Marc Ordeix, coordinador del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis –amb seu al Museu del Ter, a Manlleu, i adscrit a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya– treballa des de fa tres dècades en el control i l’anàlisi de l’aigua dels cursos fluvials. En aquesta entrevista, parla sobre els efectes de la sequera, la contaminació per purins o si té fonament pensar-se que l’aigua envasada és més sana que la que ens arriba a través de les aixetes de casa.
Ha estat a l’embassament de Sau últimament?
Unes quantes vegades. Tinc dos fills treballant al control d’accés.
Què li suggereixen les imatges de gent caminant ben bé fins a l’església de Sant Romà?
Que hem de fer un pensament. L’aigua que cau ara amb la pluja no és la mateixa que quan es va construir el pantà, les expectatives respecte al riu tampoc es compliran i tenim boscos carregats de vegetació que també consumeixen més aigua de la desitjable. Sabent tot això, no entenc com continuem regant la gespa en moments de restriccions. No som conscients de fins a quin punt hem de canviar.
La solució passa forçosament per rebaixar el consum d’aigua? I potabilitzar-ne o dessalinitzar-ne més?
Al segle XIX es va veure que rentant-nos les mans i dutxant-nos reduíem molt les malalties. No cal que anem enrere, però tinc una obsessió amb el reg dels jardins. No li trobo el sentit. A les conques internes de Catalunya havíem aconseguit reduir el consum d’aigua a les llars fins a una mitjana de menys de 100 litres per persona i dia, però els últims anys ens hem tornat a abandonar.
I no seria possible combinar un consum responsable amb més producció?
A la comarca, hi tenim molt bones empreses que ens han demostrat que les solucions d’enginyeria poden millorar la potabilització, però el Ter baixa cada dia amb menys cabal. També hem vist que anar a buscar l’aigua de Vic al Forat Micó de Sant Pere, per exemple, tenia lògica el segle passat, però no avui en dia, pel poc volum que aporta. Tindria encara menys sentit que Osona i el Ripollès recorreguéssim al mar. Dessalar aigua potser funciona al litoral, com fan a Israel o l’Aràbia Saudita, però a part de ser car genera moltes emissions contaminants. On sí que hi ha camí és amb les aigües subterrànies, els pous i les fonts. A Sant Julià, Taradell, Tona… N’hi circula de sobres per abastir la població.
Però se’n pot utilitzar només una mica a causa de la contaminació per nitrats.
Convindria que d’una vegada féssim la gestió dels residus ramaders com toca, reduint granges o amb tractaments més eficients. Si no, no parem d’embolicar la troca: com que tenim els pous contaminats, recorrem a un Ter cada cop més mancat. Això és una de les causes que fan que després arribi menys aigua al pantà i, per extensió, a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Els rius estan patint més que mai aquest 2022?
Vaig treballar 10 anys en depuració d’aigües i ara en fa 21 que soc al Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis i durant tot aquest temps no havia vist res semblant. El 2003 també hi va haver una gran sequera, però el problema d’ara és que els rius i tota la vegetació ja havien patit molt l’any passat. Acumulem una secada a sobre una altra. Aquesta primavera hem fet molt treball de camp i ens ha sorprès trobar l’aigua del Ter tan calenta. T’hi posaves a principis de juny i semblava que estiguessis a la platja, a 24 o 25 graus. A primers de juliol, a Manlleu vam arribar a 27. Són valors altíssims.
Quins efectes té això sobre la biodiversitat?
Que pugi la temperatura de l’aigua en fa baixar l’oxigen, igual que quan obres el tap d’una ampolla de Vichy s’escapen les bombolles. Alhora, però, amb la calor els animals han de respirar més, perquè se’ls accelera el metabolisme. Tot això vol dir que quan necessitarien oxigen de més en troben de menys. Perdem invertebrats, peixos, amfibis… Que es moren o, si poden, es van redistribuint aigües amunt.
Algun exemple?
Hem sentit gent gran explicar que a Roda per la guerra pescaven truites. Ara ja només en localitzem a partir de Sant Quirze, i poques.
És igual que això passi al Ter que al Rimentol o a la riera Major? O en cursos amb menys aigua els efectes són encara més greus?
A tot arreu generen un impacte. En cursos més grans, com el Ter, els animals acaben concentrats en un tram i competeixen pel menjar, que escasseja; es freguen entre ells, agafen malalties, fongs… Gairebé sembla impensable que s’hagi assecat la riera Major, perquè és cara nord. En aquest cas parlem d’aigua de molta qualitat, però si pensem en el Gurri, el Mèder, el Rimentol, el problema és que al voltant hi ha molts camps de conreu i que, amb menys cabal, els adobs que hi van a parar acaben encara més concentrats. En moments d’aigua corrent això no afectaria els animals, però amb la secada d’aquest estiu la fauna acaba concentrada en unes poques gorgues altament contaminades.
Abans ha comentat de passada que també hi ha vegetació consumint més aigua del desitjable. On? I per què?
El paisatge que teníem a casa nostra des del neolític fins a mitjan segle XX era en forma de mosaic: un bosc discontinu que es combinava amb clarianes, franges de pastura, camps de conreu… Amb la industrialització, la gent se’n va anar a treballar a les fàbriques i des de llavors el bosc sempre ens ha guanyat terreny. A les Guilleries, el Collsacabra, el Lluçanès i fins i tot el Ripollès hi ha crescut molt sotabosc. Són bardisses, arços, pins petits… Que no només incrementen el risc d’incendi, sinó que consumeixen molta aigua. La que abans acabava en torrents i fonts ara la gasta aquesta vegetació que, d’altra banda, no aporta gaire a la biodiversitat.
