Xavier Tornafoch. – Totes les generacions de vigatans que es veuen afectades per l’actual pandèmia de la Covid-19 no havíem viscut mai una epidèmia d’aquestes característiques, ni tan sols tenim una memòria històrica o familiar d’algun fenomen similar, perquè la darrera pandèmia d’efectes catastròfics que va viure la nostra comarca, que va tenir com l’actual una incidència mundial, va ser la grip espanyola o “grip influenza”, que es va produir entre el 1918 i el 1919. Fa d’això més d’un segle. Tanmateix, durant molts segles, l’amenaça d’una epidèmia devastadora va ser un horitzó real, i fins i tot probable, per a moltes generacions d’homes i dones, que hi van haver de fer front amb els mitjans de què disposaven en la seva època. L’historiador Isabel Moll estableix una periodificació de les onades epidèmiques que van afectar els Països Catalans des de l’edat mitjana fins als nostres dies, amb les seves corresponents incidències a Vic i a la resta de pobles de la comarca: el cicle de la pesta (entre els segles XIV i XVIII), el període del paludisme i la verola (durant tot el XVIII), les epidèmies de febre groga i còlera (segle XIX) i la grip espanyola del 1918. La primera d’aquestes pandèmies, a bastament estudiada pels historiadors, va ser la pesta negra, provocada pel bacteri Yersinia pestis, que va iniciar-se el 1348 i va tenir episodis fins a començaments del XVIII, i fins i tot al segle XIX, generant, com explica Moll, una por col·lectiva davant el perill de contagi i molts morts. En aquells temps, el confinament dels infectats, als quals s’aïllava durant quaranta dies, d’aquí ve la paraula quarantena, i les rogatives, és a dir les pregàries religioses, eren gairebé les úniques formes de fer-hi front.
La pesta negra a Vic (1348-1397)
Eduard Junyent en la seva obra La ciutat de Vic i la seva història hi dedica un apartat i assegura que “el 1348 fou l’any fatídic de l’aparició de la pesta negra que infestà tot Europa i que, en revingudes successives, deixà la població reduïda als dos terços”. A Vic, l’epidèmia hi aparegué el mes d’agost d’aquell any i va causar 244 morts fins a finals d’any. L’any següent es produïren 281 defuncions i els rebrots se succeïren fins al 1397. El descens de la població va fer que el rei Joan I concedís la llibertat d’establir-se a la capital d’Osona a tothom que volgués, per tal de pal·liar aquesta disminució demogràfica. Segons ens explica Junyent, el rei català va autoritzar a venir a Vic a qualsevol persona, fins i tot si aquesta arribava fugint d’algun compte pendent amb la justícia. El municipi, per la seva part, concedia als nouvinguts deu anys de perdó de tributs. Les conseqüències de la pesta foren catastròfiques no només per a Vic sinó per a tots els pobles de la comarca, perquè es despoblaren i els camps foren abandonats, amb la qual cosa a l’estricte problema de salut aviat s’hi afegí un greu contratemps alimentari. En una societat bàsicament agrària i autàrquica, és a dir amb intercanvis comercials limitats, les males collites o la impossibilitat de conrear els sembrats més propers a les zones habitades sovint significaven l’aparició de la fam. Junyent explica que la pesta va ocasionar “desordres derivats dels saqueigs de les cases on no quedà ningú i de les ocupacions il·legals dels béns dels difunts, dins els desgavells produïts per la defallença de les persones a les quals estava encomanada l’autoritat”. Proliferaren, per tant, els robatoris i també el que en aquella època s’anomenava “les bandositats”, això és la presència de grups de persones que es dedicaven a assaltar els pocs viatgers que s’atrevien a circular pels camins. Malgrat tot, el mateix Junyent diu que a finals del segle XIV, la “vitalitat ciutadana” reprengué el progrés amb la presència de gent vinguda de fora que va dinamitzar els oficis i l’activitat econòmica comarcal. Tanmateix, els episodis epidèmics de pesta s’anaren succeint a Osona fins al segle XVII, amb el seu corol·lari de defuncions, misèria i inseguretat.
De l’epidèmia de tifus del 1809 a les de còlera dels anys 1854 i 1885
L’historiador Maties Ramisa explica que durant la Guerra del Francès (1808-1814), arribà a Osona una epidèmia de febre tifoide que acompanyà els soldats napoleònics en retirada des de Tarragona i que va col·lapsar l’Hospital de la Santa Creu durant el 1809, produint-se moltes morts entre la població civil. Més de quatre-cents malalts hagueren de quedar-se a casa perquè no hi havia cap manera d’assistir-los. Segons Ramisa, aquella epidèmia va concloure amb 547 persones mortes. Uns quants anys més tard, el 1812, per causa de la falta d’aliments, el nombre de defuncions es va tornar a incrementar, i perderen la vida per aquesta causa 284 persones. La febre tifoide és causada pel bacteri Salmonella typhi, que es transmet a partir de la ingesta d’aigua o d’aliments prèviament contaminats. Els brots de tifoide se succeïren a Osona en períodes de conflictes armats, com ara les guerres carlistes (1833-1840 i 1846-1849) o la Guerra Civil (1936-1939).
La grip espanyola de 1918
La grip espanyola o “grip influenza” fou una pandèmia que va causar la mort de més de cinquanta milions de persones a tot el món entre el 1918 i el 1919. De fet, va ser la gran darrera pandèmia contemporània. A Osona, els efectes de l’epidèmia es van deixar sentir durant la tardor del 1918, i sabem que es van tancar escoles i que els funerals es feien sense pràcticament assistència de gent. Un article de Joan Llimona a La Veu de Catalunya (2 de novembre de 1918) exposava el següent: “És un flagell duríssim, les víctimes són moltes per tot arreu del món i la depressió moral fortíssima; és un enemic invisible formidable que tot ho penetra, s’esmuny no se sap com, ni se sap com barrar-li el pas, tan contradictoris són els parers!”.
Per la seva part, el diari La Vanguardia (23 d’octubre de 1918) difonia unes normes per prevenir els contagis, entre les quals destacava aquesta: “Al observarse el primer caso, si quiera fuese sospechoso, debería procederse al examen bacteriológico de los esputos del atacado y, de ser un hecho la existencia de la enfermedad, proceder á su aislamiento, y á una rigurosa desinfección de todos los productos morbosos, especialmente los esputos”.
En aquells temps la inexistència de protocols sanitaris va fer que els pacients s’amunteguessin en espais reduïts i amb poca ventilació, tot i que es va popularitzar la mascareta de roba. A partir d’aquesta pandèmia, començaren a elaborar-se guies d’actuació i a activar-se serveis de vigilància epidemiològica, ja es va estendre per tot arreu, tal com el doctor Salarich defensà en el seu moment per a la seva ciutat, la consciència que calia una sanitat pública.
Durant l’estiu de l’any 1920, el virus de la “grip influenza” va desaparèixer, tal com havia arribat.
{{ comment.text }}