Víctor Corrons parla búlgar gràcies al Festival Internacional de Música de Cantonigròs. La història d’aquest vigatà que els últims anys havia estat fent de guia i intèrpret dels grups búlgars és una de les moltes que podrien explicar els voluntaris que ajudaven a organitzar-lo, més de 2.600 persones segons el càlcul més aproximat, que dissabte estaven convidades a Cantonigròs, al lloc que durant quasi tres dècades va acollir el certamen de música i dansa fins que aquest es va traslladar a Vic. És el primer any que no es troben per treballar cadascú en les seves responsabilitats, perquè el festival va decidir posar el punt final després de 35 anys d’història. Josep M. Busquets, director del festival, és qui va prendre la iniciativa de convidar-los, i tancar així una història que per a cadascú ha marcat poc o molt la seva vida.
Això li ha passat, sobretot, a Joana Gonzalo, la que va ser la primera responsable de la secretaria del festival, i que en els últims anys s’hi va tornar a enganxar. En el primer festival ja hi era, “un projecte que no sabíem com sortiria”. Contactar amb els grups era una proesa, però també ho era la feina que ells tenien per arribar a Cantonigròs, a vegades després de quatre o cinc dies de viatge. “I quan pujaven a l’escenari, era com si es transformessin”. També és el que recorda Judit Jordana, que en va ser la darrera responsable de premsa i membre del jurat de dansa. Tindrà sempre
Albert Llimós
present un grup de dansa de 40 nens de Geòrgia, que devien tenir 10 anys, i que van actuar de meravella després de baixar destrossats d’un autocar amb el qual havien fet milers de quilòmetres. “Aquell dia vaig veure que en algunes coses estàvem a anys llum per sota d’ells”. Jordana és de Montmajor, al Berguedà, i no coneixia el festival fins que va arribar a Cantonigròs, un dels últims anys del festival al Collsacabra. “Vaig veure els vestits dels que havien de cantar o ballar penjats dels arbres i vaig pensar que aquí hi passava alguna cosa especial”.
El contacte més directe, però, era el de l’acollida a les cases. El que va portar Víctor Corrons a aprendre búlgar per entendre’ls amb els seus hostes, i que ha portat com a conseqüència que avui tingui amics en aquell país, cases on l’acullen a ell, i que hi hagi fet moltes estades, a més d’aprendre una llengua que no és gens fàcil. O el que va establir Jaume Vilarrasa, de Vic, amb gent de nacionalitats molt diverses que van anar passant per casa seva: també alguns de Bulgària, i de Sèrbia, i d’Indonèsia, i de l’Argentina, i d’Euskadi… la llista de països no se li acaba perquè va ser voluntari durant 20 anys. “No vaig triar mai de quin país els volia, va ser una experiència fantàstica, tant la de tenir-los a casa com la de passejar amb tres o quatre convidats i que es posin a cantar per tu… a vegades a quatre veus!”. Corrons i Vilarrasa no poden amagar la recança perquè s’hagi acabat aquesta història, un final que els va agafar una mica per sorpresa.
Josep M. Busquets també participa una mica d’aquesta nostàlgia, però la dissimula bé. “Avui no ho trobem a faltar, demà o demà passat potser sí…”. L’acte d’aquest dissabte, amb un berenar, l’actuació dels bastoners de Santa Maria d’Oló i la de la coral Lorelei de l’Esquirol, vol ser “més que una cloenda, un reconeixement als que han fet possible el festival en aquests 35 anys”, explicava Busquets des de la caseta que havia servit com a oficina del festival. “Volem abraçar-nos i reviure records”. Considera que el festival va complir el seu objectiu d’obertura social i cultural: “Escoltar aquesta gent, sentir-los com canten i com parlen”. I de retorn, que ells s’emportessin quelcom de la cultura catalana perquè cada any hi havia peces obligades en la competició de compositors catalans, que s’havien d’aprendre. Aplegar tots els voluntaris no era una feina gens fàcil: a vegades qui els coneixia era el contacte de cada població d’Osona, del Bages, de la Garrotxa, de la Selva o del Moianès on s’instal·laven. Per això havien fet una crida pública, i només faltava que arribessin i diguessin d’on venien per entrar al recinte.
Allò que es podria anomenar l’esperit de Cantonigròs continua viu: “El festival perdurarà sempre en la memòria dels que l’han conegut, va obrir una porta i uns camins que continua en tota la gent que hi va venir”, afirma el que va ser-ne l’ànima. De moment, està pensant que la caseta que servia d’oficina i el material que s’hi exposa en converteixi en un petit museu permanent que en faci memòria.