A l’estiu, a països com Alemanya o Suïssa, la gent es banya als rius a carretades, una estampa impensable de veure a Vic o Manlleu. Per què?
Pel mateix. És una cultura que teníem i que hem perdut pel mal estat dels rius i rierols a causa de la indústria i la contaminació ramadera. Des del CERM, a través de la càtedra de l’aigua de la UVic-UCC, hem participat en un estudi per intentar fixar el límit de persones que es poden banyar en una gorga sense arribar a malmetre-la. Aquest treball l’hem de compatibilitzar amb empènyer la gent a tornar a acostar-se als cursos fluvials, sinó tampoc els conservarem.
El Ter, de fet, atresora racons espectaculars entre Manlleu i Torelló, a les Masies, Sant Vicenç, de Sant Quirze en amunt…
I ja hi ha gent que s’hi banya. Jo no hi veig cap inconvenient mentre es pugui delimitar que en un punt concret cal vigilar amb els ocells, els crancs, els peixos… L’Embarcador del Ter a Manlleu, per exemple, és un lloc fantàstic, però hi desembocava un col·lector del carrer Sant Martí i a l’aigua no s’hi posava ningú. Ara això està resolt, però falta actuar en un altre tram a l’altura de la Salle. Si anem recuperant la qualitat del riu la gent s’hi troba bé. Ho demostra la font de la Teula: fa uns 10 o 12 anys s’hi va construir una rampa per peixos i s’ha convertit en un indret de bany.
De què estan pagant les conseqüències els nostres rius?
Les indústries han fet la seva feina, almenys en bona part. Disposen de depuradores i paguen segons si hi aboquen més o menys contaminants. Nosaltres portem el control de moltes i puc dir que s’hi esforcen tant com poden. El sector ramader, per contra, ha amagat el cap a sota l’ala. Els nous empresaris de l’Aragó encara han de demostrar que els preocupa la preservació del medi i els recursos naturals.
Els ajuntaments també es queixen sovint que l’Agència Catalana de l’Aigua és exageradament proteccionista. Què en pensen, de les seves polítiques, des del CERM?
És poc flexible, però en temes d’inundabilitat no hi ha més remei. Amb el canvi climàtic els aiguats seran cada vegada més intensos i freqüents i on marcàvem la ratlla fa 40 anys no pot ser el mateix lloc que ara. Altra cosa és que l’ACA, per desgràcia, treballa de manera lenta i carregosa.
Ens hem d’imaginar rius poc cabalosos que en qüestió de minuts viuran fortes crescudes?
Els aiguats seran molt intensos, igual que les sequeres, ens n’anem als extrems. Amb el clima, el mateix: els estius pujaran encara més les temperatures, però també pot ser que algun hivern faci més fred.
Els rius són també determinants per combatre l’escalfament global? Els oceans, per exemple, emmagatzemen diòxid de carboni.
A la UVic hi tenim uns companys del grup d’Ecologia Aquàtica que estudien basses i estanys de tot el món. Han vist que efectivament juguen un paper a l’hora d’atenuar-lo, però a Osona i el Ripollès en tenim molt poquets. El cas dels rius no el tenim estudiat, però sí que sabem que restablint-nos i retornant-los a la forma natural aguanten millor el canvi climàtic. En el marc d’un projecte europeu, el Life Alnus, portem a terme restauracions del bosc de ribera i hem enderrocat obstacles, com ara petites rescloses. Això fa els rius més resilients. Que a les vores hi hagi vegetació també permet absorbir part de l’adob dels camps abans d’arribar a l’aigua.
Una altra problemàtica és el de les espècies invasores. Aquesta plaga sí que ja no té aturador?
És molt difícil fer passes enrere, però la fauna d’aquí busca la manera d’adaptar-s’hi. La llúdriga, per exemple, és depredadora de crancs de riu americans; la colònia de bernats pescaires de les Masies de Voltregà, amb més de dos centenars de parelles, també s’alimenta d’espècies invasores, sobretot peixos. Això no treu que hem de mirar de no portar-ne. Retornar els rius al seu estat natural justament facilita que creixin i augmentin les espècies autòctones.
Al Ripollès, Ripoll i Campdevànol no han pogut fer servir aigua de l’aixeta per beure i cuinar durant gairebé dues setmanes. Té sentit pensar que la que comprem envasada és de qualitat superior?
Aquesta pregunta s’hauria de respondre amb molts matisos. L’aigua de l’aixeta passa molts controls i té prou qualitat sanitària. També és la més ecològica, perquè ve de prop de casa i no necessita envàs ni transport. Dit això, és veritat que hi ha èpoques de mal gust, i parlo de gust, no salut, degut a la geosmina, un compost que alliberen unes determinades algues. Els adobs dels camps que arriben als rius n’afavoreixen la proliferació i això acaba produint que l’aigua tingui una olor i un sabor terrossos. En aquests moments no és agradable de beure i entenc que ens puguem plantejar comprar-ne. Per anar bé, amb ampolles grosses i de vidre.
Ha fet vacances? A on?
Tres dies en un refugi al Pirineu i ara me’n vaig a Mallorca, hi tinc família.
S’ha banyat en algun llac?
Als d’alta muntanya està prohibit, hi ha molta fauna i flora protegida; ara, a fer una remullada al Freser, si em deixen, no diré pas que no.
{{ comment.text }}