La primera divisió comarcal de Catalunya va ser la de la Generalitat republicana. El 1931, es va voler acabar amb el desori històric de la divisió territorial i es va crear una ponència d’estudi. Per aquesta dissertació, es va fer arribar un qüestionari que havien de respondre els ciutadans dels ajuntaments catalans. Constava de tres preguntes: “A quina comarca penseu que pertany el vostre poble? A quin indret aneu principalment a mercat? Aneu també a algun altre mercat?”.
A la primera pregunta, des d’Aiguafreda es va respondre “a la Vall del Congost” i a les altres restants el mateix: “A Vic i Granollers”. Tal com exemplifica el geògraf Jaume Font, “la gran majoria de municipis d’Osona, excepte Torelló, s’autodefinien com de la Plana de Vic”. Tot i que alguns “de plana no en tenien res”, “era un topònim molt consolidat”, apunta.
Amb aquestes qüestions es pretenia aplegar diferents criteris: funcionals (mercat), historicistes, geogràfics i identitaris. Malgrat que a Osona, alguns municipis sí que s’ajustaven a aquests factors, no era la tònica habitual a la resta del territori.
De fet, Font remarca que “el tema de l’organització territorial sempre ha estat una patata calenta”. El resultat de la Ponència d’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, que finalment no va tenir en compte el primer criteri (pertinença), va servir per establir el mapa comarcal de 38 comarques i nou regions. Tal com relata el geògraf, aquesta primera divisió comarcal no es va oficialitzar fins al 1936, en temps de guerra.
Al pas dels anys, hi ha hagut diverses propostes de reestructuració del territori. De fet, el 1987 es va reinstaurar el mapa comarcal del 36 amb la incorporació de noves comarques. Tot i això, “sempre que s’ha produït un canvi, hi ha hagut un trasbals. Arribar a consensos és generalment molt difícil”, explica el geògraf, subratllant que hi entren en joc diversos factors: historicistes, funcionals, identitaris…
Font remarca que “l’eterna qüestió és per què ha de servir una comarca”. “Es necessita per exercir la democràcia i tenir un sistema d’eleccions, per l’organització hospitalària, per l’educació…”, enumera el geògraf.
Segons Font, “el criteri funcional és el que defensen els tècnics perquè pot millorar l’eficàcia de l’administració i posar-la al servei del ciutadà”. Tot i això, moltes d’aquestes propostes no arriben a bon port perquè se sent vulnerat el factor identitari. “Traslladar tots els criteris a un fet administratiu és complicat. Tècnicament es poden fer moltes ratlles, però pots trepitjar molts ulls de poll siguin del caire que siguin”, reitera.
Per tot plegat, considera que s’hauria de fer “foc nou” i hi hauria d’haver “una nova manera d’organitzar el territori” amb més viabilitat.
