Marta Molist (Manlleu, 1973) està al capdavant d’un projecte familiar juntament amb els seus germans Josep i Quim. Són la tercera generació d’una nissaga amb origen a Rupit i establerta a Manlleu dedicada a la distribució de combustibles. Inicialment carbó, però posteriorment gasoil, a través de la societat Combustibles Molist. Això els va portar a adquirir una gasolinera a Sant Pere i més tard a obrir-ne una altra al polígon del Sot dels Pradals, de Vic. Actualment, a més de l’empresa de distribució, tenen dues societats més (Àrea Pradals i Primer Carburants) a través de les quals gestionen sis gasolineres a Osona, el Vallès Oriental i el Maresme. La darrera és l’àrea de serveis per a transportistes del polígon de les Casasses de Vic, on també hi ha una gasinera. Entre les tres societats sumen prop de 60 treballadors i facturen gairebé 48 milions d’euros. Molist protagonitza l’entrevista d’aquest mes de setembre del Fem DEO de la Cambra, Creacció i el Consell Empresarial d’Osona.
Fa poc més de mig any que van inaugurar la Primer Truck Area del polígon de les Casasses. Com està funcionant?
No n’estem descontents. Els principis no són mai fàcils. T’has d’anar donant a conèixer. Aquí a la comarca sí que la gent ho coneix, però estem parlant d’una àrea de transport destinada molt al camió, al professional del transport, i l’hem de donar a conèixer a fora. Explicar que oferim aquest servei de subministrament de gas (GNV i GNL). És molta feina comercial, que hem d’anar treballant de mica en mica.
També ofereixen el servei de pupil·latge amb 40 places per a camions i cada dia s’hi veu més activitat.
Estem dins d’una plataforma del món del transport a través de la qual els clients sol·liciten el servei de pàrquing. És qüestió d’anar-ho treballant.
“Realment m’ha sorprès que hi hagi tants cotxes que funcionen amb gas”
Marta Molist, administradora de Combustibles Molist
Se’n fan cada dia, de càrregues de gas?
Sí. Fins i tot de cotxes particulars. Realment m’ha sorprès que hi hagi tants cotxes que funcionen amb gas. Al principi hi havia qui ens deia gràcies a Déu perquè anava a proveir-se a Granollers o Barcelona.
I carregadors de cotxe elèctric, per a quan?
Hi estem treballant perquè fins ara no tenim connexió a la xarxa. Anàvem amb generadors. Ara que la companyia ja ens ha connectat estem estudiant el tema dels carregadors elèctrics. N’hi haurà tard o d’hora.
Estan en un mercat, el del gasoil, molt globalitzat, amb preus molt oscil·lants. Com ho viuen des de la seva banda de la barrera?
Dia a dia. Cada dia estem connectats per veure l’evolució dels preus. El meu germà, que és qui ho gestiona, tot el dia està pendent de si compra avui, s’espera a demà, etc.
M’agradaria remuntar-me als inicis de l’empresa. Com comença aquest negoci?
Amb el carbó. El meu besavi era carboner, a Rupit, i els avis (Joaquim Solà i Josefa Tarrés) van començar venent carbó. Al casar-se van baixar a Manlleu i van continuar venent i distribuint carbó, perquè cada cop hi havia més demanda. Més tard, el meu pare (Josep Molist), que era el cinquè fill d’una família de pagès, es va anar posant dins el negoci de casa de la meva mare (Dolors Solà). Fins que van veure que cada cop hi havia més demanda de gasoil a domicili per a calefaccions i van decidir fer el pas. Van fer la base de distribució que encara tenim a Manlleu i a partir d’aquí ha sigut una roda.
“Tenim en ment que el gas sigui biometà de plantes de biogàs de la zona”
Marta Molist, administradora de Combustibles Molist
La generació actual, en quin moment s’incorpora i quina és la seva aportació a la companyia?
