“La mirada la manté”, explica la torellonenca Montse Carbonell. I és aquesta mirada el que encara la connecta amb el seu marit, en Manel, que des de fa més de deu anys pateix Alzheimer, ara en un estat avançat. Ell, psicòleg de professió, treballava a la UVic i a l’Hospital de la Santa Creu, “tenia uns horaris força atapeïts”, comenta Carbonell, i feia anys que era així però ho portava bé. De sobte es van adonar que “l’esperaven a un lloc i no ho recordava”, una situació que els va alertar quan va anar repetint. La dona comenta que “primer penses que és normal” pel volum de feina, però s’hi van anar sumant altres detalls fins que en van parlar. Així, en Manel es va posar en contacte amb companys de professió i un amic psiquiatre i van començar a fer proves. Primer s’apuntava una possible depressió, però al cap d’un any va arribar el diagnòstic. En Manel llavors tenia 53 anys: “Penses que no pot ser i ell no s’ho volia creure”. L’inici, recorda, “va ser l’etapa més dura, tu no et podies refiar d’ell i ell ho veia, va ser molt complicat, se n’adonava”.
Durant un temps, però, va continuar treballant però al final del 2009 va haver de deixar la feina: “No recordava què havia fet o quin pacient havia vist”. Malgrat això, explica Carbonell, va continuar fent una vida molt activa durant temps, ja que físicament no tenia impediments: natació, bicicleta o caminades. Però cada vegada va ser més dependent. La Montse podia atendre’l perquè té una invalidesa i la família “ens vam anar adaptant”. “Sort n’hem tingut, de la família i dels amics”, assegura. “Fins i tot el 2015 encara va fer el Camí de Santiago amb la seva germana”, explica Carbonell. Va arribar un punt, però, que ja no va poder. Primer va anar a un centre de dia i cada vegada va necessitar més ajuda per a activitats quotidianes com la dutxa. Així, el desembre de 2019 el va portar a la residència de Sant Quirze de Besora. I va arribar la pandèmia. Els primers mesos la parella es podien trobar cada dia, però després van haver de passar a les trobades virtuals. La virtualitat i les trobades actuals amb distància i mascaretes, admet ella, “no ajuden gens”.
Carbonell recalca l’ajuda dels familiars i també comenta que en viure en un poble va facilitar-ho tot al principi: “Si anava sol tothom estava al cas i si calia l’acompanyaven, i això a una ciutat gran no passaria”. La dona diu que “a la gent els afecta quan no els coneixen” i l’home al principi “ho sabia dissimular”. Amb l’experiència afegeix que cal que els familiars propers també es cuidin i que trobin la manera de mantenir part de l’activitat que feien abans.
La dona és crítica amb el sistema pel fet que no es doni suport psicològic des de l’inici. Ells no el van tenir fins que se’l van buscar pel seu compte. Carbonell també valora el suport a través d’AFMADO per compartir experiències i tallers que els han ajudat en un cas especial per l’edat d’en Manel.
Ell ara a la residència “gairebé no diu res”. Fa un temps li van dir que “hi aniria la Montse” –a la residència n’hi treballen dues–, va posar la cara alegre però just en aquella ocasió “quan va veure que no era jo li van caure les llàgrimes”. Sabia que no era la seva Montse, aquella amb qui es connecta amb la mirada.
