L’independentisme a Vic (II). Temps difícils: entre la Segona República i la Guerra Civil

A Vic, les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, a diferència del que va passar a molts altres indrets del país, no van comptar amb la participació de l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que s’havia constituït a partir de la Conferència d’Esquerres (març del 1931), en la qual també va participar Estat Català. Contràriament, els catalanistes republicans de Masferrer s’aliaren amb un grup obrer per constituir una candidatura que va guanyar còmodament les eleccions. La victòria de les forces republicanes a la majoria de grans ciutats espanyoles precipitaren la fugida del rei Alfons XIII i la proclamació de la República Espanyola, el dia 14 d’abril. La capital d’Osona visqué el canvi de règim amb mostres d’entusiasme popular. S’hissaren banderes republicanes i catalanes, es cantaren Els Segadors i La Marsellesa. El dia 15 la majoria de la gent no va anar a treballar i s’organitzaren ballades de sardanes i un gran concert de l’Orfeó Vigatà. La secció local d’Esquerra Republicana El dia 16 es va constituir el nou ajuntament, que va elegir Marià Serra i Badell com a nou alcalde, que va llegir un text d’adhesió a la República Catalana que Francesc Macià acabava de proclamar a Barcelona. Tanmateix, el dia 17, el govern provisional de la República a Madrid i els dirigents de la República Catalana acorden deixar sense efecte Estat Català i iniciar el procés per aprovar un estatut d’autonomia per a Catalunya, durant la discussió del qual es faria càrrec de l’autogovern català una institució que s’anomenaria Generalitat. S’obria una nova etapa política a la ciutat, però l’independentisme quedava en una posició marginal, a Vic i a Catalunya, tot i que no va desaparèixer de la vida pública. De fet, el metge vigatà, i futur conseller de Sanitat i Assistència Social i, posteriorment, de Governació de la Generalitat, Josep Dencàs i Puigdollers, organitzà, durant l’octubre d’aquell any, les Joventuts d’Esquerra - Estat Català. Aquesta organització juvenil no va tenir una delegació local a Vic fins al 1933, quan uns quaranta joves van signar un manifest a la publicació local del partit Lluita, entre els quals destacava Isidre Franquesa, que l’octubre de l’any 1934 prendrà part activament en la insurrecció contra el govern central, fet pel qual fou detingut i empresonat al vaixell Uruguay, al port de Barcelona. En qualsevol cas, la secció local d’ERC, l’evolució de la qual ha estat estudiada per Oriol Casellas, es va formar l’octubre del 1931, a partir de cinc regidors elegits a la llista del PCR: Marià Serra i Badell, que era l’alcalde, Modest Nicolau, Joan Oller, Salvador Dordal, Ramon Pedrissa i Joaquim Suriñach. D’altra banda, el PCR, el partit que va aconseguir trencar l’hegemonia del vell catalanisme conservador a Vic, va patir una davallada constant, a pesar que conservarà una mínima organització a Osona. Les repetides derrotes electorals, la pèrdua de pes polític en el sistema de partits que s’havia configurat, la deserció de bona part dels seus militants i les escissions el convertiren en un partit minoritari amb poca capacitat d’influència en la política local, una situació que es va agreujar després de les eleccions municipals del 1934, que els va deixar sense cap regidor al consistori vigatà. Alguns dels militants històrics del PCR, i que venien de l’antiga Acció Catalana, van abandonar el partit. Això no obstant, el PCR continuarà present en la vida pública local i, dirigit per Josep Torrents, es reorganitzarà el 1933 prenent el nom d’Acció Catalana Republicana (ACR). La política local durant la Segona República L’evolució electoral de Vic durant la Segona República evidencià la recuperació del catalanisme conservador el qual, tret de les eleccions a Corts constituents de la República del 28 de juny de 1931, en què els candidats d’ERC foren els més votats, va triomfar a la resta de conteses. A les del 20 d’octubre de 