La nostra aportació és anar treballant constantment sense abaixar la guàrdia, perquè a la que abaixes una mica la guàrdia et passa tot per sobre. Jo els últims anys de carrera ja treballava aquí casa i m’hi vaig quedar. Els meus germans van fer el mateix. Jo estudiava i el meu pare deia que estava molt bé que estudiés, però que a casa hi havia feina. Ens van treure la son dels ulls molt ràpid.
Això ho comporta haver nascut en una casa on hi havia empresa?
Sí, això és l’ADN que portem a dintre. Recordo veure els meus pares treballar sempre. Pel meu pare l’empresa va ser com un fill més, un quart fill. De vacances fèiem 15 dies comptats a l’agost que marxàvem a la platja, però res més. Caps de setmana, ponts i palanques no sabíem què eren.
Vostè als seus fills ho transmet de la mateixa manera?
Ho intento. És diferent, perquè la societat ha canviat. Però jo amb els meus fills també considero que soc exigent. No vull dir mà dura, però sí que han d’entendre que les coses valen diners. Sí que ho volem tot i volem capricis, però també hem de ser responsables i entendre que les coses no cauen del cel, que hi hem de posar una mica el coll.
Els seus fills també treballen a la gasolinera com feia vostè quan estudiava?
Sí, sense anar més lluny un ha estat aquí aquest estiu, rentant cotxes, i a la gasolinera de Sant Pere i l’àrea Truck. Ara bé, ells estudien i sempre els dic que mirin de volar sols, que per treballar a casa sempre hi seran a temps.
On hi ha més negoci avui? Amb la distribució o amb les gasolineres?
Amb tot. Amb la distribució hi ha negoci tot l’any perquè hi ha moltes empreses que el necessiten en el seu dia a dia. I ara comença la temporada forta de calefaccions.
Encara hi ha mercat en l’àmbit de les calefaccions? Ja fa anys que el gasoil ha de conviure amb el gas…
Sí. Quan el gas va anar guanyant presència ho vam notar, però han anat convivint gas i gasoil. Ara també hi ha energies alternatives com la geotèrmia o l’aerotèrmia, però tampoc penso que ens hagin pres quota de mercat, més aviat han conviscut.
Veuen més incertesa amb el combustible de vehicle?
Se’n parla molt, però també és veritat que alguns fabricants, com Volvo, que havia dit que a partir del 2030 no fabricaria més vehicles de combustió, ara s’han fet enrere. I això és senyal que ells tampoc veuen clar cap a on anirem. S’anirà decantant en funció de les necessitats.
No li sembla que fa molts anys que dura el debat de quins han de ser els sistemes de propulsió del futur?
Quina és la millor alternativa? És que ni els que hi entenen em sembla que ho tenen clar. Elèctric? Si estàs en una gran ciutat potser sí, però si estàs aquí, a comarques, que t’has d’anar desplaçant constantment, potser no és tan viable un elèctric. I el cost de destrucció de les bateries? Hi ha moltes variables. Què és el millor? Híbrid? Potser sí. Hidrogen? Coneixes algú que vagi amb hidrogen de moment? S’han dit moltes coses però no hi ha res gaire clar.
Vostès a la Track Area del polígon de les Casasses han fet l’aposta pel gas. Per tant, sí que sembla que el transport professional va cap aquí.
Sembla que han trobat aquesta via, però tampoc està clar que sigui el 100% segur ni que sigui la definitiva. Probablement hi haurà altres alternatives a part del gas. Nosaltres hem apostat pel gas (liquat i comprimit), perquè una de les coses que tenim en ment és que aquest gas pugui ser biometà que surti de futures plantes de biogàs de la zona. Veurem si acabarà encaminant-se cap aquí o no.
Temps enrere parlava amb una empresa de recanvis de vehicles i em deien que amb l’evolució tecnològica, l’actual seria l’última generació en el seu negoci. Vostès tenen la mateixa sensació?
Espero poder-m’hi jubilar. Però vols dir que s’acabarà? Hi ha molt parc automobilístic. Sí que el sector pot evolucionar i es pot anar canviant la forma de moure’s, la mobilitat. Però tant de cop? Serà una cosa progressiva, crec, si és que arriba a passar. També diuen que s’acabarà el petroli.
