Mariners italians al Montseny

Suposo que faig com moltes altres persones. Després de lliurar-me de les coses més elementals i imprescindibles, començo el dia mirant quins missatges m’han arribat durant la nit. En el meu cas, que he renunciat expressament a la dependència i la impertinència dels WhatsApp, obro només la safata d’entrada del correu electrònic. De vegades un es troba amb alguna agradable sorpresa: unes paraules d’algú que estimes i de qui fa temps que no en saps res. També hi ha el comentari agraït, o de vegades descoratjador d’algú que no coneixes i que t’escriu per fer-te saber que ha llegit el teu darrer article d’EL 9 NOU, o un dels teus llibres. Això va ser el que em va passar fa poc, quan vaig rebre el correu d’un desconegut que em parlava del Sanatori del Montseny, aquell establiment per a malalts de tuberculosi que ja fa una colla d’anys hi havia hagut al Brull. Volia saber on es podien trobar els registres de les persones ingressades, perquè li interessava saber què els havia passat a uns mariners italians que durant la nostra postguerra van ser tractats allà. De seguida vaig recordar el llibre de Rafel Nadal El fill de l’italià, novel·la guanyadora del Premi Ramon Llull 2019, que us recomano si voleu passar una bona estona i saber una mica més de la nostra història comuna. Sí, em preguntava sobre uns d’aquells mariners italians que, el setembre de 1943, havien naufragat arran de l’atac de l’aviació alemanya que va enfonsar el potent cuirassat Roma, buc insígnia i símbol orgullós de la Regia Marina Italiana. És prou sabut que hi hagué tropes italianes que, després de lluitar durant la Guerra Civil espanyola al costat del general Franco, en la Segona Guerra Mundial ho van fer al cantó de l’exèrcit de Hitler. El 24 de juliol de 1943, després del desembarcament a Sicília de tropes nord-americanes, Benito Mussolini va ser destituït i arrestat per ordre del rei Víctor Manuel III, que va nomenar primer ministre el general Pietro Badoglio. Al setembre se signava l’armistici amb els aliats i més tard Itàlia declarava la guerra a Alemanya. Aquest fet va provocar un gran desconcert a l’exèrcit italià que fins aleshores s’havia mantingut al costat de les forces del Tercer Reich. L’exèrcit alemany, però, no es va quedar amb les mans creuades i un escamot de paracaigudistes alemanys, a ordres del mateix Hitler, van anar a alliberar el Duce, empresonat en un lloc secret del Gran Sasso, als Abruços. Aleshores Itàlia quedà dividida entre els partidaris del rei i dels aliats i els camises negres del partit feixista partidaris dels alemanys, que crearen la República Social Italiana, o República de Salò, població de la riba del llac Garda, al nord d’Itàlia. Per tot plegat, una flota italiana de 22 bucs de guerra van rebre l’ordre del govern de Badoglio de salpar dels ports italians per tal que no caiguessin en poder dels alemanys i dirigir-se a Malta, on devien lliurar-se a les forces aliades. De la nit al dia, doncs, aquells mariners es convertiren en enemics dels nazis. El cuirassat Roma, en el qual anava l’almirall Carlo Bergamini, amb una tripulació de més de dos mil homes, va ser atacat per avions alemanys. Van rebre l’impacte de dues bombes de precisió teledirigides, que el va acabar partint en dos i enfonsant-lo. 1.400 mariners van morir, entre ells l’almirall. Altres 622 van poder sobreviure. Era el 9 de setembre de 1943. Del grup de vaixells que escortaven el Roma, set naus es van dedicar a salvar els nàufrags. Això va fer que quedessin aïllades i incomunicades de la resta de la flota. Aquells mariners, cansats de la guerra, van quedar al mig de la Mediterrània sense poder tornar a cap port italià. Calia trobar un port on poder amarrar. Espanya, que oficialment s’havia declarat neutral durant la guerra europea, podia ser un port segur. Després de rescatar els supervivents de l’atac dels avions alemanys, aquells set vaixells, comandats per Giuseppe Marini, davant la confusió que havia provocat l’atac de la Luftwaffe, va donar l’ordre de dirigir-se cap a les Balears. Dels set vaixells, quatre –el creuer Attilio Regolo i els destructors Fuciliere, Mitragliere i Carabiniere– van ancorar al port de Maó. Els altres tres –els torpediners Pegaso, Impetuoso i Orsa– ho feien a la badia de Pollença. Però els comandants del Pegaso i de l’Impetuso, contraris a lliurar els seus vaixells als aliats, van enfonsar les seves naus unes milles fora de la badia. Els seus tripulants, en embarcacions de salvament, van dirigir-se al port de Pollença. L’Orsa, que s’havia quedat sense combustible, va ser remolcat fins a Palma. Durant la travessia fins a les Balears, 13 tripulants del Roma van morir de les ferides rebudes, sobretot per les cremades. Altres moririen a l’hospital naval de Maó. Tots ells estan enterrats al cementiri de Maó. Els mariners, més de mil, van ser repartits en tres grups i conduïts a unes instal·lacions militars d’Andratx, del port de Sóller i de la base aèria de Son Sant Joan. Però a la primeria de gener de 1944, per ordre de les autoritats franquistes, tots, menys les tripulacions dels quatre bucs que havien fondejat al port de Maó, van ser traslladats al poble de Caldes de Malavella. Pensem que quan hi va arribar el nombrós contingent d’italians, el poble tenia poc més de dos mil habitants. Allà van quedar allotjats als balnearis Vichy Catalán, Prats i Soler, a la Fonda Ribot i a l’Hostal Fabrellas. Bé, doncs, resulta