1932, per elegir diputats al Parlament de Catalunya, la Lliga Regionalista va ser el partit més votat, mentre que ERC i els seus aliats van aconseguir la victòria en el conjunt de Catalunya. De fet, a Osona les candidatures republicanes van guanyar a les poblacions industrials de la vora del Ter. Això no obstant, la llista republicana va ser la segona més votada a la capital de la comarca, a pocs vots de la candidatura lligaire. Contràriament, a les legislatives del 19 de novembre de 1931, les primeres en què votaven les dones, ERC va ser àmpliament derrotada a Vic, fet que contrastava, una vegada més, amb els resultats de les poblacions industrials de la comarca, on els republicans continuaven obtenint uns bons resultats. Com explica Josep Casanovas, la dreta catalanista local va intentar argumentar aquestes victòries presentant Vic com una mena de reserva espiritual de Catalunya. En aquestes eleccions la coalició de la Lliga i els tradicionalistes d’origen carlí van superar la candidatura republicana per més de mil vots. Finalment, les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 possibilitaren el retorn de l’alcaldia de la ciutat a les forces conservadores. Aquesta llista va guanyar les eleccions clarament, tot i que les dretes van obtenir pitjors resultats que a les legislatives del 1933. El nou alcalde de Vic seria el lligaire Manuel Gros. D’altra banda, el 2 d’agost de 1931 es va celebrar el referèndum que havia d’aprovar l’Estatut de Núria, redactat per la ponència catalana, i que hauria de ser traslladat a les Corts republicanes per a la seva discussió i definitiva aprovació. Les dretes i les esquerres es mobilitzaren a favor del sí. Els nacionalistes de les diverses tendències també van fer campanya a favor del text, amb l’única excepció de l’organització separatista que dirigia Daniel Cardona, Nosaltres Sols!. A Vic, els vots afirmatius van ser 3.761, mentre que només hi va haver 11 vots en contra i 9 vots en blanc, amb una participació del 90%. El desig d’autogovern de la majoria de vigatans va quedar àmpliament evidenciat. Del 6 d’octubre del 34 a l’inici de la Guerra L’entrada de ministres de la CEDA, una coalició de partits d’extrema dreta, en el govern de la República que presidia el radical Alejandro Lerroux, després de les eleccions legislatives del 1933, que van guanyar les dretes, va fer que a diverses zones de l’Estat esclatés una revolta que a Barcelona i a d’altres llocs de Catalunya es va transformar en insurrecció nacionalista. A Vic, el dia 6 d’octubre s’inicià una vaga que va provocar una aturada general, mentre que al local d’ERC es repartien armes al Sometent local que dirigia Marià Serra i Badell, antic alcalde de la ciutat. Militants republicans, que ja controlaven els accessos a Vic, ocuparen les dependències municipals i proclamaren l’Estat català en una República federal. Per primer cop, una bandera estelada va ser hissada a la balcona de l’ajuntament. Al cap d’unes hores, la majoria d’homes armats marxaren cap a Barcelona, responent a la crida que havia fet el conseller de Governació Josep Dencàs a través de la ràdio per defensar la Generalitat. L’endemà, el president Lluís Companys i el seu govern es rendien al general Domènec Batet. Per la seva part, Dencàs i els germans Miquel i Josep Badia, que dirigien la Comissaria d’Ordre Públic de la Generalitat, es van exiliar. La Guàrdia Civil de Vic es va fer càrrec de l’Ajuntament i va retirar l’estelada de la balcona. El govern de Madrid va declarar l’estat de guerra i s’obligà la població a lliurar les armes, fent-se escorcolls policials a moltes cases de la ciutat. El dia 8, membres del petit partit marxista Bloc Obrer i Camperol (BOC) continuaren promovent la vaga general, recorrent els carrers de Vic i demanant als botiguers que tanquessin els seus establiments. El dia 9, la situació es va normalitzar i tothom va tornar a la feina, mentre que a d’altres pobles de la comarca els insurrectes encara no havien estat desmobilitzats. Com a conseqüència