“Les emocions són les grans oblidades quan tens un càncer”

“Tot anirà bé”, li han dit en més d’una ocasió, a la ripollesa Laura Prat, des que el 2017 li van diagnosticar un càncer papil·lar de tiroides en estadi 5. Des de llavors, assegura, que “he arribat a odiar aquesta frase”, conscient que els que l’hi diuen ho fan amb la voluntat de donar-li suport. “L’entorn vol que no estiguis trist, enfadat i et vol animar”, però “per qui ho passa és un desastre de frase perquè et provoca completament el contrari” ja que “no saps què passarà”, deia Prat, aquest dimecres en una xerrada a la biblioteca Lambert Mata de Ripoll organitzada per Emprenedona, La Cursa de la Dona, l’Oncolliga i l’Ajuntament de Ripoll. En explicar el seu cas, la ripollesa que ara té 30 anys i va rebre el diagnòstic amb 26, volia posar de manifest que “les emocions són les grans oblidades quan tens un càncer”, ja que normalment tot plegat “se centra en el diagnòstic”. “El moment en què et diuen el diagnòstic et queda gravat per sempre”, assegurava Prat, i feia un símil cinematogràfic: “ets una persona aturada en la terminal d’un aeroport, estàs aturada i tot passa al teu voltant a gran velocitat”, surts de la teva òrbita i passes a viure una altra pel·lícula”. I aquesta sensació “és molt important poder-la compartir sense que et jutgin”. Però l’entorn, apuntava, “no està preparat, com a societat no ho estem per escoltar males notícies i menys d’algú proper”. Era finals de desembre del 2017 quan va rebre el diagnòstic. Tenia un càncer de tiroides i dins l’anunci hi afegien: “t’ha tocat el millor que et podia tocar, tranquil·la”. Aquesta frase, remarcava, no se li pot dir a un malalt perquè “per cada persona el diagnòstic és el pitjor, no pots catalogar malalties de millors o pitjors, no és el moment, ni que l’hagués triat”. Tot i això, als familiars, aquesta frase, recordava la ripollesa, “va ser millor perquè es van aferrar a això”. En ocasions, apuntava, quan s’acompanya a una persona que ha de rebre un diagnòstic d’aquest tipus es demanen qüestions més tècniques sobre la malaltia. Laura Prat proposava demanar “què podem fer per acompanyar?”, sobretot emocionalment, ja que en aquest aspecte, criticava que no hi ha eines ni recursos psicològics per als pacients ni els familiars, especialment pels que pateixen càncer de tiroides –és el càncer més comú però no hi ha ni oncòleg ni psicòlegs que t’acompanyin durant el procés. El gener del 2018 la van operar, una tiroidectomia, i fins al juny “no vaig començar a aixecar cap. Però al juliol va aparèixer un altre tumor, en aquest cas benigne però ja estava desgastada de feia mig any i la recuperació va ser lenta i dura. En aquest període Prat havia anat amb dos psicòlegs però “no eren el que necessitava”. En tot aquest procés ella havia tingut un sentiment de por que encara manté malgrat “sabia que seria temporal”, i també de ràbia que “no sabia com treure i segurament vaig treure-la malament cap als més propers”. Ella detallava que sempre s’havia cuidat, feia esport i havia fet una vida saludable. I aquí s’hi afegia una pregunta que tossudament havia intentat respondre: “per què m’ha tocat a mi”. Un acompanyament, assegurava “m’hagués ajudat a resoldre aquest caos”. Però no el va trobar fins que a finals del 2018, ja més recuperada de la segona operació, va decidir trucar a l’Associació Espanyola Contra el Càncer. A través de l’atenció telefònica li van dir que probablement tenia estrès posttraumàtic. I llavors per una altra via va trobar “el psicòleg que realment necessitava”, tot fora de la Seguretat Social, apuntava, que l’hi va confirmar. A ella li va funcionar per “entendre coses que no havia pogut compartit amb ningú” perquè l’entorn “intenta acompanyar-te però sense saber exactament com fer-ho, i això provoca que et tanquis i t’ho quedis per tu”. Volia saber “si allò era normal, assimilar tot el que havia viscut en menys d’un any i per sort em van donar respostes”. "A vegades només necessites que t'escoltin o que et facin una abraçada" Prat comentava que durant el seu procés molts dies, per exemple, volia anar sola al metge, “i això no s’entenia” però necessitava aquests moments i després compartir-ho. “Tots tenim dies en què necessitem caure, tocar a terra i tornar a remuntar i no passa res, està bé”, assegurava. La ripollesa reivindicava que caldria aconseguir com a societat tenir més psicòlegs dins la sanitat pública que puguin dotar d’eines els pacients i els familiars i entorn per poder saber quina és la millor manera d’afrontar un cop dur com és el càncer. “Com a societat no estem acostumats a escoltar, sinó a donar consells sense que es demanin” i en ocasions, deia la ripollesa, “només necessites que t’escoltin o que et facin una abraçada sense dir res més”.

“Les emocions són les grans oblidades quan tens un càncer”

Plataformes d’usuaris veuen “insuficient” el Pla de Rodalies 2026-30 per a l’R3

Detingut per una agressió sexual a Sant Joan de les Abadesses

Editorial | Les màfies i les cites dels serveis d’estrangeria

La UVic tindrà un cicle formatiu de grau superior en Administració i Finances

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la posició del govern espanyol sobre la guerra a l’Iran?

Mor una dona en caure des d'un vuitè pis a Vic

Troben sense vida al Collsacabra un home que estava en recerca des del matí

Doble accident de camions a la C-17 i la C-25 a Gurb

El proper dissabte tanca el Mercadona de Torelló

Atropellament mortal a la plaça Divina Pastora de Vic

Una parella de Tona queda atrapada a Tailàndia després que la connexió via Qatar es cancel·lés pel conflicte al Golf

Es fa passar per un treballador del banc i roba 25.000 euros a dues persones grans de Barcelona

Demanen més de trenta anys de presó per a cadascun dels acusats de l'atac a la comissaria de Vic

Detenen el lladre d'una bicicleta a Vic gràcies al GPS

Sis restaurants recomanats per la Guia Michelin a Osona i el Ripollès