Cada vegada que Maria Sarasan passa per davant de la cabina telefònica de l’entrada de Sant Julià de Vilatorta se li remou alguna cosa per dins. “Sento nostàlgia”, relata la dona que va arribar de Romania fa 16 anys. Se’n va passar uns sis utilitzant-la. Al principi, s’hi atansava cada dos dies per comunicar-se amb la seva família o alguna amiga. Hi havia passat hores i hores parlant.
“És molt difícil i dur marxar del teu país i deixar casa teva”, explica Sarasan, recordant que s’hi havia fet un tip de plorar. I també enfadat: “Un dia vaig parlar tan fort que va sortir un veí per veure què passava”.
D’entre les dues cabines que podia escollir al poble, Sarasan optava per aquesta amb marquesina ubicada entre l’avinguda Puig i Cunyer, el carrer Calldetenes i la carretera BV-5201. “Està en un lloc més tranquil i estava protegida quan plovia”, detalla.
Aquest mateix argument també era vàlid per a altres usuaris amb qui compartien circumstàncies. En aquest sentit, Sarasan diu que “per no fer-nos esperar massa, acabàvem abans de parlar amb les famílies i així compartíem el temps”.
Per pagar les trucades, habitualment feia servir una targeta. Amb 4 euros podia parlar una hora: “Més barat que avui en dia”. A vegades no podia usar-la perquè estava plena de monedes o havia estat víctima d’una bretolada.
Com molts altres usuaris, va deixar d’anar-hi amb la irrupció de la telefonia mòbil. Les seves filles van regalar-li un dispositiu i van “modernitzar-la”. “Ara pots trucar i veure’t les cares. Sembla que no estàs tan lluny i no hi ha tant dolor”, reflexiona.
Tot i això, en assabentar-se de les intencions de desmantellar les cabines, Sarasan va voler fer-s’hi una fotografia perquè no quedés en l’oblit: “El dia que la treguin sentiré molta pena. És com la meva cabina”.
