L’última recepta

La bata blanca que el doctor Daniel Palomeras utilitza per atendre les seves visites reposarà després de 46 anys de trajectòria professional. Coincidint amb l’inici del mes de març, ja no tornarà a posar-se-la per exercir una professió que des de petit estava convençut que seria el seu ofici. Una bata que ell mateix considera com a element de la litúrgia entre metge i malalt, perquè de fet “mai ens la posem per por de tacar-nos de sang”, diu un Palomeras que va tenir present a casa des que va néixer, ja que el seu pare, originari de Ripoll, també era metge. La família vivia aleshores a Santa Maria d’Oló, al Moianès. La familiaritat amb la medicina va acompanyar-lo fins als 14 anys, quan el pare va morir. Llavors ja no només sabia que seria metge per gens, sinó també perquè creia tenir les aptituds per ser-ne. A aquella edat estudiava als jesuïtes de Barcelona, on el més normal era que els alumnes acabessin estudiant dret i fossin advocats, llevat dels que tenien una empresa familiar on anar a ocupar un càrrec. En quedar orfe de pare la mare, la germana i la dona que li havia fet de mainadera es van traslladar a Barcelona. Palomeras hi va acabar la carrera el 1973, i després d’unes primeres feines en serveis d’urgències i substitucions en ambulatoris, ja va tenir bastant clar que l’exerciria a Ripoll. L’11 de febrer de 1974 va començar a treballar a l’ambulatori, tot i que també ha estat metge del Montepio Textil i va obrir la consulta privada que ara tancarà, després d’uns anys d’haver deixat de ser metge del CAP. El fet de compaginar l’ofici des d’un àmbit públic i des del privat no ho considera una discriminació al pacient, sinó sobretot perquè a la dècada dels setanta “la feina als ambulatoris era molt més precària” tant pel que fa a la dedicació que podien donar als malalts els tres metges que cobrien tota la població de Ripoll –amb els doctors Capo i Agustí– com per les condicions “força deficients” de què disposaven per fer la seva feina. També era més limitat el suport dels hospitals, i la medicina als ambulatoris era més artesanal. Això implicava un coneixement del pacient molt més proper, en contraposició amb la medicina més professional però alhora més impersonal d’avui dia. El que Palomeras va deixar aviat va ser les “iguales”, una relació basada en la remuneració al metge que representava una millor atenció del pacient, i que considerava “poc ètica” a banda d’al·legal i incòmoda perquè difuminava alhora els drets dels usuaris i els deures dels doctors. Ja des d’un principi no li va ser complicat de connectar amb la gent de Ripoll. La relació cordial li va suposar fer amics entre els pacients. En aquella època li va tocar atendre moltes famílies immigrants d’altres punts de la península, un sector “on em vaig trobar molt ben acollit” i amb el qual ha seguit mantenint l’afecte. El seu encaix amb Ripoll també va tenir tarannà polític, quan l’alcalde Pere Jordi Piella va incorporar-lo a l’equip de govern socialista, en una època en què hi havia molta feina per fer, i on l’independentisme que ara considera necessari pel país encara no tenia l’empenta d’ara. Alhora va començar a ser coneguda la seva faceta com a articulista i novel·lista. El fet de deixar l’ofici es deu a diversos factors. L’edat, aviat farà 70 anys, n’és un. Palomeras considera que “no cal eternitzar-se en les feines”. També hi afecten qüestions menors administratives. Una de les paradoxes de la medicina fa que ara mateix es consideri “molt millor metge” que quan va acabar la carrera, però en canvi “si m’examinés de nou segur que suspendria”. Aquest contrasentit és deu al revestiment teòric de la professió, que s’enriqueix amb habilitats intel·lectuals i tècniques adquirides amb la pràctica. De fet a Ripoll se’l considera un excel·lent escoltador, una persona que només amb el tracte que ofereix als pacients ja els fa sentir molt millor. Palomeras creu que precisament la simbologia de la bata blanca i tota la parafernàlia que envolta una consulta ajuda a tranquil·litzar el pacient. Moltes vegades s’ha trobat amb gent que en veure’l ja afirmen trobar-se millor. En aquest moment és important “mirar als ulls del pacient, en lloc d’atendre’ls pendent d’un ordinador”, perquè l’empatia hi juga un paper fins i tot més important que la tècnica. Per tant, creu més a posar en pràctica el coneixement social i personal, que no pas a carregar de medicaments un malalt que acabaria sentint-se poc comprès. I per això mateix creu que gràcies a la capacitat d’autoreparació dels humans, moltes vegades “no cal fer massa res”. Malgrat deixar-ne l’exercici, Palomeras serà metge tota la vida. Encara que creu que “el pitjor metge d’un metge és un mateix”, ell s’ha curat les malalties banals i només ha acudit a altres professionals quan la molèstia era més complicada. Però el pensament mèdic “és una forma atàvica de veure el món” que en totes les cultures ha tingut els seus representants, siguin xamans, bruixots o els metges tal com els coneixem. Per això mai deixarà de ser metge, encara que reconegui amb la boca petita que de portes enfora “quan deixem de fer-ne en certa forma deixem també de ser-ne”. EL DOCTOR ESCRIPTOR “Molts pacients han tingut la benevolença de llegir els meus llibres o articles en premsa”, explica amb un deix de modesta satisfacció Daniel Palomeras. D’ençà que a finals dels vuitanta va publicar El secret del comte, premi Folch i Torres 1988, on va reservar paper de protagonistes als seus fills, que la seva activitat literària s’ha mantingut fins a l’actualitat. L’automòbil negre, Veles corsàries, El meu germà, El temps feliç i El naufragi durant la darrera dècada del segle XX, i els més recents Els viatgers de l’alba o Hollister 5320 destil·len a banda del seu vessant més literari també coneixement mèdic, com si la medicina hagués envaït les novel·les. Potser per això considera que també una consulta es fa sovint “en termes literaris”. Palomeras es mostra satisfet de tota la seva obra, si bé té la petita recança que L’home de l’any mil, que va escriure sobre la figura de Gerbert, no tingués més transcendència pública més enllà del municipi de Ripoll.

L’última recepta

Històric ascens del Femení Osona a la segona màxima categoria catalana de bàsquet

Oda a la bardissa, la planta que dona nom al projecte a les Berengueres d’Oló

Un cotxe calcinat a l’Eix del Lluçanès

La salut femenina va de pujada… i encara hi anirà més

LA PREGUNTA

Aprova el preacord salarial del Govern amb els docents?

La família d’una difunta, atrapada al cementiri després de l’enterrament

El ‘do’ de trobar aigua sota terra

“Venim de pagès i ningú ens ha de convèncer de treballar amb xip local”

Operatiu a Calldetenes per un delicte de tràfic de persones

Incendi a l'adoberia de Can Macara de Vic

El treballadors de Leche Pascual tallaran diumenge la C-17 a Gurb

Judit Sardà pren possessió com a alcaldessa de Tona, encara amb retrets de Josep Salom

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll

Operatiu de la Guàrdia Civil a Vic per delictes econòmics

Ripoll, una de les poques estacions de Catalunya on es pot netejar de grafits els trens