“Agraeixo que jo i la meva filla estiguem vives i tenir una feina encara que no sigui la meva professió.” Ho diu Kelly J. Cadavid, una de les noves torellonenques que participen al projecte “emPODERades: Dones, migració i molt més”, que es va presentar aquest dimecres a l’Escola d’Arts Plàstiques de Torelló i que a través d’una exposició fotogràfica mostra nou dones d’origen migrat a través de nou fotografies en espais que elles mateixes han escollit on se senten valentes i segures. Són nou dones amb tota una motxilla carregada de valentia que surten retratades per visibilitzar la situació en què es troben moltes altres.
“Per què quan algú de nacionalitat espanyola arriba a Colòmbia amb una professió de l’àrea de la salut el reben tan bé i se li obren les portes d’una manera o una altra molt més senzilla que a nosaltres quan vam arribar a Espanya?”. La Kelly, ella de forma virtual, feia aquesta reflexió que també es pot trobar al blog on han publicat les seves històries en el marc del projecte. Ella és auxiliar d’infermeria però des que va arribar aquí, fa poc temps, no pot exercir. Ha d’homologar els títols i econòmicament li és difícil perquè ha de treballar del que pot per mantenir la seva filla de 5 anys. Ho va deixar tot enrere i va marxar de Colòmbia per la inseguretat que hi vivia “amb la intenció de treballar honradament i sense vergonya, pel meu futur i pel de la meva filla”. Aquí ha notat la discriminació, ja que determinades feines, deia, no es consideren ben vistes i “m’agradaria que no em miressin diferent”, ja que fer neteges o cuidar gent gran “no desmereix a ningú”.
Mary Herrera té una història semblant, “el problema d’inseguretat del meu país”, Veneçuela. Aquí li proposen passejar mascotes, cuidar avis, “feines que puc fer” i per les quals no li cauen els anells, diu, encara que ella, fins que va venir a Torelló fa dos anys i tres mesos, exercia d’advocada. “No es pensa a sortir d’un país quan s’està bé”, però va arribar un moment que va haver de decidir: “Arriscar a quedar-me o m’atreveixo a sortir pel benestar de la meva filla”. I va escollir la segona opció. “La por i la inseguretat han fet que molts veneçolans altament capacitats marxin, una fuga de cervells”, però en ocasions quan arriben a un altre lloc tot aquest talent queda desaprofitat. I ho deia també la Kelly, que sent infermera i amb la necessitat de personal que ha generat la pandèmia no pot exercir. Herrera parlava de les traves “des que venim de fora per poder ser acollits i aprofitats”, encara que admetia que en el seu cas el que sap de lleis del seu país d’origen no li serveix aquí.
El xoc més gran, deien les cinc dones que van intervenir dimecres, és arribar a un lloc on tot és nou i en què l’idioma també és una barrera. “Als cursos de català he conegut molta gent” i li ha servit per començar a crear xarxa, assegurava Emintri Jasmin Rameshwarsingh. Ella fa tres anys que va arribar a Torelló. Es presentava com a filla d’immigrants hindús que va néixer a Veneçuela. Llicenciada en Educació i mestra de professió ara té 57 anys però ja fa un temps que estava jubilada al seu país i va decidir canviar de lloc de viure. En el seu cas “vaig arribar amb una feina” que és cuidar una senyora gran amb dependència. A Veneçuela sempre l’han considerat filla d’immigrants: “No ets ni veneçolana ni hindú, et consideren estrangera i al país dels pares també. No saps què ets” i ara ho té clar: “Dic que soc de Torelló”, on deia que s’ha sentit molt ben acollida.
Expliquen com s’han sentit i com han afrontat un canvi de vida
Wafa Marsi participa al grup en què han fet algunes trobades virtuals a causa de la pandèmia com a segona generació de persones migrades. “Soc l’herència que deixen aquestes dones tan valentes com vosaltres”, deia a les companyes. Reforçava la idea de la Jasmin de la identitat, en el fons no ser considerada d’enlloc, ja que aquí li diuen que és d’allà i allà d’aquí: “Tothom et qüestiona la identitat”. Marsi afegia que “als fills d’immigrants se’ns qüestiona molt des de petits, ens deien moros, immigrants”, recordava, i “pateixes diferents tipus de discriminació”. Feia referència entre la dualitat del que li deien a casa i a fora i “trobar l’equilibri costa molt”, ja que no volia fer mal als de casa, que “arrosseguen el dol de la seva terra”, un tema que fins ara no es treballava. I en l’exemple de les companyes Marsi hi veia també la seva mare, biòloga al Marroc i que també es va haver de reinventar en arribar al Ripollès, d’on prové. La seva mare, deia, va fregar moltes cases i cuidar gent gran” i ara és infermera en una residència.
Aminata Sangare, originària de Burkina Faso, on treballava de comptable, va voler sortir a la foto de l’exposició dins del cotxe. Per a ella treure’s el carnet l’ha fet sentir poderosa i li ha donat llibertat. Abans d’anar a Torelló, on viu des de fa un any, va estar-ne 12 en un poble de l’Aragó on va arribar en fer el reagrupament familiar, ja que el marit hi treballava. Allà era totalment dependent d’ell, explicava, no entenia l’idioma i no tenia xarxa. Va arribar un punt que va decidir aprendre castellà i es va comprar un diccionari espanyol-francès. Això li va obrir portes i després va venir el carnet de conduir que li permet ser autònoma per comprar o per portar el fill a l’escola. I va arribar a Torelló on, assegurava, “em sento com si hagués viscut aquí sempre, la gent és simpàtica i molt oberta”.
El projecte que impulsen des de l’Ajuntament amb la col·laboració de l’Escola d’Arts Plàstiques i l’Agrupació Fotogràfica Torelló, explicaven les tècniques de Diversitat, Meri Payán i Yousra Touri, pretenia fer un projecte “no per a, sinó amb” les dones i que ha sortit en els espais terapèutics i de diàleg que han tingut. Cadascuna hi ha anat amb la seva motxilla plena d’històries de poder i superació que ara parlen a través de les seves mirades.
