Els últims compassos del 1978 van sacsejar la comarca d’Osona.
Arribaven des de Madrid notícies que no van agradar: el nou Pla Energètic Nacional preveia apostar decididament per l’energia nuclear i calia explotar jaciments d’urani a tot l’Estat per alimentar tant les centrals ja actives com les projectades.
Es preveia destinar a l’extracció del mineral a Catalunya 67 milions de pessetes, una part dels quals per crear mines a Tavertet i les Guilleries.
En un entorn intrínsecament vinculat a la vida a pagès i el que abraça, incloent-hi el treballar el paisatge, l’amenaça que s’esventressin els boscos i la terra sota cingleres va encendre totes les alarmes.
La por d’expropiacions, les incògnites ecològiques, la lluita antinuclear a escala mundial i el record recent de la dictadura confluïen en un malestar que molt ràpid va esdevenir moviment popular.
En aquest context naixia el gener del 1979 el Comitè Antiurani d’Osona, després d’una crida inicial del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). L’integraven ecologistes, anarquistes, militants d’esquerres, pagesos… però també veïns que, tot i no viure directament de la terra, es van fer seu el problema.
“Vam veure que ens havíem de mobilitzar ràpid, abans no tiressin endavant més tràmits, estudis i prospeccions”, explica Pep Cumeras.
En aliança amb els primers ajuntaments democràtics –no tant amb la majoria de partits polítics, que van tardar a reaccionar–, la resposta social va ser immediata i els comitès locals van multiplicar-se en molt poc temps: a Vilanova de Sau, Manlleu, Folgueroles, l’Esquirol, Roda, la Vall del Ges… Fins a l’esclat definitiu a mitjan 1979.
El moviment es va presentar al pati de l’escola Sant Albert, amb un manifest àmpliament secundat; i poc després va omplir l’institut Jaume Callís de Vic amb una assemblea multitudinària on van intervenir físics nuclears, advocats i metges radiobiòlegs. És de destacar, en aquest sentit, que a la mobilització social s’hi va mirar de sumar discurs tècnic i coneixement i assessorament expert.
“Vam recopilar informació de tot el món d’on s’havien fet mines a cel obert. Les imatges eren esfereïdores”, diu Cumeras, “això ens va servir molt de difusió”.
Una manifestació gegantina a Vic acabava amb càrregues policials el 22 de juny de 1979. La protesta va mobilitzar més de 200 antiavalots vinguts expressament de Barcelona i Valladolid i va convertir Osona en notícia a tot Espanya.
En articles com l’editorial de La Vanguardia s’hi parlava d’“ecoterrorisme” i de “llei de la selva”, però a la comarca era molt majoritària l’oposició al pla energètic i, sobretot, a les mines i l’extracció d’urani de les Guilleries.
Els pagesos també van tenir un paper fonamental d’articular una xarxa telefònica d’avís –quan encara no hi havia mòbils– i advertir ipso facto de geòlegs o moviments sospitosos sobre el terreny.
La pressió va continuar materialitzant-se les setmanes després amb múltiples formats, tant publicacions especialitzades com campanyes d’informació porta a porta o els sabotatges que van patir tècnics de la multinacional americana Chevron Oil Corporation, l’empresa a càrrec dels estudis. D’aquest capítol, un dels episodis destacats va tenir lloc a Vilalleons, on se’ls van sostreure informes i se’ls va obligar a entregar pedres i altres mostres.
El festival Visca la Terra, el juliol del 1979, va ser una nova demostració de força; en aquest cas, des de l’àmbit cultural.
Hi van assistir més de 6.000 persones i hi van actuar Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Sisa i los Melodrama, Duble Buble, Orquestra Sèmola, Immamramon i Tribu, a més a més dels Esquirols, que llavors ja havien anat ampliant el repertori amb cançons de temàtica ecologista com el Torna, torna, Serrallonga, himne indiscutible de la lluita antiurani.
Tot plegat va crear un clima insostenible respecte al planificat sobre paper. I malgrat no anunciar-ho oficialment, la Chevron es va retirar i els estudis van quedar aturats. “Del perquè n’hi ha dues teories”, explica el periodista Miquel Macià, “l’evolució a la baixa del preu del petroli, que va convertir l’explotació de l’urani en no rendible, o les condicions imposades per Jordi Pujol, al capdavant d’una Generalitat acabada de constituir i que es va trobar la comarca més pujolista de Catalunya en situació d’insurrecció”.
45 anys després, alguns dels protagonistes de la lluita es refermen en la transversalitat del moviment. Per Cumeras, “el gran èxit és que la gent es va fer seu el problema. Tothom estava preocupat per la possible extracció d’urani i els perills que comportava”.
Macià hi afegeix que “ens pensàvem que estàvem vivint el primer moviment d’una nova etapa quan en realitat era l’últim rebuf de l’experiència unitària antifranquista”, la percepció d’una amenaça que va ser capaç d’aplegar sota un objectiu comú professions, sensibilitats i ideologies diverses.
Amb perspectiva de 2025, queda també provat que el capítol d’Osona va ser un més en l’explosió de l’ecologisme arreu del món.
“Nosaltres vam viure-ho aquí, però ens vam involucrar en la lluita antinuclear de tot Europa”, destaca Cumeras, “estàvem en contacte amb la gent contra la nuclear d’Ascó, vam viatjar a Alemanya, França… la preocupació era compartida”.
Gairebé mig segle després, el paisatge de Tavertet i les Guilleries no s’ha transformat. Pot presumir, de fet, de polítiques de protecció ambiental i un turisme que amb més o menys responsabilitat respecta la natura. Queda al record la mobilització social que va desfermar l’urani, però en canvi perviuen debats que ja s’abordaven el 1979 sobre l’explotació de la terra, els límits del creixement o la transició energètica.