És un recurs finit.
Sí, però qui ho sap segur que s’acabarà? Qui et diu que tenim petroli per tants anys, ho sap segur? Però si realment el petroli s’acaba, haurem d’anar buscant noves formes de propulsar vehicles. I anar de bracet de les noves tendències de mobilitat.
Vostès competeixen amb les grans petrolieres. Quin és el seu tret diferencial per fer-se un lloc al mercat? Per què, en general, les estacions de servei són franquícies o són propietat de les marques?
Hi ha de tot. N’hi ha que són de la mateixa petrolera, n’hi ha que són abanderades, com és el cas d’algunes de les nostres estacions amb Shell. Són nostres, les gestionem nosaltres, i la marca Shell ens cedeix la imatge a través d’un contracte d’abanderament que també inclou que hem de comprar el seu combustible.
I, per tant, quina és la manera de ser competitius enmig d’aquest oceà?
Fer territori. Fer-te un nom, una imatge, que la gent et conegui. I no és només el producte, sinó també vendre un servei, que el client estigui content, com és el cas de la distribució. És qüestió d’anar-te fent un nom, que se’t vagi coneixent, etc.
L’origen del combustible sempre és el mateix?
Tot surt del mateix lloc. Al port de Barcelona carregues una cisterna de gasoil i aleshores cada marca hi afegeix els seus propis additius. Ara bé, també hem de dir que nosaltres, per a la distribució o el que utilitzem per a la marca pròpia Primer, d’entrada ja ens assegurem que sigui un bon producte, però a més, quan el producte arriba als nostres dipòsits, es microfiltra i quan torna a sortir per distribuir-lo a casa dels nostres clients o als vehicles dels clients finals es torna a filtrar. O sigui, que es fa un filtratge d’entrada i sortida per evitar qualsevol tipus de problema.
En aquest sector s’hi han atrevit fins i tot els supermercats.
Aquest no és el seu negoci, perquè el negoci el tenen amb el supermercat. El combustible per a ells va començar com un reclam. Saps que hi són, no ho pots obviar, però has d’intentar fer la teva. Hi hem de conviure.
“No vaig fer baixa de maternitat. Duia els meus fills a l’oficina”
Marta Molist, administradora de Combustibles Molist
Vostè ha continuat un negoci familiar al costat de dos germans. En algun moment hi ha hagut diferències pel fet de ser home o dona?
No, ni a nivell familiar, ni professional, perquè estem en un sector que ja n’hi ha, de dones. No és un sector masculinitzat. Ara, sí que tenim caràcters diferents. Els meus germans, que són més joves que jo, són més llançats i jo soc la que he de posar el fre, en certa manera.
La maternitat, com la va afrontar?
No vaig fer baixes de maternitat. El dia que vaig tenir els meus fills, tant l’un com l’altre, el mateix dia encara estava aquí treballant. I a la que vaig sortir de l’hospital tenia un llit-parc muntat aquí i els tenia aquí i anàvem fent el que tocava. Si tocava biberó, biberó. Si tocava canviar bolquers, canviar bolquers. Fins que van començar a anar a la llar d’infants.
Ara ho faria diferent?
No me’n penedeixo del que he fet i penso que no m’ha anat malament ni que no me n’hagi sortit. També he de dir que vaig tenir en el seu moment molta ajuda de iaies i avis i d’en Santi, el meu home. Però, és clar, fins que els nens van tenir un any eren aquí amb mi.
Això per a una treballadora, portar els fills a la feina, és impensable.
Evidentment, és diferent. Ara aquí al despatx, som cinc, llavors érem jo i el meu germà. Ara no els podria tenir aquí.
Quines polítiques de conciliació apliquen?
No som de dir no a tot. S’ha de ser una mica tolerant i, evidentment, si un treballador necessita alguna cosa es fa el que es pugui per ajudar-lo, el que necessiti. Intentem ser tolerants i permissius. Les coses es poden parlar. Parlant la gent s’entén.
{{ comment.text }}