La dècada de 1920 va estar marcada a Manlleu pel destí de dos joves i la peripècia que els va dur a l’exili i posterior celebrat retorn. Eren Lluís Pou Solà i Josep Ausiró Sellés, que es van trobar el futur dictat ja en plena joventut per haver desafiat els símbols espanyols.
El 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, amb el càrrec de capità general de Catalunya, va protagonitzar el pronunciament que el portaria a presidir un directori militar beneït per les màximes institucions estatals. Aquesta organització regiria una dictadura durant tota la resta de la dècada de 1920 a l’Estat espanyol, una administració que va promulgar la restricció de drets i llibertats, especialment les que representaven la identitat catalana.
Un any després del cop d’estat, Manlleu vivia una Santa Missió, com era habitual periòdicament. Durant uns dies, s’organitzaven multitudinàries manifestacions pietoses on se seguien prèdiques de diferents missioners. Els oficis es van intensificar entre el 8 i el 19 d’octubre de 1924, ara fa cent anys. En aquests períodes dogmàtics, i per deixar-ne memòria, es col·locava una gran creu al capdamunt del carrer del Pont.
A prop, al carrer Vendrell, els joves Lluís Pou i Josep Ausiró van tenir notícia de la presència de banderes espanyoles.
Poc conscients dels seus actes en dictadura, les van despenjar, la qual cosa va desencadenar una denúncia de greus efectes. Pou era conegut com un dinàmic promotor de la cultura popular: el 1922 havia intervingut decisivament en la fundació de la Unió Coral Manlleuenca. Un pòsit d’idees nacionalistes que el devia situar entre els individus subversius i sotmesos a vigilància. Juntament amb el seu amic Ausiró van rebre la citació d’un judici que es prometia exemplar.
El futur incert, marcat per una sentència de dubtosa neutralitat, exercia una gran pressió sobre ells i van decidir marxar.
L’exili
Ausiró va establir la residència a Perpinyà, on va viure la resta de la dècada de 1920. Pou va continuar amb la seva bel·ligerància contra la dictadura des de Prats de Molló, on l’any 1926 va participar en l’intent de proclamar la República catalana en una operació militar ideada per Francesc Macià, qui anys després seria 122è president de la Generalitat. El fracàs d’aquesta insurrecció el va portar a exiliar-se després a Suïssa, Bèlgica i el sud-est d’Alemanya.
Des de la llunyania, Ausiró i Pou van estar atents a l’evolució caòtica d’una administració espanyola que se sustentava en una monarquia en clar declivi. La dictadura de Primo de Rivera es va substituir a principis del 1930 per un règim menys dur però que seguia dirigit pel militar Dámaso Berenguer. El clima del moment ja preveia la futura proclamació de la Segona República i progressivament es va suavitzar la repressió.
Aquesta nova perspectiva va culminar en l’amnistia dels participants en els Fets de Prats de Molló i en els precedents, suposats, actes de rebel·lió. El resultat és que el 20 d’abril de 1930, diada de Pasqua de Resurrecció, Pou i Ausiró retornaven a Manlleu.
El primer que va arribar, prop de les 10 del matí, va ser Pou. Malgrat que el temps no va acompanyar, el va rebre una gran multitud i el van acomboiar des de l’estació fins a la plaça Fra Bernadí. A les 7 de la tarda arribava Ausiró, que va ser igualment rebut per una manifestació de joia. El moment més emotiu, segons el periòdic Manlleu, es va produir quan els dos protagonistes es van reunir: “[…] fou una escena veritablement emocionant… tots dos ploraven d’alegria”.
L’expectació de les hores inicials va acompanyar-se per la curiositat de saber com havien fet camí cap a l’exili. Ausiró va respondre a una entrevista que, després de comprar diferents bitllets per, si calia, confondre els vigilants fronterers, es va dirigir a Puigcerdà per travessar la frontera amb França. Allà va manifestar residir i treballar a Perpinyà en espera de temps millors en defensa de la seva causa.
Després de la gran benvinguda
Els dos manlleuencs van descriure el primer contacte amb la seva terra de forma ben diferent. Ho explicaven al Manlleu, després de cinc anys d’exili. “Sabeu quina fou la primera persona manlleuenca a qui vaig abraçar, poc després de la meva arribada a Barcelona tornant de l’exili?”, deia Pou, “mossèn Joan Puntí i Collell. Quin esclat de joia! Fou un casualitat. En tombar una cantonada ens trobem front a front. A l’instant ens reconeguérem. No hi ha paraules en un cas com aquest”.
Ausiró va evidenciar la seva sorpresa per la gentada que el va rebre en aturar-se el tren a l’estació. Ben diferent de com havia previst: “Volia arribar sense que ningú en tingués esment. Baixar pel camí dels Esqueis. Aquí trobar un amic. Allà, un rostre conegut, ser ben a prop del cant eixelebrat del meu riu Ter. I així entrar de mica en mica en plena possessió de la meva vila”.
Ambdós, però, es mostraven complaguts per la benvinguda dels veïns. Els anys següents, trastocats per les extremes oscil·lacions polítiques i la Guerra Civil, van comportar una gran inquietud. Tant l’un com l’altre van procurar passar a l’anonimat malgrat uns fets que els van marcar.
Ausiró va viure els seus darrers anys a Rupit, mentre que Pou es va quedar a Manlleu, població que políticament va passar a ser-li refractària durant l’etapa franquista de després.
Aquest últim va assumir, puntualment, la funció de dinamitzador cultural i poeta en què havia destacat abans de l’exili. A mitjan dècada de 1950 va fundar la Societat Coral La Cítara, que va intentar recuperar l’esperit dels Cors de Clavé en record de la Unió Choral Manlleuense.
Deu anys després de la seva mort, ocorreguda el 1975, l’Ajuntament de Manlleu va editar una antologia poètica recollint bona part de la seva obra dispersa. En aquella època, i en homenatge seu, es va inaugurar una placa a l’habitatge on havia viscut. També se li va dedicar una plaça al barri de la Cavalleria.
