Quants anys fa que és aquí?
36, des del 1984. El meu home va arribar aquí a través d’un amic i després de dos anys vaig venir jo amb les meves filles gran i mitjana.
Decidir marxar no deu ser una decisió fàcil…
No gens. Pensa que jo vaig arribar un mes de febrer i recordo que feia molt fred. Va ser un canvi radical. No coneixia a ningú, ni la llengua, tot era diferent… Aquí ningú parlava anglès i va ser molt difícil.
Devien ser pràcticament els primers ghanesos que van arribar, no?
Aquí hi havia només tres o quatre famílies, entre Centelles i els Hostalets. Érem molt pocs.
Ara la comunitat ha crescut molt. Quants ghanesos viuen a Osona?
Jo diria que devem rondar els 2.000. Hi ha hagut una arribada força important. Entre coneguts i amics s’ho van dient. La majoria de gent que ve arriba amb pasteres i s’acaben coneixent, i quan un arriba i troba certa estabilitat avisa la resta de companys que aquí hi ha feina i que es pot treballar.
Per què la gent opta per venir a Osona?
Principalment per la feina. A Barcelona no n’hi ha, i quan una persona ve aquí va avisant els seus amics i acaben sent més i més. En si és per la feina, sobretot per les càrnies, on treballa quasi tothom.
Per què aquest sector professional?
Suposo que és l’única feina que hi ha aquí. Els ghanesos som gent que treballem fort i també som de complexió forta. És l’única feina disponible a Osona per nosaltres.
Considera que la societat d’aquí és respectuosa?
Jo crec que és més hospitalària que no pas tancada. No crec que la societat catalana sigui diferent a les altres. Hi ha de tot, com a tot arreu. Hi ha gent que ens mira com si no fóssim persones, o que et contesta i et parla malament, però també gent que és molt bona… De tot.
“Discriminació? Sí, l’he patit, però quan hi ha alguna cosa jo contesto. Som dones fortes”
Vostè ha patit discriminació racial?
Sí. Tant jo com les meves filles n’hem patit. Però jo, si veig que em diuen alguna cosa i no tenen raó, contesto sempre. Soc així, i si he de contestar ho faig. Sempre els ho dic, a les meves filles, especialment a la gran, que és qui més ho va patir. A ella li cridaven “negrita, ves-te’n a casa teva i al teu país” i coses similars. Jo he plorat molt veient la meva filla plorar. Sempre intento prendre-m’ho amb calma, però em molesta molt. És un problema generalitzat, la societat és així, i crec que és una cosa que hem d’anar solucionant entre tots. Les meves filles en parlen molt, i fins i tot en fan cançons per fer que arreli cada vegada més en la societat.
Veu la música de les seves filles, The Sey Sisters, com un bon mètode per presentar la societat ghanesa?
Jo crec que sí. Elles el que volen és això. El problema, la majoria de vegades, és que no tenen lloc ni se les té en compte. Si tu ets negre, ja consideren que no saps fer el que demanen a la feina. En comptes de fer-te la prova per saber si realment vals o no, només et miren per com ets. Ja d’entrada, tu no vals. Hi ha una barrera, i de primeres sempre la resposta és que no. Tu sempre has de fer més perquè vegin que pots fer-ho. A més, si et fan una entrevista per telèfon i parles el català bé, tot va perfecte, però quan arribes allà i veuen que ets negre, tot canvia.
D’on es considera vostè?
A mi la gent em diu que ja soc catalana. Jo tinc els papers, tinc el passaport i ho tinc tot, però a l’hora de la veritat la gent pensa que no ets d’aquí. Les meves filles sempre parlen català entre elles, i la gent sempre els diu primer que parlen molt bé el català, abans de dir-los que canten bé. A tothom el sorprèn que parlem català, però les meves filles han nascut i crescut aquí i som d’aquí. Elles no són de Ghana. Llavors, si la gent d’aquí es pensa que tampoc som d’aquí, realment d’on som?
En el seu cas, tenen un tret diferencial com és el color de la pell. Creu que és la causa de tot això?
Totalment. Se’ns tracta diferent perquè som de color. No hi ha volta de full.
Creu que la gent ha canviat en els 36 anys que fa que és aquí?
Poc o molt, la societat ha canviat, però no ho ha fet prou. Hi ha molta feina per fer encara, i s’hi està treballant. Però no és una feina de la gent de fora, és una feina de tots, tant els d’aquí com els de fora. Ho hem de fer entre tots.
“Per treballar et demanen papers i no tens papers sense feina. És un cercle tancat”
Tenen facilitats per venir a viure i treballar aquí?
En essència, no. És el que es veu per la televisió sempre de les pasteres. És força difícil. Hi ha gent que ha passat dos o tres anys de camí per arribar aquí, que ven tot el que té a Ghana i que marxa caminant. Quan arriben, la cosa no millora pas massa. Molts es troben en la situació de necessitar treballar, però per demanar feina necessites papers. I quan vas a demanar els papers, et demanaran un contracte de feina. És un cercle que no s’acaba mai.
Quan arriben aquí, quin és el principal problema amb què es troben?
L’idioma. Estem a Catalunya i hem de parlar català, però a la vegada també hem de conèixer i saber parlar el castellà. Nosaltres també hem de posar-hi de la nostra part, ja que si vens al país d’algú has de fer un esforç per aprendre l’idioma i integrar-te. Aquí si no entens el castellà pots aprendre el català sense problema, però per anar bé l’has de parlar només arribar.
Com afronten el problema de la llengua en el seu dia a dia?
Ara per sort no et demanen el català a tot arreu. A les càrnies, per exemple, la majoria de gent és ghanesa i s’ajuden entre ells. Si una persona no ho entén, qui treballa amb ella li dona un cop de mà. Així és més fàcil treballar en aquests sectors.
És habitual ajuntar-se en la seva comunitat?
Als ghanesos ens agrada estar junts. Tendim a ajuntar-nos. Per això hi ha tantes esglésies a Vic, perquè ens agrada reunir-nos cada diumenge a les esglésies. A més, com que a l’associació tenim local, també hi fèiem moltes coses.
“Estic molt contenta de veure les meves filles lluitant per la igualtat”
Considera que la comunitat està ben integrada?
Crec que sí, però encara continuem canviant. Abans, per exemple, no veia tantes dones ghaneses i ara moltes ja opten per treure’s el carnet i fer un pas endavant. A mi, veure això m’alegra molt. M’encanta veure que les dones s’espavilen, ja que abans es dedicaven a cuidar els nens. Però quan et truquen del col·legi has d’espavilar-te, entendre la llengua per saber què et diuen els mestres. Si no saps parlar la llengua, no t’assabentes de res.
Quin paper han de jugar les generacions futures?
D’aquí a uns anys la societat serà totalment multicultural. Les nostres filles es casen amb gent d’aquí i els nens que en surten són “cafè amb llet”, com els dic jo. Amb 3 anys, al meu net un nen li va dir que era “negre”, però no, no ho és. Ell és d’aquí i ja està. Tot això ha de canviar, i estic molt contenta de veure les meves filles lluitar per la igualtat. Els seus fills hauran de passar per aquí, i han de començar elles. Mentre no facis mal a ningú, hem de viure junts.
Osona i el Ripollès són un bon lloc per als nouvinguts?
Totalment. Racisme n’hi ha a tot arreu, però aquí estem molt bé. Si ho posem a la balança, crec que és un bon lloc. Jo no ho canviaria, estic bé. Sempre dic que si marxo és per tornar a Ghana, però és molt complicat. La meva família ja és aquí i viuen tots aquí.