que qui m’enviava aquell correu que esmentava a l’inici, era ni més ni menys que el fill d’un supervivent del cuirassat Roma, Bruno de Marchi, a qui agraeixo de cor la sorpresa que em va donar amb les seves lletres que, a més, em van portar una mica d’alegria per trencar la rutina d’aquest llarg confinament que hem passat tots plegats. En Bruno havia llegit el meu treball sobre el Sanatori del Montseny –titulat Estances de febre i publicat a les Monografies del Montseny–i va decidir escriure’m. Em va explicar que està fent un llibre sobre els nàufrags i supervivents del cuirassat Roma, i em comentava que si bé la majoria de mariners que havien anat a raure a Caldes havien estat repatriats l’estiu de 1944, alguns a qui se’ls va detectar el bacil de Koch havien estat portats al Sanatori del Montseny. També em deia que a un l’havien ingressat al Sanatori de Puig d’Olena, al municipi de Sant Quirze de Safaja (Moianès). A partir d’aquí vam creuar altres correus, ell per intentar trobar més documentació per al seu llibre, i jo per saber més dades per a la segona part del meu treball sobre el sanatori del Brull. Gràcies a la generositat de De Marchi fill, he pogut comptar amb documentació de l’ambaixada d’Itàlia a Espanya, del Ministeri de Marina d’Espanya i de l’Estació Naval de Maó, que va aconseguir, em confessava, després d’anys de palejar amb la burocràcia militar de Madrid. Per aquesta documentació que ara he pogut consultar, i pel buidatge que fa temps havia fet de les dades de defuncions dels registres civils del Brull i de Sant Quirze Safaja, he comprovat que un dels mariners italians va morir al Sanatori del Montseny i un altre al de Puig d’Olena. Aquella malaltia infecciosa no tenia cura i molta gent va morir. Només al sanatori del Brull hi van morir 182 persones i al de Puig d’Olena, 165. A través de comunicats de l’ambaixada italiana a les autoritats espanyoles, es veu que, a part dels que eren als sanatoris del Montseny o de Puig d’Olena, altres van anar a parar al Nuevo Sanatorio, al poble d’Hoyo de Manzanares, prop de Madrid, o al Sanatori de N. S. de Montserrat a Terrassa. Malgrat que personalment no soc partidari de les novel·les que es fan dir històriques –encara que reconec que poden ser un mitjà per despertar l’interès per la història o potser la vocació d’algun futur historiador–, recomano, si us abelleix, que si encara no heu llegit el llibre de Rafel Nadal ho feu. En les seves pàgines trobareu, a més dels personatges que donen vida a un relat de ficció, uns fets reals ocorreguts a casa nostra. Tot plegat, una història molt ben escrita i travada. Un fet curiós és el que va passar a Caldes el juny de 1944, quan feia poc que l’exèrcit aliat havia arribat a Roma. Era urgent, tant per al govern espanyol com per a l’italià, treure aquells homes de Caldes. S’havien de repatriar, perquè al cap i a la fi la guerra encara no s’havia acabat i aquells mariners eren militars. Però Itàlia estava dividida, amb els feixistes al nord i els partidaris del rei al sud. Què calia fer davant d’aquella situació? Doncs, per resoldre l’atzucac davant la nova conjuntura política i militar del seu país, es va decidir d’organitzar un referèndum. El resultat va ser que 923 homes es declaraven a favor del monarca, 22 a favor de Mussolini i 3 van dir que es volien quedar a Caldes. Alguns no van poder participar en aquesta votació perquè estaven tancats al camp de concentració de Miranda de Ebro, on els havien portat després de protagonitzar alguns actes d’indisciplina o contra les normes que havia imposat el governador civil. El 4 de juliol de 1944 van ser acomiadats pels habitants de Caldes amb un ball d’homenatge al qual seguiren brindis i parlaments. Durant aquells sis mesos que els italians havien estat a la població, s’havia establert un fort lligam entre tots, mariners i veïns. Quan al cap d’uns dies el tren va arrencar, alguns d’aquells homes deixaren en aquella terra alguna cosa més que records; mentre s’agitaven mans i es llançaven petons a l’aire dedicats a algunes de les joves veïnes. Diuen que alguna llàgrima s’escapava a un costat i a l’altre. Mentre el cuirassat Roma reposa al fons del golf d’Asinara, a 1.200 metres de profunditat davant de la costa de Sardenya, ara ja sabem com va anar allò dels mariners italians del Montseny.

Mariners italians al Montseny

Pascual ja està traslladant a Aranda de Duero maquinària de Gurb

Portes obertes i actes en el Dia Internacional dels Museus a Osona

Carré, de Torelló, a punt de presentar concurs de creditors

La Festa Verdaguer destaca la lluita del poeta per la veritat

LA PREGUNTA

El conflicte entre el departament d’Educació i els mestres es resoldrà a curt termini?

Perseguint el lladre en família per Sant Joan de les Abadesses

Professors del Callís de Vic es mobilitzen per ajudar una família que es va quedar al carrer

“Hi ha malalties rares de les quals no es parla. La nostra, amb una cosa tan bàsica com menjar”

Illa, en un acte del sector carni: "No pot ser que hi hagi treballadors que no es puguin pagar un sostre"

Atraquen violentament un home de 80 anys al seu garatge de Vic

Les primeres fotografies de Vic

Rescaten un gat atrapat a dins dels ventiladors d'un pàrquing a Vic

Oriol Plana, de Sant Quirze, fabrica maquinària per a granges i indústria agro-ramadera

"No era un pilot buscant el millor temps, sinó un tècnic pilotant"

Començar el dia al Taga