Els pisos de Can Garcia de Manlleu ja són història. Ho són perquè aquesta setmana ha desaparegut definitivament del perfil urbà de la població el segon i últim bloc d’un colós immobiliari aixecat als anys seixanta, i que en el seu conjunt va concentrar 256 habitatges. I milers de vivències. Emocions, experiències i també problemes i conflictes que aquest divendres quedaven reduïts a una muntanya de runa. El que ha significat Can Garcia en la història contemporània de Manlleu, però perdurarà en el temps.
En deixaven testimoni diverses persones que aquest dilluns, quan la gran cisalla tot just començava a destrossar les últimes cinc plantes del bloc de pisos, s’ho miraven des del carrer Garcia Estrada amb un posat carregat de nostàlgia. “Ja han fet caure el teu pis?”, li deixava anar Manuel Gómez, acompanyat del seu net, a Glòria Botello. Després de comptar les plantes que restaven dretes, la resposta era afirmativa i s’iniciava una conversa plena de records. Gómez hi va viure una vintena d’anys –entre els seixanta i els vuitanta–, “primer en un pis de solter tot just arribar d’Andalusia, i després en un altre ja com a casat”. Entre els records més vius que en guarda “hi ha el gran sentiment de comunitat”. Un exemple, ara que es parla tant de la dificultat d’aplicar el sistema de recollida de deixalles porta a porta: “Tothom treia la seva bossa d’escombraries al replà entre les 8 i les 9 del vespre”, apuntava, i tot seguit era el porter de l’escala qui les recollia i les deixava davant de l’edifici. “Un camió s’ho emportava i no hi veies mai porqueria”, comentava, tot afegint que un cop a l’any “fèiem l’escala”, unes jornades en què cada grup de veïns de cada replà “pintava i reformava el seu tros comunitari a l’edifici”. Gómez té clar el perquè de la degradació dels últims anys: “Qui hi va entrar a viure més endavant ja no es cuidava de les coses ni se les estimava”. En el seu cas, tot i marxar de Can Garcia, “no em vaig voler moure de l’Erm”, tot i tenir una casa a la zona de La Coromina. “Aquí hi soc feliç i m’hi trobo bé”, deia dilluns.
Mig emocionada, Glòria Botello reconeixia que ella “no en volia marxar, m’hi vaig veure obligada per la situació de deixadesa”, i un cop al pis nou “vaig plorar quinze dies”. Vinculada al mític Bar Leiva, recorda el caliu que es generava quan hi havia partit de futbol al barri, “primer amb l’equip vinculat al bar” i més tard amb l’Atlètic l’Erm.
Uns metres enllà, i just abans d’entrar al número 13 del carrer Garcia Estrada, Àngel Martínez queda embadalit mirant la força amb què la màquina de grans dimensions destrueix parets com si fossin de paper. Ell va arribar als pisos de Can Garcia amb 6 anys, “i en vaig marxar després de casar-me”. Els records d’infantesa i joventut se li acumulen a l’entorn del gran bloc de pisos. Una construcció que ha continuat veient cada dia des del seu pis actual: “És el que em trobava en obrir la finestra”, tot reconeixent certa expectació per saber quina perspectiva li quedarà un cop Can Garcia desaparegui del seu davant.
Tot passejant la seva filla d’un mes, Carla Santacreu i Sergi Herreros miren com s’esfondra el gran bloc de pisos. I parlen del futur. Els pares d’Herreros van viure a Can Garcia quan van arribar d’Andalusia, i la seva família ha estat sempre vinculada a l’Erm. “Ara també hi vivim i hi estem molt bé”, remarcava Santacreu, nascuda i criada “al centre”. Tots dos coincideixen que l’enderroc pot significar “la caiguda d’un mur que separava dues realitats a Manlleu”. I un cop el solar estigui buit reclamen que s’aprofiti l’oportunitat per dinamitzar el barri. “Si pot ser amb més equipaments que facin venir gent de tot el municipi cap aquí”, o si l’aposta és per fer habitatge nou, que sigui assequible “per a parelles joves, que donin una nova vida a l’Erm”, tot rememorant el que van significar els pisos de Can Garcia en els seus orígens.
Des del consistori manlleuenc, l’alcalde, Àlex Garrido, remarca la importància de l’enderroc, una obra que culmina “molts anys de feina”, destacant per sobre de tot les gestions per reallotjar els veïns que hi vivien. Un procediment que no ha sigut fàcil i que ha topat amb diversos entrebancs i contratemps, com les queixes pel mal estat dels nous pisos on es van instal·lar les famílies procedents de Can Garcia, o les particularitats d’alguns dels casos dels últims residents a l’immoble. Garrido també comenta que amb l’enderroc de Can Garcia es resol “una necessitat social molt important”, però que la feina al municipi no s’ha acabat ni de bon tros. I apunta als pisos de Can Mateu, “on cal actuar de manera integral perquè no es repeteixi la història de Can Garcia”.
Un cop retirada tota la runa –està previst que això passi a mitjans d’agost–, l’Institut Català del Sòl (Incasòl) –propietari del solar– protegirà amb un envà pluvial la façana lateral de l’edifici que quedava enganxat als pisos de Can Garcia. També es consolidarà tot el perímetre del terreny. A partir d’aquest moment començarà el procés per utilitzar de nou aquest gran espai. En el conveni inicial ja es marcava que s’hi construirien pisos, i que als baixos dels nous edificis s’hi podrien instal·lar equipaments, comerços i serveis de diversa tipologia. Tot i que hi ha pendent una conversa entre l’Ajuntament i l’Incasòl de cara al setembre, l’ens municipal veu amb bons ulls que s’hi faci “habitatge digne que permeti donar un nou impuls al barri”. En aquest sentit, Garrido remarca el potencial de la zona de l’Erm, “un dels llocs amb més equipaments de Manlleu”, amb un centre educatiu, el mercat municipal, projectes culturals vinculats a l’escola Puig-Agut o el centre cívic Frederica Montseny, així com espais públics amples com la plaça on hi ha la parròquia de Sant Pau.
Els pisos de Can Garcia són història de Manlleu. En el sentit més literal de l’expressió, ja que és difícil explicar l’evolució de la ciutat en els darrers cinquanta anys sense citar-los. El seu record perdurarà en un grapat de fotografies personals, així com en obres literàries com Els castellans, escrita pel manlleuenc Jordi Puntí, produccions de teatre i televisió com Novè 2a de Cor Cia Teatre o les lletres de música urbana del grup Los 2 Bloques.
Quatre dates clau
1964: L’Ajuntament de Manlleu concedeix la llicència d’obres per construir Can Garcia. Els dos blocs es bategen amb el nom de la fàbrica que envasava la gasosa Chap a la planta baixa.
2004: L’Erm entra al primer Pla de barris. Enderrocar Can Garcia forma part del projecte.
2015: L’enderroc del primer bloc s’adjudica per 591.108 euros més IVA. Al juny, Controldemeter Demoliciones inicia els treballs. Queda completament aterrat pel novembre.
2021: El segon bloc queda totalment buit al novembre del 2020. Al gener del 2021 s’inicia l’enderroc de les plantes superiors, i al juliol l’emblemàtic edifici queda reduït a un munt de runa. Desapareixen els pisos de Can Garcia.
