De cara a les primeres eleccions municipals de la nova etapa democràtica, que es van celebrar el dia 3 d’abril de 1979, el PSAN de Vic, atenent l’esperit unitari de l’Assemblea de Catalunya que encara defensava, va avenir-se a formar part de l’Entesa Democràtica de Vic, una candidatura local que agrupava gent del PSC, el PSUC, CCOO, la UGT i independents. D’altra banda, ERC va presentar una llista pròpia que no va obtenir representació municipal, mentre que la candidatura unitària en sumava vuit, empatant amb Convergència i Unió (CiU), tot i que aquests van tenir un millor percentatge de vots, el 35,19% davant del 32,7% de l’Entesa Democràtica. Aquesta situació va obligar a fer un govern d’unitat entre CiU i l’Entesa. L’alcalde seria el cap de la llista convergent, Ramon Montanyà, mentre que el representant del PSAN, Lluís Solà, ocuparia una tinença d’alcaldia i la regidoria de cultura. Així doncs, l’independentisme arribava, després de la llarga nit del franquisme, al govern municipal de Vic. Aquesta presència institucional no va modificar l’estratègia de l’independentisme a l’hora de considerar la seva posició davant del nou Estatut d’Autonomia, que havia de ser votat en referèndum el 25 d’octubre de 1979. El mateix Lluís Solà s’hi va oposar públicament perquè insistia que no era l’Estatut que necessitava Catalunya, cridant a l’abstenció. Tanmateix, els resultats de les votacions de l’Estatut constataren el suport majoritari a la proposta estatutària ja que el 89,2% dels electors de Vic hi votaren a favor. Les eleccions constituents del Parlament de Catalunya, que van celebrar-se pocs mesos després de l’aprovació de l’Estatut, el dia 20 de març de 1980, certificaren la incapacitat de l’independentisme d’articular una estratègia política que fes possible la seva entrada a la cambra catalana. Aquesta feblesa electoral ja s’havia evidenciat a les eleccions generals del març del 1979, les primeres amb la Constitució aprovada, quan el Bloc d’Esquerres per l’Alliberament Nacional (BEAN), coalició electoral formada pel PSAN i el Bloc Català dels Treballadors que encapçalaven Lluís Maria Xirinachs i Fèlix Cucurull, i que comptava amb la vigatana Maria Ferrer i Fontarnau en el número 26 de la llista per la circumscripció de Barcelona, va obtenir només 56.582 vots, insuficients per guanyar un escó al Congrés dels Diputats. A Vic, va obtenir el 4% dels vots (585) i a Osona, el 3,12%, el millor percentatge de totes les comarques catalanes. Per intentar superar aquesta situació, una part de l’independentisme va organitzar-se a Nacionalistes d’Esquerra, una organització socialista, nacional popular i partidària de l’autodeterminació dels Països Catalans que va néixer a finals del 1979 per l’agrupació de sectors militants provinents del PSAN, el Col·lectiu Comunista Català i el Front Nacional de Catalunya, a més d’un grup d’independents. Els resultats electorals d’aquesta coalició foren decebedors, aconseguint 44.798 vots a les eleccions autonòmiques del 1980, un suport insuficient per entrar al Parlament. A Vic, la candidatura de l’esquerra independentista, de la qual formaren part els candidats locals Lluís Solà, Francesc Codina i Josep Comeres, va tenir un 5,4% dels sufragis, en unes eleccions que va guanyar còmodament CiU (43,8%), seguit del PSC (11,8%) i ERC (11,7%). Els resultats a Catalunya donaren la victòria a CiU, la coalició entre liberals nacionalistes i democratacristians encapçalada per Jordi Pujol, que esdevindria el primer president electe de la Generalitat recuperada.
El Moviment de DeFEnsa de la Terra i la Crida a la Solidaritat
Sigui com vulgui, la successió de fracassos electorals de Nacionalistes d’Esquerra va abocar l’organització a la seva autodissolució. La impossibilitat d’aconseguir representació parlamentària a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1984, en què es va presentar en la coalició Entesa de l’Esquerra Catalana, va fer que alguns dels seus militants formessin l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra (ENE), amb la voluntat de confluir amb altres forces de l’esquerra catalana, i d’altres el Moviment d’Esquerra Nacionalista (MEN), de caràcter més marcadament nacionalista. Mentrestant, una nova generació d’independentistes estava renovant aquest espai polític. D’una banda, hi havia la militància que provenia del PSAN oficial i del PSAN provisional, que ara s’agrupava al voltant d’Independentistes dels Països Catalans (IPC), resultat de la unió dels provisionals i de l’Organització Socialista per a l’Alliberament Nacional, que no havia volgut participar en l’experiment de Nacionalistes d’Esquerra. A Vic, el nucli proper a IPC es va organitzar al voltant d’una associació anomenada Independentistes del Ripollès, Osona i el Vallès (IROV), que va impulsar Pere Vilarrasa. Aquesta tendència va constituir el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) en la VII Trobada Independentista dels dies 27, 28 i 29 del 1984 a l’Alforja (Baix Camp). L’MDT es va crear com un front revolucionari per aconseguir la independència i el socialisme als Països Catalans. Per una altra part, el 1981 es va crear la Crida a la Solidaritat per a la Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, un moviment cívic i polític catalanista, i partidari de l’autodeterminació, sorgit a partir del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), una associació fundada el 1974 per a la promoció i reconeixement de les minories nacionals. L’acte constitutiu de la Crida, que va sorgir com a resposta al Manifiesto de los 2.300, un document publicat el març del 1981 i que signaven un grup d’intel·lectuals oposats a la normalització de la llengua catalana, es va fer en un acte al paranimf de la Universitat de Barcelona el 18 de març de 1981. Finalment, des del 1979 se succeïen les accions de Terra Lliure, una organització armada i clandestina que defensava l’estratègia de la “propaganda armada”, i que es concretava prioritàriament en la col·locació d’artefactes explosius contra entitats pertanyents a l’administració de l’Estat, però que també va actuar contra un dels signants del manifest oposat a la llengua catalana, Federico Jiménez Losantos, a qui un escamot va segrestar i disparar un tret a la cama. Paral·lelament, i com a resposta a la repressió que la policia espanyola portava a terme contra els militants d’aquest independentisme revolucionari, es van crear els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC).
