camió de residus a l’oceà per minut. Ara bé, els fragments de plàstic que s’observen flotant a la superfície del mar representen només un 4% de tots els residus plàstics acumulats als oceans, especialment a les zones més profundes. Es tracta d’una dada que Abella va conèixer en un congrés sobre plàstics marins i que ara recorda per l’estupefacció que li va provocar. Globalment, Abella creu que aquest mar de dades posa en relleu que “els oceans del planeta s’han convertit en grans abocadors d’escombraries derivades de l’activitat humana”.
En la mateixa línia, amb motiu d’un informe publicat recentment per Oceana, organització internacional que vetlla per la conservació dels oceans, Ricard Aguilar, director d’expedicions de l’entitat, ha apuntat que “la majoria de plàstic que arriba a l’oceà acaba al fons marí, on es troben molts ecosistemes sensibles”. A més, afegeix que les investigacions científiques d’Oceana han servit per constatar que “és habitual veure espècies de diferents hàbitats exposades a la contaminació per plàstics”.
Més detalladament, l’estudi d’Oceana alerta que l’impacte del plàstic es multiplica en els ecosistemes marins considerats biogènics, és a dir, aquells formats per espècies que serveixen d’hàbitat per a d’altres, com esculls de coral o boscos d’algues. En un marc en què, tal com informa Greenpeace, avui dia només es recicla el 9% dels residus plàstics generats, el medi marí s’omple d’objectes de plàstic que poden trigar centenars d’anys a degradar-se. Mentre no es descomponen, causen danys greus a la fauna marina, que els ingereix i els acumula al seu interior.
Gràfic: Eulàlia Rodríguez Tió
Com a conseqüència, anualment moren més de 100.000 mamífers marins, segons subratlla Greenpeace. En aquest sentit, Oceana proposa tres accions per combatre la contaminació per plàstic: prohibir els plàstics d’un sol ús tot apostant per alternatives reutilitzables, cartografiar els ecosistemes aquàtics més afectats pels residus de plàstic i desenvolupar un protocol de retirada d’aquest material en els hàbitats marins vulnerables.
Els oceans, fonts de vida
“La major part de l’oceà global està sotmès a pressions antropogèniques com ara el canvi climàtic, la sobrepesca i la contaminació”, admet Borja Nogué. Per ell, aquestes problemàtiques “generen impactes acumulatius sobre els ecosistemes marins” i es relacionen directament amb la degradació dels oceans. En general, els efectes humans sobre l’oceà estan augmentant fins al punt que, tal com reconeix Nogué, “si continua aquesta tendència moltes regions poden arribar a punts d’inflexió crítics pel que fa a la seva sostenibilitat”. Davant d’una situació que demana accions urgents, Lisboa va organitzar a finals de juliol la Conferència de l’Oceà, on van participar 150 països amb l’objectiu de tancar acords que assegurin la protecció d’un 30% de la superfície marina abans del 2030. Per Elena Abella, “és fonamental que les problemàtiques dels oceans es resolguin posant en marxa instruments de polítiques ambientals, però això no ha d’invisibilitzar que cadascú de nosaltres pot posar el seu granet de sorra per conservar els oceans”. Per fer-ho, diu, “cal que canviem la mirada que tenim quan anem a la platja”. Així, en comptes d’entendre els ecosistemes marins com un rebost infinit d’aliments que satisfan la gana, Abella defensa que “per damunt de tot, hem de tenir clar que aquests espais aporten la meitat de l’oxigen que respirem”. Tal com il·lustra un estudi publicat per la revista Science l’any 2021, les grans masses d’aigua estan perdent oxigen dràsticament, i això es tradueix en una disminució de la capacitat que tenen les zones marines per allotjar la diversitat de microorganismes que hi viuen.
Elena Abella, doctora en Ecologia Marina
Malgrat els esculls que els ecosistemes aquàtics han de superar en un context de crisi climàtica, Nogué albira esperança a l’horitzó: “L’oceà es troba en un estat greu de salut, però la bona notícia és que els ecosistemes marins han demostrat ser molt resilients i, per tant, hi ha marge de maniobra per ajudar a recuperar-los fent les accions adequades.” En concret, remarca la importància de “dur a terme accions individuals, sobretot si s’emmarquen en l’organització col·lectiva a través de moviments socials o polítics que fomentin la conscienciació de la gravetat del problema i dels riscos”. A la vegada, segueix Nogué, “aquests moviments han d’alçar la veu i exigir accions concretes i efectives als nostres governants per tal que assenyalin els actors que es beneficien de la destrucció dels mars i les costes”. Per Nogué, aquest és el camí a seguir si es vol aconseguir un canvi de paradigma econòmic del model actual centrat en l’acumulació infinita de benefici econòmic “per un model decreixentista que promogui el benestar de les persones, la justícia social i la sostenibilitat ecològica”. Un objectiu tan agosarat com necessari que no es podrà materialitzar si deixem que els oceans, que són els pulmons del nostre planeta, acabin ofegant-se.
El decreixement com a solució per salvar els oceans?
L’escalfament dels oceans, la pèrdua de biodiversitat o la contaminació són problemàtiques relacionades amb la producció i el consum exacerbats, inherent del model capitalista que, segons Nogué, “es regeix pel lema de créixer de manera constant”. De fet, l’anhel de protegir el capitalisme –i, sobretot, preservar la idea d’un sistema regit per un creixement econòmic sense aturador– queda reflectit al full de ruta global de l’Agenda 2030 de l’ONU, específicament a l’objectiu número vuit, que si bé aposta per un creixement “sostingut i sostenible”, no renuncia a l’esperit de créixer indefinidament.
Sota aquesta premissa, Nogué creu que “és un oxímoron parlar de desenvolupament sostenible enmig d’un model imperant que busca créixer perpètuament en un planeta amb recursos limitats”. Immersos en una societat en què la felicitat passa pel consum, ell apel·la a un “canvi de model” que es basi a “satisfer les necessitats de tothom mentre es cuida del planeta”. Per aconseguir-ho, diu que els països del Nord Global i les classes adinerades, que són els que tenen una petjada ecològica major que la resta, “hauran de fer una desescalada equitativa de la producció i el consum”.
Platja de Calafell, on membres de Caretta a la Vista es van desplaçar el 2021
Segons el pensament de Serge Latouche, un dels màxims exponents del decreixement, el creixement infinit és incompatible amb el planeta finit, ja que el desenvolupament rau en una extracció cada vegada més destructiva de recursos no renovables que excedeix la capacitat de regeneració de la biosfera. En paral·lel, Nogué concep el decreixement com un “canvi radical que, mitjançant la transformació de les estructures politicoeconòmiques, superi el capitalisme i la seva dependència al creixement”, i afegeix que, malauradament, “sense créixer constantment, les economies capitalistes es desestabilitzen i entren en recessió, empobrint la vida de la majoria de les persones”. Els partidaris de la teoria del decreixement defensen que la disminució controlada i equitativa de la producció i el consum requereix simplificar l’estil de vida en el camp material, fet que milloraria el benestar de les persones gràcies a l’obtenció de més temps lliure, serveis públics de qualitat i la reducció de les desigualtats. De tota manera, el model decreixentista podria establir una nova relació d’equilibri entre éssers humans i natura que ajudaria a millorar la salut dels mars i oceans.
{{ comment.text }}