Mercè Fiol és la presidenta de l’ONG Osona amb els Nens. Des del 1997 l’entitat coordina estades de nens i nenes procedents de la zona afectada per l’explosió de la central nuclear de Txernòbil. Amb l’esclat de la guerra a Ucraïna a finals de febrer, està gestionant l’acollida de persones refugiades.
En l’últim mes ha canviat la vida de moltes persones per la guerra, la de l’entitat també.
Totalment, actualment estem tractant amb famílies refugiades i acollidores, que sort en tenim que s’han posat dins del projecte Osona amb Ucraïna. Els refugiats venen bastant tocats emocionalment, molts han deixat el marit, el fill de més de 18 anys, que estan a la guerra, que no poden sortir i, és clar, tenir les persones aquí amb aquesta separació també és difícil, els canvia totalment la vida.
La feina s’ha transformat, no acullen nens a l’estiu, ara fan una altra cosa.
Ja fa dos anys que no poden venir els nens a l’estiu per la covid. Quan aquest any pensàvem que ja podríem tornar a engegar va esclatar la guerra i no ens podíem quedar de braços plegats. Havíem d’ajudar la gent, coneguts, que havíem tingut de petits. Per aquí vam començar, però no et pots tancar només amb la gent que coneixes. Vam decidir demanar ajuda al Consell Comarcal perquè sols no ho hauríem aconseguit, va ser fer una borsa d’habitatges per poder acollir molta més gent. Hi ha 18 municipis que acullen a Osona, entre l’Ajuntament de Torelló, el de Manlleu i la Mancomunitat La Plana… tots estan en el projecte i tothom ens dona un cop de mà.
Ara estan 24 hores pendents de l’acollida, han gestionat prop de 200 acollides.
L’activitat de l’ONG en aquesta època era fer tota la documentació perquè poguessin venir els nens. Actualment és un dia a dia i a més amb coses inesperades perquè surten notícies noves, des que arribaran diners per ajudar els refugiats, que els papers es poden fer aquí o allà… Costa molt poder-ho lligar tot, que això s’ho fa cada família acollidora.
La majoria són dones i nens?
Sí, si ve algun home jove és perquè són família nombrosa. A aquests els deixen sortir, o persones de més de 60 anys.
Els va sorprendre la resposta per part de la gent?
Sí i no. Ens va sorprendre perquè les dues primeres setmanes va ser una bogeria, entraven cases a tota bufa a la borsa d’habitatges, diners al compte corrent… Això ens va fer decidir que podíem fer un pack de benvinguda per a les primeres necessitats que tinguessin. Ara ha frenat tant l’entrada d’habitatges com la de diners. Ens convé molt una altra empenta per tenir més habitatges, pensàvem que amb 200 en tindríem prou, però pel que veiem i com continua la situació allà en necessitem molts més. Encara en tindríem uns 80, però són per a dos i ens venen famílies més grans. Necessitaríem algun domicili sencer més, alguna família que en pugui acollir tres o quatre i això és molt difícil per a les famílies acollidores, perquè remou tota l’organització.
Quin perfil de famílies són les acollidores?
De tots, no els podem definir: gent sola, matrimonis grans, noies i nois que viuen sols en un pis, matrimonis amb canalla, altres que tenen els fills estudiant fora…
Molta gent s’ha ofert per acollir però és una acollida que no té data final per ara, els preocupa?
Ens preocupa, però tenim l’esperança que al final la gent s’apunti més a la borsa d’habitatges, que els puguin fer els papers de regularització al més ràpid possible i que es puguin començar a espavilar. Nosaltres fem un conveni amb les famílies per tres mesos renovable. Si hi ha algun problema es poden canviar abans, tot depèn de l’adaptació. Si hi ha una bona entesa es poden quedar més temps. Si comencen a treballar, si tinguéssim els papers, que són molt lents… són ràpids pels immigrants en general, però en aquesta situació que havien dit que seria molt ràpid no ho són tant perquè et donen hores per fer el registre ja pel juny.
Hi ha previsió que es pugui fer a la comarca?
