Text: Pol Baraza
Exposició al virus, moltes hores sense descans, esgotament, afectació emocional i ganes d’erradicar d’una vegada per totes la Covid-19. Aquesta és la realitat a la qual han estat sotmesos els professionals de la salut en els moments més àlgids de la pandèmia. “Una pel·lícula de por”, “daltabaixos”, “ansietat”. Així ho descriuen tres sanitaris que ho han viscut a primera línia.
Tal com indiquen les xifres, el nombre de positius i morts ha disminuït les darreres setmanes, i això demostra que probablement s’ha deixat enrere l’episodi més crític en què els professionals de la salut han estat treballant amb totes les seves forces per tal de combatre la malaltia i vetllar pels infectats. S’han passat les pàgines més fosques del llibre, però encara no s’ha arribat al final, ja que, tot i que la situació avança positivament, a dia d’avui encara hi continuen havent contagis. Tres mesos després de detectar-se el primer cas de coronavirus, també es comencen a reflectir les seqüeles que ha deixat la Covid-19 en els sanitaris que han treballat a primera línia.
Se’ls trenca la veu i s’emocionen en el moment que els preguntem sobre l’afectació emocional que suposa treballar en una crisi d’aquesta magnitud. Anna Gotarra, de Sant Quirze de Besora, és infermera a l’Hospital Santa Caterina de Girona i des dels inicis pateix insomni i procura no mirar gaire les notícies: “He plorat molt i ho he passat molt malament. És molt dur”. Va haver de marxar de casa per no posar en perill la família, i gràcies a una empresa de pisos turístics es va instal·lar a prop de l’hospital. Explica que alguns metges, fins i tot, han hagut de descansar en autocaravanes aparcades als jardins del voltant.
“La situació que estem vivint ha estat un veritable daltabaix en tots els aspectes, a nivell físic, psíquic, emocional i personal”, apunta el també santquirzenc Jaume Alabró, auxiliar d’infermeria al servei d’Urgències de l’Hospital Universitari de Vic. En el moment que arriba a l’hospital amb cotxe i veu l’edifici, alguns dies sentia angoixa en pensar què es podria trobar i recordar “el que havíem viscut els dies anteriors”, diu. Una de les coses que l’està marcant més és el distanciament que ha hagut d’aplicar per protegir-se ell i la seva família. Això suposa que des de fa gairebé tres mesos no hi pot compartir estones i només intercanvien paraules a través del telèfon.
Treballar en lluita contra el virus ha suposat un impacte mental de tot el procés, “de les pèrdues de persones estimades, del confinament, de la distància social, del context econòmic i de la pèrdua de llocs de treball”, afegeix Alabró. “La gent ingressada no podia estar acompanyada dels seus familiars, ni en els moments finals”, recorda. En les darreres setmanes, tot i això, el Consorci Hospitalari de Vic permet que una única persona entri a l’habitació per acompanyar el malalt en els últims moments i després se li aconsella fer un aïllament voluntari de dues setmanes.
Alguns pacients han estat sols en moltes ocasions i amb les úniques persones amb les quals han interactuat han estat els sanitaris. “L’únic contacte que tenien és amb nosaltres i ni tan sols els podies donar la mà per tranquil·litzar-los en els moments difícils”, relata Marta Crosas, de Sant Quirze i infermera a l’Hospital de Campdevànol. Es va incorporar a l’hospital del Ripollès just quan va acabar la carrera, ara fa dos anys. És la més jove de la plantilla i ja ha hagut de fer front a la crisi sanitària més greu dels últims anys. “S’ha treballat en uns extrems de pressió i perillositat molt difícils de gestionar”, diu.
LA RESPOSTA CIUTADANA
En general valoren positivament l’actitud dels ciutadans durant el confinament, ja que “la majoria de la població es va conscienciar de la gravetat de la situació i va seguir les recomanacions sanitàries”, relata Crosas. Amb el desconfinament, en canvi, hi ha un relaxament i “tothom passa de tot”, diu Gotarra. Tots alerten que “la situació continua sent alarmant i com a professional de la salut sap molt i molt greu veure aquesta falta de conscienciació”.
Des del punt de vista d’Alabró, el desconfinament s’està realitzant de “forma accelerada i amb un cert descontrol”. “Si la majoria dels que no prenen mesures s’haguessin passat mitja hora de la seva vida a l’hospital, segur que actuarien d’una altra manera”, hi afegeix.
Els sanitaris adverteixen que hi ha moltíssima gent que està patint, no només les persones que han estat malaltes o han perdut un ésser estimat, sinó també les que han hagut d’abaixar la persiana dels seus negocis.
LA PRECARIETAT DEL SECTOR
El 2010 els professionals sanitaris van veure com el seu sou es retallava un 5%. I és que, arran de la crisi econòmica global, el govern de Catalunya va decidir reduir per decret el pressupost als hospitals, una mesura que va afectar especialment els professionals. El passat abril aquesta situació es va portar al Parlament de Catalunya i “no ho van voler ni escoltar”, diu dolguda Gotarra. Els socis de govern, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, hi van votar en contra. No obstant això, el conseller de Polítiques Digitals i Administració, Jordi Puigneró, va proposar que una part del fons addicional de 30 milions d’euros per aquest any es dediqui a una retribució extraordinària per als professionals que lluiten contra la Covid-19.
La mesura, tot i ser rebutjada pels representants dels treballadors (ja que demanen un major finançament), va ser aprovada. Tot plegat reflecteix un dels assumptes que ha aflorat enmig d’aquesta crisi: la precarietat del sector. Sous indignes, cansament i grans esforços. Els sanitaris agraeixen molt els aplaudiments de les 8 del vespre, però insisteixen que han d’anar acompanyats d’una actitud responsable per part dels ciutadans, i de decisions polítiques. “Un professor, quan aconsegueix ensenyar a llegir als seus alumnes, se l’aplaudeix?”, es pregunta Crosas. “D’aquí a un temps la gent tornarà a anar a urgències per tonteries i no es recordarà de nosaltres. I no només parlo de les infermeres, sinó dels que porten ambulàncies, el personal de neteja…”, diu Gotarra.
“La gran majoria res, als que se’ls ha mort algú, sí”, respon quan li preguntem a ella mateixa què aprendrem del coronavirus. La Covid-19 ha demostrat que l’ésser humà és vulnerable i ens ha fet canviar la nostra dinàmica de viure de forma molt dràstica. “Se’m fa difícil saber què n’aprendrà la societat, però jo cada dia dono més valor al que tinc i he de conservar”, comenta Alabró. De les crisis en surten aspectes positius i negatius, i el mateix ha succeït amb el coronavirus. Algunes actituds han estat exemplars i d’altres han estat lamentables. Però, per sobre de tot, no es pot oblidar en cap moment que darrere de cada xifra hi ha una vida, una família i una història.
{{ comment.text }}