de la revolta, tretze de les persones detingudes a Vic durant el mes d’octubre van ser processades, tot i que no van arribar a ser jutjades. Es tractava de dirigents d’ERC, majoritàriament, però també de militants del BOC i de la Unió Socialista de Catalunya. A més, l’Ajuntament va ser suspès i fou nomenada una comissió gestora per portar el consistori, que presidí el tradicionalista Joan Traveria. El 2 de maig de 1935, Manuel Gros va ser autoritzat a recuperar el seu lloc a l’alcaldia de la ciutat, mentre que els regidors escollits en la candidatura d’esquerres van ser definitivament apartats de l’Ajuntament. La polarització que vivia el país va fer que es formessin a Catalunya dues grans coalicions de cara a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. D’una banda, el Front d’Esquerres, que agrupava partits i organitzacions progressistes, entre les quals ERC i ACR. De l’altra, el Front Català d’Ordre, en el qual hi havia la Lliga. El bloc de les esquerres portava com a primer punt del seu programa l’amnistia per als presoners pels fets del mes d’octubre. A Osona, i també a Vic, la coalició de dretes va vèncer, tot i que als pobles fabrils del Ter la victòria va ser per al Front d’Esquerres. A Catalunya i a Espanya, les candidatures d’esquerres van guanyar per un estret marge de vots. Sigui com vulgui, el triomf de les forces d’esquerra va possibilitar l’excarceració dels presos d’octubre i el retorn dels exiliats, entre els quals Josep Dencàs i els germans Badia, que foren assassinats a Barcelona per un grup d’anarquistes el 28 d’abril d’aquell mateix any. Uns mesos més tard, el 18 de juliol, es produiria la rebel·lió militar que donaria inici a la Guerra Civil (1936-1939). La reconstrucció d’Estat Català en una difícil conjuntura El maig de 1936 les Joventuts d’Esquerra - Estat Català celebren un congrés que decideix reconstruir l’organització independentista Estat Català. Més tard s’hi afegiran militants procedents del Partit Nacionalista Català i de Nosaltres Sols!. El secretari general d’aquesta nova organització independentista serà el vigatà Josep Dencàs. A Vic, l’Estat Català reconstituït aviat tindrà un grup d’adeptes, provinents la majoria d’ells de les Joventuts d’Esquerra Republicana - Estat Català. Tanmateix, Estat Català no formarà part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Vic, l’autèntic poder local a començament de la Guerra Civil, ni de l’Ajuntament, tot i que disposarà d’una seu social a la rambla Davallades, prop de l’església del Carme. L’ACR tampoc s’integrarà al Comitè local de Vic, i fins i tot serà exclosa del consistori vigatà perquè la CNT, el POUM i la Unió de Rabassaires s’oposaran que en formi part, ja que consideren que és un partit burgès que ha tingut relacions amb la dreta catalanista local. Això no obstant, l’octubre del 1937, l’Ajuntament de Vic readmetrà els dos regidors d’ACR que n’havien estat expulsats. Així doncs, durant tot el període de la Guerra Civil, els membres d’aquest partit minoritari es mantindran molt a prop d’ERC. Per la seva part, l’independentisme agrupat al voltant d’Estat Català afegirà a la incomoditat de veure’s relegat dels centres de poder la preocupació per les amenaces de què són objecte els seus líders per part dels grups d’acció anarquistes, que els retreuen la repressió de què van ser objecte durant els anys 1933 i 1934, quan les forces de l’ordre de la Generalitat estaven dirigides pels germans Miquel i Josep Badia. Aquesta persecució obligarà a fugir del país a alguns dels militants d’Estat Català, com ara el mateix Josep Dencàs, que marxarà de Barcelona a bord d’un vaixell italià. Francesc Maria Masferrer i el Partit Nacionalista Català A començaments de 1932, Francesc Maria Masferrer va deixar el PCR per integrar-se al Partit Nacionalista Català (PNC), una organització independentista que va néixer de la fusió de set grups, entre els quals hi havia els Elements d’Estat Català, la Secció Ferroviària d’Estat Català, Nosaltres Sols! i la