Manolo Gómez ‘ocupa’ la Pietat amb una exposició a partir de la seva experiència amb l’Alzheimer

La Mari era la mare de l’artista Manolo Gómez. La Mari va patir Alzheimer durant 15 anys i va morir l’any passat travessant totes les fases de la malaltia. I al llarg d’aquest temps, Manolo Gómez i els seus germans la van cuidar. D’aquesta experiència íntima on es barregen sentiments diversos en neix l’exposició “La Mari. El camí de les pedres i jo”, que des de divendres passat i fins al 28 d’octubre ocupa tota l’església de la Pietat de Vic, organitzada per L’albergueria. Va ser molt de temps de seguir, diàriament, el camí que portava des de casa seva, a l’Horta Vermella, fins a casa de la mare, als Habitatges Montseny. “Jo en dic encara les cases barates”, diu Gómez. Dos espais i dues realitats diferents. Del camí sorgeix la idea de l’exposició i el seu discurs principal, que es ramifica en múltiples branques. En el trajecte, l’artista va observant: “Recollir informació i crear una memòria”. Amb el mòbil, fotografia petits detalls dels llocs que trepitja, des d’un dibuix a terra a prop de l’escola de La Sínia fins a una esquerda en una vorera. Són rastres que hi deixen les persones, petjades de vida que tenen coherència a partir de la mateixa mirada que les contempla, la de Manolo Gómez. Les imatges fotogràfiques conformen un dels primers objectes visibles de l’exposició, disposades en una llarga vitrina enmig de la nau. La intenció de convertir tot el procés de l’Alzheimer en una exposició, però, no hi era des del primer moment. “La preocupació era la mare, lògicament”. És més tard que es va conformant la idea, i que les fotografies del camí van anar incorporant altres creacions al seu voltant. “A mi també em servia de teràpia per entendre aquella situació, la podia digerir més bé”, diu Gómez. La sensació era la d’estar fent “alguna cosa bonica, per a ella i per a mi”. Manolo Gómez no ve de la fotografia, i va entrar-hi per aprendre a manipular-les digitalment, no ve de les instal·lacions i ha concebut tota l’exposició com una gran instal·lació a l’espai de la Pietat, no ve del videoart i ha col·laborat amb Toni Casassas per fer una creació que es projecta sobre l’altar en una gran pantalla, a partir dels sons del camí. “M’ho ha demanat el mateix tema: m’ha demanat fer fotos, fer vídeo...”. I al costat, els treballs que porten el seu segell més conegut, a partir del paper”. Són diferents formes per donar forma als sentiments. Perquè Manolo Gómez insisteix en aquesta idea, la dels sentiments “de la manera que no sé explicar-los”. L’exposició permet fer-hi un recorregut, pas a pas, perquè funciona com un tot i, a la vegada, amb autonomia de cada peça. Un gran llençol de bolquers que penja d’una arcada, com si fos un retaule. Una composició a partir dels blisters de pastilles que s’havia de prendre diàriament... i en el darrer, mig buit, rotllets de paper amb escrits, amb tot allò que va quedar per dir i que nosaltres tampoc sabrem. Vestits de la mare que pengen a l’entrada, només d’accedir a l’església. La cadira vella de casa, amb una pota trencada i embenada, com si fos la cama que li curaven perquè hi tenia llaga. Fotografies de la mare perseguint la llum, com si hi tingués una obsessió. La seva imatge que es desdibuixa progressivament, com a metàfora de la pèrdua d’identitat. O el llenguatge que també es desdibuixa en la petita peça La mare diu coses. Referències a García Lorca, Vinyoli... Un món sencer que s’escapava de les mans. Les persones som memòria, i quan la memòria s’esvaeix no ens queda res. Només l’amor a flor de pell. Perquè la mare de Manolo Gómez, quan ell se n’anava, li preguntava: “Vendràs?”. L'ARTISTA DISCRET I CONSTANT Manolo Gómez (Vic, 1956) és un artista discret i constant, format en la seva joventut a l’Escola d’Art de Vic i que des dels anys 80 ha exposat regularment el seu treball a Catalunya, i també a Alemanya, França o Suècia. Els seus inicis cal buscar-los en el llenguatge pictòric, si bé amb el temps ha anat experimentant altres formes i materials. Darrerament, utilitza el paper, amb el plec com a forma de mostrar la complexitat, les capes... Els materials que utilitza, i les seves fonts d’inspiració, sempre formen part de la quotidianitat. Fa dos anys, es va poder veure el seu projecte Un lloc comú, Un lugar común, compartit amb Jordi Canudas, a l’Escola d’Art. Un treball en què també hi era molt present el lloc de la seva infància, els Habitatges Montseny.

Manolo Gómez ‘ocupa’ la Pietat amb una exposició a partir de la seva experiència amb l’Alzheimer

Multitudinària Fira de Nadal a Sant Vicenç de Torelló

Aprenem català des de l’anglès – El mercat i les botigues (6)

Operatiu antidroga de Viladrau: tres detinguts i l’haixix amagat en pneumàtics

“Les dades són el nou petroli del segle XXI”

LA PREGUNTA

Creu que seran positius els aranzels anunciats per Donald Trump?

Troben un home mort en una nau abandonada de Vic

Tres ferits en un accident a la carretera de Santa Eugènia

Vic posarà en marxa els primers radars de velocitat el 9 de desembre

Bolca un tràiler a l'accés a l'Eix de la carretera de Roda

Enxampada una conductora a 215 per hora a l'Eix Transversal, a Calldetenes

“Em va apallissar davant del nostre fill”

Un cotxe s'estampa contra una marquesina a Sant Joan de les Abadesses

Premien Casa Tarradellas per haver reduït un 20% la petjada logística

Aliança Catalana es constitueix a Osona amb les municipals de 2027 a l'objectiu

A 215 per hora a l'Eix Transversal