Les plantes que ens acompanyen en la mort

Als cementiris s’hi atura el temps. Silenci, immobilitat i reflexió. De fet, a les necròpolis s’hi han anat congelant restes de cultures antigues que en algun moment es van establir a casa nostra, i que a través de l’honor als morts els vius hem fet passar de generació en generació. En una de les disciplines en què això es fa més present és en la botànica funerària. “Amb les plantes i arbres hi podem trobar simbolismes de cultures com l’egípcia, la grega, la romana, dels catòlics primitius, etc. que han anat perdurant en el temps”. Ho coneix bé Albert Palou, biòleg i botànic de formació. En el seu actual rol de regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Vic de seguida va posar en valor el fet que el Pla director del cementiri, aprovat recentment, recollís aquesta sensibilitat per quines espècies es planten i hi tenen cabuda. “I ho fa citant explícitament el llibre de Celestí Barallat Principis de botànica funerària, com a guia”, destaca en positiu Palou. Al segle XIX, i en funcions de regidor de Barcelona, Celestí Barallat (3 d’agost de 1840 - 2 de novembre de 1905) encapçala el disseny i construcció d’un dels grans cementiris de la ciutat: el de Montjuïc. “Era una persona amb una sensibilitat especial”, apunta Palou, i el que va fer va ser recollir “d’una manera molt conscient i ben documentada”, tots els simbolismes de la botànica aplicats als usos funeraris. El seu treball genera un precedent, i això queda reflectit en altres cementiris que també es construeixen al segle XIX, com és el cas del de Vic, inaugurat el 1834. Més de cent anys després de la seva publicació, el llibre Principis de botànica funerària de Celestí Barallat continua sent tota una referència per als gestors dels cementiris. En la vigília de Tots Sants i de la mà d’Albert Palou hem buscat i comentat algunes de les recomanacions de Barallat i el seu simbolisme presents a la necròpoli de Vic. Xiprers al cementiri de Vic / Guillem Freixa Barallat apunta que la seva idea perfecta de cementiri “és un bosc fúnebre”, diu Palou, i en aquest objectiu hi juga un paper destacat la simbòlica del color verd. En la seva obra s’hi recull que els arbres i les plantes dels cementiris “mantinguin tot l’any aquest color”, i aposta per arbres “de fulla petita i amb el brancam el més homogeni possible”. També matisa que dins la gamma de verds, “es doni prioritat a la tonalitat fosca”. Totes aquestes directrius encaixen a la perfecció amb els xiprers: “un arbre esvelt, d’un verd negrós i de fulla perenne”. Al cementiri de Vic trobem un conjunt de 70 xiprers a la zona central considerats arbreda d’interès local. Tot i que no està documentat, la seva majoria tindrien uns 75 anys.Més enllà d’encaixar amb l’ideal d’arbre òptim dels cementiris pel seu color i forma, Barallat també desgrana la seva simbologia: “imprimeix en l’ànim les idees de severitat i repòs i, assenyalant el cel amb la seva punta, serveix de guia a les mirades per elevar-se fins a la regió de la llum en contraposició amb la foscor de les tombes”, cita el llibre. Una rosa esculpida en un panteó / G.F. En la botànica fúnebre de Barallat s’hi recullen “les recomanacions per plantar i també les ornamentals en tombes i panteons”, comenta Palou. En aquesta duplicitat és curiós el cas de la rosa i el roser. Barallat accepta la rosa com a element d’ofrena en forma de rams o elements esculpits, “ja que significa l’amor suprem, l’amor transcendental i l’amor religiós”. També dona per bona la presència d’un roser associat a tombes “d’una jove esposa”, o traslladat als nostres dies, d’una persona estimada que ha tingut una mort prematura. La plantació a l’engròs de rosers, però, “destruiria l’efecte fúnebre i convertiria el parc en un jardí alegre, per tant, impropi”. Els parterres de gespa en mal estat a causa de la sequera / G.F. A Vic, bona part dels parterres centrals estan coberts de gespa. Barallat remarca que si la solemnitat als cementiris es representa per mitjà dels arbres, el que és humil queda recollit “a través de l’herba i les floretes”. I posa l’accent en què “el món del que és humil, del que és petit”, té en la botànica funerària “tanta importància com el món del grandiós i del sever”. I hi dona simbolisme recordant el religiós Teodulf d’Orleans: “és l’eterna verdor del Paradís”. Barallat també demana que la gespa estigui ben cuidada, “a l’estil britànic”, afegeix Palou, un extrem que enguany amb la sequera no ha sigut possible de complir. Un desmai al cementiri de Vic / G.F. Pocs arbres transmeten tan explícitament la sensació de tristesa com el desmai. “Representa el dolor dels vius que ocasiona el record dels difunts”, expressa en la seva obra Barallat, tot fent visible que les seves branques caigudes, abatudes, “sembla que plorin”. L’autor torna a utilitzar la mitologia religiosa per justificar la presència d’aquest arbre. Ho fa citant una llegenda cristiana que explica que el desmai “va haver de replegar les seves branques per acollir la mare del Salvador quan va passar a