Les ganes hi són, però de moment no ho han insinuat. Només podem anar a Barcelona i Girona, demanar hora i dia. Hi ha més de 5.000 refugiats a la província…
En l’àmbit econòmic s’han fet uns packs de benvinguda. A partir que es gasten aquests diners el cost va a càrrec de les famílies acollidores?
Aquests diners es donen als ucraïnesos per a les primeres necessitats. Algun arriba amb diners i n’hi ha molts que no.
No poder tramitar els papers ràpid per treballar i que puguin ser autosuficients ha impedit que algú que potser trobaria feina no pugui? Les empreses s’han ofert?
Sí, hi ha empreses que ens contacten que podrien oferir algun lloc de treball, però amb papers. Des d’enginyeries, residències… que no troben personal i diuen que podrien donar-los feina. Alguns ens han dit que els avisem quan tinguin documentació per intentar llogar algú. I els ucraïnesos tots tenen moltes ganes de treballar, estan neguitosos perquè volen tenir feina…
Deia que arriben afectats psicològicament, tenen capacitat per atendre’ls?
Sí, des de Salut Mental de l’hospital s’han ofert pel que necessitem, tant per la família acollidora com l’acollida per si necessiten algun tractament.
Pel que fa a l’idioma?
Tenim traductores, noies que havien vingut de petites i parlen rus i ucraïnès fluidament ens ajuden, i també el Consell té borsa de traductors. Sort en tenim d’aquestes noies que havien vingut i que parlen català i ens donen un cop de mà.
Què és el primer que van pensar quan van saber que havia esclatat el conflicte?
No vam tenir temps de pensar. Llavors ja començaven a trucar famílies que havien estat acollidores dient amb què podien ajudar i ens hi vam posar de dret.
Dies abans s’havien plantejat que podia passar?
No ens imaginàvem que arribés a passar, no m’imaginava que havia de veure una guerra que ens toqués tan de prop.
Que sigui a prop és el que ha fet que la resposta hagi estat més gran?
Potser sí, no ho sé. Catalunya és un país que som molt voluntaris en general, som un país d’acollida.
La covid ja va alterar l’activitat de l’ONG.
Fa dos anys ja teníem els bitllets encarregats i una part pagada, la documentació mig tirada endavant i ho vam haver d’anul·lar tot. L’any passat Bielorússia va dir que impossible per la covid. Aquest any, res de res. Bielorússia està a favor de Rússia, no tenen avions perquè l’espai aeri està totalment tancat. Serà el tercer any que no poden venir nens i sap molt greu.
“Ens convé una altra empenta per tenir habitatges per a grups més grans”
Amb els que havien vingut van mantenint el contacte?
Sí, amb la noia que vaig tenir a casa sis anys, que és de Kíiv, l’he mantingut sempre. Ara és a Kíiv, no vol sortir. Li dic que vingui, però fa de voluntària allà. Treballava en uns grans magatzems i van començar primer al soterrani dels magatzems cuinant i repartint menjar pel carrer. Van haver de marxar perquè havia explotat el centre. Ara estan amagats en un aparcament i fan el mateix, dormen allà, surten a l’hora que no senten bombes i reparteixen menjar.
“Tramitar la documentació és més lent del que esperàvem; volen treballar”
Tant el seu cas com els altres són gent com de la família.
Sí, és de la família, ella sempre em diu “la mare catalana”. Jo l’aniria a buscar i la portaria aquí, però he de respectar la seva decisió.
Què és el més dur de tot plegat?
El que em costa més és quan els veig arribar, amb la cara de cansats, tristos. Et va tocant, perquè el cansament de la feina de trucades, de gestió… quan arribes a la nit t’estires, dorms i l’endemà és un altre dia. Quan vas a acompanyar gent i veus com estan i com arriben va fent pòsit, principalment quan venen nens petits.
Hi veuen un final?
Espero equivocar-me perquè no entenc res de política. No hi veig el final. Mentre tinguem possibilitats de cases i de diners, no pararem d’ajudar-los.
