“No, el meu pare no és el propietari de l’empresa. És d’un fons d’inversió”. Ja ha perdut el compte de les vegades que ha hagut de donar aquesta resposta Lara Aragonés, la CEO d’Esbelt, de Manlleu. Són situacions amb les que es troba una dona quan ocupa un càrrec directiu en una empresa i sovint s’ha de justificar més que si fos un home. L’anècdota l’explicava Aragonés dimarts a la jornada de Lideratge en clau F que organitzaven els clústers de l’alimentació Food Retail, Innovac, FoodService i Innovi, conjuntament amb SomDones.cat i Fem DEO, el programa de talent femení de la Cambra d’Osona, Creacció i el Consell Empresarial.
Que treballar i liderar equips en entorns masculins no seria senzill, Aragonés ja ho va experimentar a la universitat quan estudiava l’enginyeria en Telecomunicacions. Les noies eren minoria a la classe i s’agrupaven per fer treballs. En un van rebre una nota molt baixa i van anar a veure el professor: “La nota era perquè em vinguessiu a veure i que sigueu conscients que esteu en un entorn d’homes i haureu d’esforçar-vos el doble. Per això us he posat la meitat de la nota que us mereixeu”. Va ser el primer bany de realitat d’aquesta dona que des de fa tres mesos dirigeix un grup empresarial que fabrica cintes transportadores a Manlleu i les comercialitza arreu del món. El 2024 va facturar 27,5 milions i té una plantilla de prop de 150 persones.
Aragonés ha trobat moltes similitids en la gestió d’equips amb l’experiència que té de l’esplai. “En el món de l’esplai hi ha molt potencial. He après molt a liderar i compartir”. El compartir és un dels valors d’aquest lideratge en clau F. “Una cosa que fem bé les dones és la gestió de l’ego. El sabem reconèixer, gestionar i acompanyar”, assegurava Aragonés.
En la mateixa línia, al seu costat, Eva Linares, sòcia consultora d’ERA Group, afegia que “com a responsable d’un equip has de ser conscient que no ho saps tot. L’única forma de fer-ho és de forma col·laborativa. Com més divers, més fort és l’equip”. Mentre que Sonia Martínez, responsable de relacions institucionals de la firma d’equips de refrigeració AKO, introduïa els conceptes de “l’empatia i generar confiança. Tothom ha de tenir l’oportunitat d’opinar i sumar”. Per la seva banda, Marta Sainz, directora general de la firma Pots, dedicada a reclicar envasos, afegia valors com el “respecte i la tranquil·litat” per confiar en l’equip: “Fent-ho així no hi ha d’haver problemes si tens un bon equip”.
La síndrome de la impostora, allò que “cada dia” les fa qüestionar sobre si seran capaces d’assumir cada repte que se’ls planteja “és constant. Has d’aprendre a portar-ho. Al final, en molts casos em preparo molt més del que hauria de fer-ho”, de Linares. Sainz discrepava: “No he tingut mai la síndrome de la impostora. Per què m’he de sentir inferior a un home?”, qüestionava una advocada que va treballar en un bufet on va experimentar unes maneres de fer als antípodes del que ella practica i predica i que es va cortir visquent a la Xina: “Va ser molt dur i vaig ser supercapaç”.
ADA PARELLADA: CONEIXEMENT, DURÍCIES I GOMA D’ESBORRAR
La sessió de lideratge en clau F de dimarts va acabar amb una ponència de la cuinera Ada Parellada, descendent de la Fonda Europa de Granollers i propietària del restaurant Semproniana de Barcelona. Un projecte que va impulsar convençuda que es dedicaria a la cuina i atendre clients. Res més lluny de la relitat: “El 90% del temps el passes gestionant persones”. “Jo no em sento líder”, assegurava. I afegia que més enllà dels escollits, el lideratge “no s’aprèn, s’entrena”. I per entrenar-lo, a còpia d’anys d’experiència, entén que fan falta tres elements: “coneixement, durícies i una goma d’esborrar”.
El primer perquè la formació contínua és essencial. Les durícies seran la cuirassa que et protegirà “dels embats i les ferides”. I la goma d’esborrar permetrà deixar enrere els maldecaps i malentesos del dia a dia, com feia “l’avi Paco” a la Fonda Europa amb el tovalló que duia tot el dia penjat a l’espatlla quan arribava a casa el deixava a la porta. I amb ell, les foteses del dia a dia –”he arribat a no dormir per un entrecot dur”–.
Parellada té un altre remei. “El Semproniana és al costat del Clínic. De vegades me’n vaig 10 minuts al vestíbul de l’hospital i veient tot el que hi ha allà, torno com nova. Juguem i distfrutem, que la resta és intrascendent”.
