La radicalització del catalanisme vigatà va començar a evidenciar-se a partir del 1919, moment en què es va crear la Penya Autonomista del Cafè Constància i s’iniciaren les gestions per organitzar una delegació local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que va materialitzar-se el 1920. Ambdues associacions nodriren la futura Acció Catalana dels seus primers simpatitzants a Vic. Com a la resta de Catalunya, aquest partit s’alimentarà de la frustració de determinats sectors de l’opinió catalanista per la implicació de la Lliga en els governs monàrquics sense que aquesta col·laboració portés cap progrés en el camí d’aconseguir una autonomia política que anés més enllà de la descentralització administrativa que significava la Mancomunitat de Catalunya. De fet, la Conferència Nacional Catalana, celebrada entre els dies 4 i 6 de juny de 1922, a partir de la qual va néixer Acció Catalana, no fou rebuda amb gaire entusiasme a Osona i només s’hi va adherir la Joventut Nacionalista de Torelló. A títol individual hi van prendre part Ramon d’Abadal i de Vinyals, Francesc Maria Masferrer i Vernis i Lluís Vila d’Abadal. Els dos primers havien estat vinculats a la Lliga Regionalista, mentre que el tercer, que provenia de l’Associació Escolar Tradicionalista, era metge i fill de l’exregidor carlí de l’Ajuntament de Vic Marià Vila d’Abadal. La implantació a Vic d’aquesta nova organització política, que es definia com una reunió de patriotes amb l’objectiu de nacionalitzar Catalunya, es va produir sense trasbalsar la vida interna de la societat Catalunya Vella, des d’on s’havia portat a terme l’acció política del catalanisme local des de començaments de segle. Tot i que alguns dels socis es van adherir al nou partit, el centre voldrà mantenir la seva independència i es negarà a servir de delegació local d’Acció Catalana. Entre el 1922 i el 1923, Acció Catalana va consolidar-se en l’àmbit local de Vic, i va ajudar que s’implantessin a la capital d’Osona algunes entitats civils del nacionalisme, com ara la Unió Jurídica de Catalunya, Palestra i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Malgrat això, no va poder competir electoralment amb la Lliga Regionalista, fins al punt que es va veure incapaç de presentar una candidatura a les eleccions a Corts del 1923, a diferència d’altres circumscripcions, on Acció Catalana va confrontar amb les candidatures lligaires. La majoria de socis de Catalunya Vella, el lloc on es continuava decidint la política del catalanisme local, seguien les directrius de la Lliga Regionalista.
La dictadura de Primo de Rivera
El setembre de 1923, en el marc de la crisi social, política i econòmica que vivia l’Estat, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, portava a terme un pronunciament per instaurar, prèvia sanció del rei Alfons XIII, un directori provisional format pels generals que havien conspirat contra el govern espanyol. A Vic, el tinent comandant de la caserna militar de la ciutat, Romualdo Carretero, assumia el control del poder local. La majoria de forces polítiques amb implantació a la ciutat van veure amb satisfacció la implantació del nou règim perquè pensaven que la intervenció dels militars era l’única forma de controlar el desgavell polític, la violència social i la davallada econòmica. Només els partits obreristes i Acció Catalana es mantingueren en una posició crítica respecte del nou govern. El consistori cessat fou substituït per membres del tradicionalisme local o dels antics partits dinàstics, que havien mostrat un gran entusiasme amb el cop militar. A finals de 1923 va arribar a Vic un delegat governatiu, Antonio Morilla Vallvé, militar d’alta graduació, amb l’encàrrec de reprimir el separatisme. Com a conseqüència de la seva intervenció, el govern municipal promogué un expedient administratiu que va finalitzar amb la destitució de vuit treballadors del consistori: Lluís Bayés (secretari de l’Ajuntament), Joan Pietx (dipositari), Manuel Anglada (aparellador d’obres), Joan Selva (oficial d’hisenda), Josep Suriñach (cap de consums i encarregat interí de foment), Vicenç Serra (interventor), Lluís Serra (auxiliar) i Antoni Aguasca (auxiliar). La persecució de les noves autoritats contra el catalanisme local tingué més episodis: es va dissoldre l’Orfeó Vigatà del Conservatori, es va tancar la societat Catalunya Vella, es va prohibir l’entrada al registre municipal de qualsevol instància escrita en llengua catalana, es va expulsar de l’Escola Municipal de Música tres professors, assenyalats per la seva militància nacionalista, i es nomenà cap de la policia municipal Llucià Fuster, conegut popularment com a Pugilato, famós per la seva trajectòria anticatalanista.