Egipte amb el seu fill”. Malgrat la idoneïtat del desmai en els recintes fúnebres, Barallat alerta que la seva presència no pot ser majoritària. Una palmera representada en una tomba / G.F. La palmera s’ha considerat des de l’antic Egipte “la gran espècie amb una simbologia cíclica, que recull el pas del temps d’una manera molt clara”, explica Palou. En aquesta línia, Barallat el considera “el més elevat símbol de la renovació de la saba”, i recorda que en llatí se l’anomenava Phoenix, en una clara al·lusió a l’au fènix, que reneix de les seves cendres. I és que com apunta Palou, la palmera “cada any crea una nova corona de fulles al capdamunt”. En els cementiris de Barcelona s’hi poden trobar palmeres, “però a Vic el clima no ho permet”. Sí que les veiem representades en tombes i panteons, sobretot en la seva forma de palma, un element molt important en la tradició cristiana. Un espai d'aigua al cementiri de Vic / G.F. Com a herència “dels pobles rústics, els antics pobles d’Europa i especialment les comarques hel·lèniques”, i la seva creença d’un viatge de l’ànima travessant “el riu de l’oblit”, ens ha quedat la importància dels espais d’aigua en les instal·lacions fúnebres. En aquest sentit, i des de la vessant de la botànica, l’espècie més destacada serien els nenúfars, que tal i com recull el llibre de Barallat, “a l’antic Egipte representava la immortalitat”. També s’apunta que altres arbres amb reminiscències funeràries pel seu veïnatge amb llocs d’aigua com rius i estanys són els salzes i els àlbers. Al cementiri de Vic, a diferència dels de Barcelona, no hi ha cap espai amb nenúfars. Només trobem una petita font al departament dels Sants Màrtirs. Palou, però, posa en valor que l’espai de record als donants del cos a la ciència –inaugurat recentment–, “s’hagi optat per un espai amb aigua”, que evoca aquest simbolisme. A Vic, l'alzina serveix per recordar els brigadistes internacionals / G.F. Tot i que els xiprers són els arbres per excel·lència en els cementiris i els desmais generen d’una manera molt clara una sensació de recolliment i tristesa del tot adient per a l’espai, Barallat cita més arbres que hi encaixen, sobretot pel seu simbolisme. Un d’ells és l’alzina, vinculat “a l’eternitat i l’antiguitat de Déu Pare”. D’aquest tipus d’arbre en destaca que la seva fulla “no cau deixant-lo nu”, sinó que dona lloc “immediatament a una vegetació nova”. Si es planten alzines, però, cal fer un manteniment especial i retirar de manera periòdica els aglans que produeixin. Això es recull en la simbòlica de l’absència del fruit, on Barallat apunta que no s’han de plantar espècies que facin elements comestibles –pomeres, oliveres i altres arbres anàlegs–, primer per un motiu de respecte, i en segon lloc “per higiene instintiva de no menjar fruits produïts en un recinte fúnebre”. En aquest sentit, tot i que no s’accepta que es plantin, sí que s’apunta que la simbologia associada a l’olivera –la pau, la vida cívica i familiar–, o als cereals –un nou cicle de vida i abundància–, poden ser adequats en les ornamentacions de les tombes. Cal dir que Barallat ubica l’alzina en la simbòlica de la força, una idea que al cementiri de Vic queda molt ben representada, ja que en trobem una just en la placa d’homenatge als Brigadistes Internacionals. L’alzina vinculat “a la permanència de la vida”. El liquidambar perd les fulles a la tardor / G.F. En la segona part del llibre s’hi recullen altres apreciacions per crear un parc fúnebre. Hi ha un apartat dedicat a la caiguda de les fulles, on es recorda que són signe de la pregària que fan els morts als vius “perquè els dediquin les seves oracions”. També s’hi descriu la tardor com un temps de decadència, en què el regne vegetal presagia la mort, “un moment oportú per commemorar els difunts segons el ritme de l’Univers”. Al cementiri, Barallat proposa fer-ho visible amb pocs individus que perdin la fulla. En el cas del cementiri de Vic, aquest exemple el trobem en un liquidàmbar, que més enllà de perdre el fullatge canvia cap a colors ocres.

Les plantes que ens acompanyen en la mort

Mia Carol Bruguera s’acomiada com a guia d’Elena Congost

La UVic-UCC participa en una investigació sobre les lesions creixents al tennis

Últims actes de les Jornades Miquel Martí i Pol a Roda de Ter

Torelló aprova un pressupost de 25,3 milions per al 2025

LA PREGUNTA

Creu que seran positius els aranzels anunciats per Donald Trump?

Aliança Catalana es constitueix a Osona amb les municipals de 2027 a l'objectiu

“Em va apallissar davant del nostre fill”

L'exregidora de Roda Marina Quintana opta a presidir Aliança Catalana a Osona

Detingut per atracar amb un ganivet dues gasolineres de Tona

S'encén una furgoneta a la C-17 a Malla després d'una topada amb un cotxe

Tiroteig i fuga a Viladrau en un operatiu antidroga amb 800 quilos d'haixix

La Farga de Bebié: la decadència d'una de les colònies tèxtils més grans del Ter

Foc en una xemeneia al carrer Barri de Tona

L'avaria d'un autocar ha obligat a tallar l'eix de Bracons sentit Olot