El Doctor en Química i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Manel Alcalà Bernàrdez, nascut a Manlleu el 1979, és des de la setmana passada membre expert de l’European Pharmacopoeia a l’European Directorate for the Quality of Medicines and Healthcare, un organisme sota paraigua del Consell d’Europa, a Estrasburg, que marca estàndards de qualitat comuns a tota la indústria farmacèutica, és a dir, que controla la qualitat dels medicaments fabricats a Europa i les substàncies que es fan servir a l’hora d’elaborar-los.
Va estudiar a La Salle i l’institut Antoni Pous i Argila. Llavors ja tenia clar que es dedicaria a la química?
Les assignatures de ciència sempre m’havien agradat molt, però va ser determinant que a COU tinguéssim de professor Ferran Crespo. Tot el que ens va ensenyar, el seu rigor, em va fer decantar per la química.
Continua lligat a Manlleu i hi va viure fins al moment d’entrar a la universitat, però la carrera l’ha desenvolupat sobretot a Barcelona i l’estranger.
Vaig acabar el doctorat en Química l’any 2006 a la UAB, després que el professor Marcel Blanco m’obrís les portes del grup de recerca en Quimiometria Aplicada. El nucli de la tesi va ser el desenvolupament de tecnologia d’anàlisi de processos per a la indústria farmacèutica. Després vaig fer una estada postdoctoral de gairebé dos anys als Estats Units, a Puerto Rico i New Jersey. Actualment combino la docència, la recerca i la gestió, dirigint tesis doctorals i liderant projectes de recerca amb diverses fonts de finançament. L’empremta que van deixar-me els professors, aquests i tants d’altres, ha sigut essencial en la cristal•lització de la meva carrera científica i acadèmica.
A les institucions europees hi està vinculat, de fet, des del 2013.
És el resultat de tots aquests anys de feina. Tinc una extensa relació amb l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris. Em van suggerir entrar a la Farmacopea Europea. Els nomenaments com a membre expert duren tres anys.
En què consisteixen?
Formar part dels organismes que vetllen per la qualitat dels medicaments, des que contenen allò que està descrit al prospecte fins que s’han preparat d’acord amb les especificacions de qualitat pròpies del producte i el fabricant.
Els medicaments canvien molt sovint la composició?
No. S’aprova comercialitzar-los després d’un llarg procés de creació del producte en què es defineix de manera molt específica els ingredients i la seva concentració, així com una verificació de la seva idoneïtat terapèutica. A partir d’aquest moment, la vida del medicament és llarguíssima, i amb uns canvis mínims o inexistents.
Des que s’hi comença a treballar fins que surt al mercat fa l’efecte que ha de passar molt temps.
Cada vegada és més difícil obtenir nous medicaments. Les vies per identificar les molècules adequades per al tractament de les malalties són més feixugues. És un procés extremadament costós, no només en diners, sinó per la complexitat científica d’obtenir bons resultats.
I què ha canviat respecte a altres èpoques?
Les malalties de tipus general estan pràcticament totes cobertes per un medicament. És feina feta. El repte són ara les minoritàries que van sorgint, o la creació de nous medicaments més efectius i amb menys efectes secundaris. Ens anirem enfocant cada cop més cap a productes individualitzats.
És possible? Com?
Arribarà un punt que la tecnologia permetrà que un pacient surti d’una farmàcia o la consulta del metge amb medicina creada in situ específicament per a ell. La individualització del medicament és inevitable. Serà una modernització de les antigues fórmules magistrals.
Això pot ser una oportunitat per als països en vies de desenvolupament?
Al primer món tenim la sort que hi ha molts i molt bons laboratoris farmacèutics, però requereixen infraestructures complexes. En un país en desenvolupament, els medicaments són els que envia el primer món, fonamentalment comprimits i injectables. Imaginem-nos la possibilitat que en un petit punt de consulta mèdica en un poblat el metge sigui capaç de preparar, amb uns pocs ingredients i un instrumental senzill, un medicament que el pacient es pugui prendre de seguida.
Amb quin format?
Una impressora d’injecció de tinta, en què la tinta fos el medicament líquid i el paper un suport comestible, per exemple, sense un laboratori de fabricació complexa.
A vegades es diu que n’abusem massa, dels medicaments. Hi està d’acord?
Els pacients no som experts en què prendre, per això anem al metge i ens ho prescriu. És evident que hi ha casos d’automedicació, però en general penso que la societat és responsable i plenament conscient dels riscos de prendre’n més del compte.
{{ comment.text }}