La Penya Mil, la Societat d’Estudis Militars i Estat Català
A Vic, l’obsessió anticatalanista del nou règim va fer que s’accentués la radicalització del nacionalisme. El catalanisme local, esperonat per la persecució primoriverista, va portar a terme una activa oposició a la dictadura. Els antics prohoms de la vella política catalanista es retiraren de la primera línia i deixaren pas a una nova generació de militants d’origen popular, que va començar a protagonitzar protestes públiques contra la repressió. Aquests joves eren coneguts per la Penya Mil i estaven liderats pel tipògraf Ramon Parareda, que treballava a la Impremta Balmesiana. Els membres de la colla es reunien al Bar Sport del carrer Verdaguer i allà planificaven les seves accions, com ara repartir fulls anònims on es denunciava la dictadura o bé pintar escuts de Catalunya a les façanes de les cases dels regidors primoriveristes. També promogueren actes de protesta aprofitant esdeveniments ciutadans, com ara cantar el Cant de la Senyera al Teatre Principal, ple de gom a gom, i en presència de les autoritats locals, abans de començar l’acte d’homenatge al músic local mossèn Lluís Romeu. De la Penya Mil va sorgir el grup local d’Estat Català, partit fundat el 1922 per l’excoronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià, el primer nucli organitzat obertament independentista que hi va haver a Vic, tot i que també es reclutaren nous militants per Acció Catalana, que en aquells temps havia format la Societat d’Estudis Militars (SEM), un grup clandestí armat, creat el 1924 per membres d’aquest partit, que dirigien Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Cuito i Miquel Arcàngel Baltà. La SEM preparava els seus militants a través d’unes classes teòriques que es feien a Barcelona, seguint manuals militars de la infanteria francesa, i de classes pràctiques que es portaven a terme a una finca de Sant Pere de Castanyadell, a Vilanova de Sau. El propietari d’aquests terrenys era Francesc Maria Masferrer i Vernis (1889-1954), un advocat i terratinent de Vic que va fundar i dirigir el Diari de Vic (1930-1934) i que havia participat en la fundació d’Acció Catalana. El 1925, les activitats d’aquest grup clandestí, que comptava amb uns cent voluntaris, foren descobertes i Miquel Àngel Baltà i d’altres militants de l’organització van ser empresonats; alguns marxaren a l’exili i d’altres s’incorporaren a la columna que Francesc Macià estava preparant a França per envair Catalunya des de Prats de Molló. Com a conseqüència de la persecució a què foren sotmesos els sospitosos d’haver format part de la SEM, Masferrer va marxar cap a l’Argentina, on va estar-se un any. La Guàrdia Civil l’havia interrogat més d’un cop per aquesta qüestió, tot i que no el va arribar a detenir mai. L’any 1926, quan va tornar a Catalunya, Masferrer es va entrevistar a Núria amb Ventura Gassol, un dels lloctinents de Francesc Macià, per tal de convèncer-lo de no emprendre una acció armada a gran escala contra la dictadura. Tanmateix, la direcció d’Estat Català, entossudida a portar a terme l’estratègia de la “propaganda pel fet”, havia decidit promoure un aixecament armat, que pretenia fer entrar a Catalunya a través de Sant Llorenç de Cerdans i de Coll d’Ares un grup de voluntaris que tenien l’objectiu d’ocupar Olot i proclamar la República Catalana. En aquesta conxorxa, que fou descoberta i avortada per les autoritats franceses, hi va participar el jove de Manlleu Lluís Pou i Solà, que no va poder tornar al seu poble fins al 1930. Per la seva part, Masferrer, fracassada la via insurreccional de la qual ell ja s’havia distanciat en tornar de l’Argentina, va concentrar-se en aquella època en la internacionalització de la qüestió catalana. L’any 1928, participa en el Congrés Europeu de les Nacionalitats Minoritàries que se celebra a Ginebra (Suïssa) i que promou la Societat de Nacions. En aquest fòrum internacional, presentarà, juntament amb Manuel Massó i Llorens i Francesc Maspons i Anglasell, dos activistes nacionalistes que militaven a Acció Catalana, un extens document que denuncia l’opressió que pateix Catalunya sota la dictadura del general Primo de Rivera. D’altra banda, tant Masferrer com Massó i Maspons desconfien de Macià, perquè no el consideren prou intransigent i, malgrat el seu lideratge damunt d’una organització com era Estat Català, el veuen capaç de negociar amb el govern espanyol una sortida pactada per a les reivindicacions nacionalistes que dilueixi l’objectiu final de crear un Estat català. Finalment, el dia 30 de gener de 1930 es va produir la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, que va ser substituït pel general Dámaso Berenguer, que tenia l’encàrrec de restablir el règim parlamentari. El dia 13 de febrer, a la sortida d’un concert al Teatre Vigatà, un grup de joves de la Penya Mil assaltaren els locals de la Unión Patriótica de Vic, el partit oficial del règim, i produïren nombroses destrosses en el local, com a conseqüència de les quals van ser detingudes sis persones, entre elles el tipògraf Ramon Parareda.