Unió Catalanista. El PNC es va presentar la primera quinzena del mes de març a Barcelona i el jurista Maspons i Anglasell en va ser un dels membres més coneguts. Aquest partit defensava un nacionalisme interclassista i catòlic que anomenaven “integral”. Estaven convençuts que la societat catalana era més “civilitzada” que l’espanyola i que la Societat de Nacions hauria de ser l’única limitació a la seva actuació independent. El “catalanisme integral” del PNC confrontava amb el “catalanisme popular” d’ERC. Tanmateix, l’activitat política d’aquesta organització se centrarà en el moment de la seva fundació en la defensa íntegra del text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que s’està discutint al Parlament espanyol, i que compta amb l’oposició d’una part gens menyspreable del republicanisme i el socialisme espanyols. Després que les Corts aprovessin l’Estatut el 9 de setembre, amb retallades competencials significatives, que el partit considerava inacceptables, respecte del que havia portat a discussió la ponència catalana de Núria, el PNC començà a preparar-se per a les eleccions autonòmiques del 20 de novembre de 1932. Aquesta contesa va fer que Masferrer tornés a l’activitat pública. El dia 11 d’aquell mateix mes havia donat suport, en un acte celebrat al Coliseu Pompeia de Barcelona, a la candidatura del PNC per la cambra catalana. A més de Masferrer, participaren en aquest acte Josep Maria Xammar, Joan B. Muntadas, Francesc Maspons, J. Soler i Damians i J. Alzina. La llista del PNC, que només va presentar candidats a la circumscripció de Barcelona-ciutat, va tenir poc menys de 14.000 vots i va quedar fora del Parlament de Catalunya. D’altra banda, el gener de 1933 Masferrer va ser designat president del PNC, càrrec que va ocupar fins al mes de novembre, moment en què es traslladà a Buenos Aires per instal·lar-s’hi definitivament. Poc abans d’anar-se’n, va demanar el vot a les eleccions legislatives del 1933, a les quals el PNC no va presentar-se per considerar-les “espanyoles”, per als candidats “patriotes”; la seva convicció independentista continuava intacta: “Gent de la Plana! Havem de refer una pàtria, havem de construir un Estat, per nosaltres, pels nostres fills, per Catalunya. Si per refer un organisme estimat us valeu del millor metge i per construir una casa segura us serviu del millor arquitecte i del paleta més apte, deixareu, fills de Catalunya, per refer la nostra pàtria, d’escollir els millors patriotes i per construir el nostre Estat, de captenir-nos dels més intel·ligents?”. Pel que fa a la política local, se n’allunyà completament, tot i que va continuar col·laborant durant un temps a la premsa local. Masferrer va continuar el seu activisme catalanista a Amèrica, participant en l’organització del Congrés dels catalans de Sud-amèrica a Montevideo (Uruguai), en el decurs del qual va pronunciar un abrandat discurs davant l’estàtua de José Artigas, un dels fundadors de la pàtria uruguaiana.

L’independentisme a Vic (II). Temps difícils: entre la Segona República i la Guerra Civil

Primera derrota a casa

El Vic Riuprimer guanya el líder

Aliança Catalana es constitueix a Osona amb les municipals de 2027 a l’objectiu

Els propietaris d’habitatge d’entre 30 i 44 anys cauen del 64% al 46% en deu anys

LA PREGUNTA

Aprova els primers cent dies de Salvador Illa com a president de la Generalitat?

Tiroteig i fuga a Viladrau en un operatiu antidroga amb 800 quilos d'haixix

Venut a Torelló el primer premi de la Loteria Nacional

S'encén una furgoneta a la C-17 a Malla després d'una topada amb un cotxe

L’últim mestre artesà xurrer

Detingut per atracar amb un ganivet dues gasolineres de Tona

Aquarius Cosmetic, Nandu Jubany, Clàudia Bayés, Roansa i Frigorífics Ferrer, guardonats amb els Premis Cambra Osona

L'exregidora de Roda Marina Quintana opta a presidir Aliança Catalana a Osona

Resolta l’avaria de senyalització a l'R3 entre Sant Martí de Centelles i la Garriga

Foc en una xemeneia al carrer Barri de Tona