El murmuri de les persones que anaven a votar s’anava apagant de mica en mica a mesura que s’acostaven les 7 de la tarda aquest diumenge a l’Auditori Joaquim Maideu de Vic, que s’estrenava com a col·legi electoral amb sis meses. Cap a 3/4 de 7 els membres de quatre de les meses ja es començaven a posar els equips de protecció individual (EPI) amb previsió, ja que deien que ningú els havia explicat com s’havia de fer. Primer la granota de color blanc, després viseres o ulleres i guants de làtex. I un cop ho tenia tot posat David Sucarrats, president de la mesa 4-3-B, deia que amb tot no tenia “ni gaire oïda ni gaire visió” i un dels vocals afegia que “anirem molt més lents, costa de girar els fulls” amb els guants. Dels tres de la mesa, un era segon suplent, l’altre primer suplent i només un el titular inicial. Sucarrats apuntava que “hauria estat molt millor fer les eleccions més endavant” i afegia que les persones positives “haurien d’haver pogut votar per correu i no haver-se de desplaçar i posar en risc altra gent”.
El mateix que opinaven els integrants d’un parell de meses més enllà, a la 4-1-B. Ja abillats amb els EPI també deien que “entenem que la gent ha de votar, però esperem que tinguin la consciència de no fer-ho per no posar en perill la resta de gent”. També eren crítics pel fet que “no ens coneixíem de res i estarem aquí molta gent 12 hores dins del mateix espai”.
Tocades les 7 la cinquena mesa es posava els EPI però la sisena decidia no fer-ho. “Ens sembla que tot el dia n’han vingut”, de persones positives en coronavirus, “és incongruent, qui assegura que no hagin vingut abans”, i fer-ho de 7 a 8, deien, “és estigmatitzant”. A banda d’això afegien que als apoderats i a la premsa no se’ls feien testos ni se’ls donaven equips de protecció i que “no té sentit” que les persones positives “no puguin sortir per a res però sí per votar”.
Tots els membres de les meses restaven pràcticament immòbils fins que en una descobrien que s’hi podrien veure millor si treien un plàstic protector de la pantalla. Fins a 1/4 de 8 encara arribava algú a la sala, que trencava el silenci, però en els tres quarts d’hora següents sobraven dos dits d’una mà per comptar les persones que s’havien adreçat a votar.