La constitució del nou ajuntament que reemplaçava el vell consistori es va fer el dia 26 de febrer. A la sortida del ple municipal, que nomenà Joaquim Costa i Mas, un catalanista moderat, com a nou alcalde de Vic, una manifestació espontània va recórrer els carrers de la ciutat apedregant la seu de la Unión Patriótica i les cases d’alguns exregidors i la del cap de la policia municipal. Arribats al Passeig, els manifestants es trobaren amb un destacament de la Guàrdia Civil que va obrir foc; un home que es mirava els fets des de la porta d’un bar va resultar ferit de mort. Era Llucià Pujols, de la fleca de Cal Monjo i membre CADCI, una entitat social i política d’àmbit català fundada per dependents de comerç i de tendència nacionalista. Malgrat el ressò popular que va tenir aquell incident i de la insistència de l’Ajuntament de Vic per aclarir els fets, els responsables del crim no van ser mai processats. Un any més tard, el 12 d’abril de 1931, el Partit Catalanista Republicà, continuador d’Acció Catalana, guanyava les eleccions municipals a Vic i es convertia en el primer partit de la ciutat, l’encarregat de dirigir l’Ajuntament durant els primers temps de la Segona República.
La Festa dels Orfeons
Un dels episodis que va suposar un punt de no retorn en l’embranzida d’un catalanisme cada vegada més deslligat del moderantisme que practicaven els lligaires va tenir lloc el dia 9 d’octubre de 1921, dos anys abans del cop d’estat de Primo de Rivera. Aquell dia, es va portar a terme a Vic una trobada de societats orfeonistes, al final de la qual el públic assistent va començar a cantar espontàniament Els Segadors, enmig de les protestes d’un grup d’oficials i suboficials de la caserna de Vic pertanyents al Batalló de Caçadors d’Alfons XII, que baixaren per les grades de la plaça de braus, on es portaven a terme les actuacions, desembeinant els sabres i mostrant les pistoles. Foren detinguts i portats a la caserna militar desenes d’espectadors perquè estaven cantant l’himne català, entre ells l’advocat i periodista Joan Anglada i Vilardebò. Alguns orfeonistes que s’encaminaven a l’estació per agafar el tren que els havia de tornar a casa tornaren a cantar Els Segadors i els militars els perseguiren per apallissar-los, resultant ferits dos civils, els germans Llucià i Joan Blancafort, de 15 i 20 anys, respectivament. Aquests incidents tingueren, fins i tot, una gran repercussió a la premsa catalana de l’època. Aquell mateix dia tancaren tots els establiments de Vic com a protesta per les agressions de què havien estat objecte els orfeonistes. A més, l’Ajuntament va fer un ple extraordinari en què s’acordà una queixa contra l’actitud dels militars. Durant moltes setmanes la polèmica pels aldarulls del dia 9 d’octubre va continuar. El tinent coronel del Batalló d’Alfons XII, Carlos Bosch, adreçà una carta al consistori en què defensava l’actitud dels seus homes i assegurava que els organitzadors de l’aplec havien insultat el seu batalló. Per la seva part, l’Ajuntament insistia en les seves denúncies i portava el tema al governador civil i al capità general de Catalunya. La política municipal també es va veure afectada pels incidents de la Festa dels Orfeons, ja que els regidors monàrquics i tradicionalistes es van negar a condemnar els fets i persistiren en la defensa dels militars, argumentant que aquests només s’havien defensat dels insults dels orfeonistes. Aquesta posició va fer que es consolidessin en la vida municipal dos camps contraposats, un de catalanista i un altre d’espanyolista, que sovint dirien les seves diferències en els plens municipals, molts dels quals acabaven amb enfrontaments i incidents. Les relacions entre el consistori i els militars no es van normalitzar fins passat un any, quan, malgrat les reserves de la ciutadania per la violenta actitud dels soldats, a través del regidor catalanista Segimon Claveria es va reprendre el contacte amb el cap del Batalló. Durant aquell mateix estiu, l’Ajuntament va iniciar una campanya per recollir diners destinats als soldats vigatans que combatien al Marroc. Finalment, el mes de maig de 1923, l’Ajuntament vigatà s’oposà al trasllat del Batalló, tal com havia proposat el Ministeri de la Guerra, i envià una nota sol·licitant al govern que no es desmantellés la caserna.