La Crida Nacional a ERC
A Vic, l’esquerra nacionalista continuà fent política municipal a través de la plataforma electoral unitària Progrés Municipal d’Osona, en la llista de la qual Francesc Codina fou elegit regidor a les eleccions del 1987. En aquelles eleccions, ERC presentà una llista pròpia al consistori vigatà i va aconseguir dos regidors (Jaume Portell i Joaquim Puntí). Aquell mateix any també es van reorganitzar les Joventuts d’Esquerra Republicana (JERC), integrant alguns joves militants de l’independentisme local com Pere Vilarrasa, Antoni Font i Jordi Montanyà. A més, el partit republicà havia celebrat el XV Congrés, que substituí Heribert Barrera per Joan Hortalà al capdavant de la secretaria nacional. Però el fet més significatiu d’aquella etapa va ser la “Crida Nacional a ERC”, text que signaren més de cent personalitats de la vida pública catalana, la majoria provinents del PSAN, ENE i la Crida, per tal que les sigles històriques del vell republicanisme català acollissin tot l’independentisme. Entre els signants hi havia Àngel Colom (Crida a la Solidaritat) i Josep Lluís Carod-Rovira (ENE). També hi havia l’exregidor vigatà Josep Romeu. A començaments dels anys noranta, Francesc Codina i Lluís Solà, els altres regidors que l’independentisme d’esquerres havia tingut a l’Ajuntament de Vic, també s’adheriran a ERC.
L’independentisme revolucionari a Osona
El període que va del 1987 al 1992 va ser el de l’embranzida de l’independentisme polític. També va començar a desenvolupar-se un sindicalisme proper a l’independentisme d’esquerres, que va cristal·litzar en la Coordinadora Obrera Sindical (COS), que va celebrar dos dels seus congressos a Vic (1992 i 1999). Aquest corrent va actuar a través de diverses organitzacions que tingueren una implantació desigual a Osona i a la seva capital. D’una banda, l’MDT es conformà com un moviment que funcionava de forma assembleària, però que disposava d’un Secretariat Nacional que dirigia l’organització entre les assemblees. A Osona, el primer nucli de l’MDT es va formar a la Vall del Ges, després que Salvador Balcells, en aquells moments membre del Comitè Central del PSAN, anés a oferir una conferència sobre ecologisme a l’institut Cirviànum de Torelló. Entre els primers militants osonencs d’aquesta organització hi havia Jordi Fàbrega, que posteriorment passaria a ERC i seria alcalde de Sant Pere de Torelló, i els periodistes Xavier Bardolet i Albert Anglada, de Sant Pere de Torelló i Sant Quirze de Besora, respectivament. La ciutat de Vic va arribar a tenir alguns militants, un dels més coneguts fou Ferran Ruiz. Es tractava d’un front polític molt combatiu format per joves, alguns dels quals menors d’edat. Ben aviat es dividí en dues fraccions: l’MDT-PSAN i l’MDT-IPC. Tanmateix, abans de l’escissió, l’MDT havia constituït l’Assemblea Municipal de l’Esquerra independentista (AMEI), que volia coordinar a tots aquells regidors de l’esquerra independentista que havien estat elegits en diverses candidatures municipals unitàries. A més, l’AMEI va impulsar vint candidatures pròpies, cap d’elles a Osona. Les divisions en el si de l’MDT van fer que aquesta iniciativa no reeixís ja que el sector MDT-PSAN va optar per potenciar una nova organització anomenada Catalunya Lliure, mentre que el sector MDT-IPC va constituir el 1993 l’Assemblea d’Unitat Popular, que va desaparèixer el 1997. Un procés de fragmentació política del qual van sorgir el 1991, a més de l’entitat antirepressiva Alerta Solidària, les primeres Candidatures d’Unitat Popular (CUP), una organització assembleària que es va rellançar a partir del “Procés de Vinaròs” (2000) i que es proclamava popular, independentista, ecologista, feminista i anticapitalista.
El XVI Congrés d’ERC
Paral·lelament a l’evolució de l’esquerra independentista extraparlamentària, aquesta època va veure la consolidació d’ERC com a l’espai polític de l’independentisme institucional. El XVI Congrés, celebrat a Lleida el març del 1989, va posar Àngel Colom com a secretari general, la qual cosa va consumar el gir independentista del partit i va provocar l’escissió dels partidaris del secretari general derrotat, Joan Hortalà, que van constituir Esquerra Catalana. A Vic, aquesta discrepància va fer que el grup municipal es dividís: Jaume Portell va marxar amb Joan Hortalà, mentre que Joaquim Puntí es va quedar en la nova ERC de Colom. Malgrat l’escissió, les eleccions municipals del 1991 van fer avançar el partit a la ciutat, que va aconseguir tres regidors: Carles Furriols, Jaume Puig i Josep Maria Font. A més, a les eleccions al Parlament de Catalunya del març del 1992, els republicans van obtenir el 7,96% dels vots i 11 diputats, entre els quals el candidat de Taradell Salvador Morera, que anava el sisè de la llista per la circumscripció de Barcelona. L’independentisme consolidava la seva presència a les institucions.
