Els últims anys s’ha constatat un declivi generalitzat dels matrimonis, però en especial dels casaments religiosos. Un dels motius principals és la recessió de la pràctica cristiana i la pèrdua progressiva d’aquesta tradició. La delegada episcopal de Família i Vida del Bisbat de Vic i encarregada dels cursets matrimonials, Maria Teresa Serradell, reflexiona sobre aquest fenomen.
Abans d’entrar en matèria, ens pot fer cinc cèntims sobre què són els cursets prematrimonials i per què es fan?
Els cursets de preparació al matrimoni els fem en els centres d’orientació familiar des de la Delegació de Família i Vida, i estan pensats per a les parelles que decideixen casar-se per l’Església. No és res obligatori, però els recomanaria per diverses coses. Sobretot per conèixer què significa rebre el sagrament del matrimoni. És una formació humana i espiritual per donar a conèixer la visió cristiana del matrimoni, de l’amor, de la sexualitat, o del do de la fecunditat, entre d’altres.
On i com es realitzen?
Actualment, el format que fem és d’un dia sencer. Sembla que és el que més funciona, perquè la gent va molt atabalada de feina, sobretot quan preparen un casament. Dediquem tot un dissabte i ho fem diverses vegades l’any arreu dels arxiprestats. Ara mateix ho fem a Igualada, Manresa, Vic i Ripoll. A Vic, que és el que engloba més pobles del voltant, normalment es fa al Centre d’Orientació Familiar (COF). Si hi ha moltes parelles lloguem una sala o fem servir locals més grans. Hi solen anar vuit o deu parelles, depèn de la demanda.
Què és el més gratificant d’oferir aquests cursos?
La reacció que tenen les parelles quan senten a parlar de coses que normalment no en senten a parlar. Els sorprèn la manera que parlem de l’amor o la sexualitat. Venen amb por que sigui una sexualitat una mica repressiva, per la concepció que es té de l’Església per part de la societat. La veritat és que no, és una versió molt positiva i viva, amb molt amor. Els sorprèn positivament.
Què és el més complicat de dur-los a terme?
El fet que moltes vegades la gent no està disposada a dedicar-hi temps. Bé sigui per la manera de viure, que tots anem una mica de pressa, o sigui per aquesta reticència que tenen ara, pensen que l’Església no els ha de venir a explicar res. La gent ja no practica tant la fe. Pels motius que sigui venen a casar-se per l’Església i a vegades és difícil que vinguin predisposats o que no tinguin un judici pres sobre què farem o direm. També seria interessant que els cursos poguessin ser més llargs i tenir més diàleg, perquè anem molt de pressa i no tenim gaire temps.
Els últims anys s’han reduït notablement els matrimonis per l’Església catòlica, a què creu que és degut?
Sí, fa quatre o cinc anys hi havia el doble de parelles que es casaven per l’Església. Ho diuen les estadístiques. També han baixat els matrimonis civils, per això, no només els catòlics. La gent cada vegada es casa menys, és una tendència. És evident que en l’àmbit social també hi ha menys pràctica religiosa, i per tant hi ha menys casaments religiosos. Es tracta d’una conseqüència directa.
Es pot deure també al sorgiment de nous models de família?
És evident que hi ha diferents models de família i que són una realitat a la societat. Ara bé, segons quin model de família no encaixa en el matrimoni cristià, que és la unió entre un home i una dona. Això no vol dir que les altres famílies no tinguin el mateix valor, que hi hagi valors o estima, només faltaria, l’Esperit Sant és per a tothom. Però és clar, en el model de matrimoni catòlic, de moment, no és viable. La unió de dues persones del mateix sexe, per exemple, civilment està acceptat, perquè està legalitzat. Però dins del matrimoni canònic no, perquè nosaltres creiem que el projecte de Déu per la família i pel matrimoni és la unió d’un home i una dona oberts a la vida.
A què es pot deure aquesta reticència envers l’Església?
La reticència no es deu als models de família diferents, perquè són molt nous. La pràctica religiosa ja havia baixat des de fa més temps, sobretot aquí a Catalunya. No crec que la reticència a l’Església sigui per aquestes coses, perquè, precisament, i al contrari del que moltes vegades es diu a la premsa i als mitjans de comunicació, l’Església és molt respectuosa i accepta a totes les persones. És un distintiu del cristià, estimar i acceptar tothom tal com és. El que passa és que hi ha unes coses que tenen una normativa i una vigència. Nosaltres no les podem pas canviar, perquè són l’essència de la doctrina cristiana i l’Església catòlica.
Els preocupa aquesta desvinculació de l’Església?
És un fet que constatem. Ens preocupa perquè, com a cristians creients, sabem que és un camí que vol la felicitat de la persona. Quan descobreixes una cosa que et penses que és bona, et sembla que ha de ser bona per tothom. Però s’ha de respectar la llibertat de cadascú. La fe és una cosa que es proposa, però no s’imposa. La pots suggerir i explicar la teva experiència, però és una cosa que s’ha d’acceptar lliurement. Tal com viu la societat avui dia, hi ha més indiferència en el fet religiós. Abans totes les coses et portaven a practicar i creure la mateixa fe: l’escola, la família, la diversió… Ara ja no hi és aquest cristianisme sociològic que podíem tenir abans i que comportava que tothom practiqués més la religió. Es viu diferent. Fa temps que la gent és indiferent al fet religiós o, fins i tot, és contrària. Ho he constatat amb moltes coses. No és una crítica a la societat, sinó que l’Església també ha de fer autocrítica i pensar en el motiu pel qual la gent s’allunya de la pràctica de la fe.
Quina hauria de ser aquesta autocrítica de l’Església?
Potser no hem sabut connectar amb la societat. Hi ha hagut fets que han perjudicat l’Església al llarg de la història i també recentment, i han fet molt de mal, tant a la gent que creu com a la que no. De fet, hi ha moltes institucions que van en contra de l’Església. És evident en la manera de transmetre les notícies i en moltes coses. Es dona una imatge negativa de l’Església, i nosaltres com a institució hauríem de saber donar la versió positiva. Tots els que formem part de l’Església som persones i fem coses mal fetes, però, si ho poses en positiu, l’Església ha fet moltes coses bones.
En quines altres coses han constatat que hi ha un sentiment contrari a l’Església?
És evident que l’Església, amb les coses que defensa o promou, no va en la mateixa línia que la societat avui dia. Un exemple és el tema de l’avortament. Socialment, està molt acceptat avui dia. En canvi, l’Església diu no a l’avortament, perquè diu sí a la vida. Trobaríem horrorós que l’Església estigués a favor de la pena de mort en certs casos, perquè ho és. És el mateix, l’Església està a favor de la vida. Hi ha coses que són pròpies de l’Església que no estan d’acord amb el que accepta la societat avui. Això fa que se separin una mica.
Què creu que pot atraure les parelles cap a un casament catòlic?
Els motius que ens donen ells quan els preguntem són variats. Els últims anys molts han respost que el motiu que tenen és que de petits els van educar en la fe o venen de famílies cristianes. També hi ha vegades que ho fan per no desagradar els pares, que també passa! Molts han reflexionat i els sembla que casar-se per l’Església els pot ajudar, o ho havien vist de petits i ara volen continuar una tradició.
