Fa seixanta anys, Carme Castañé (85) mai s’hauria imaginat amb un pinzell a la mà, però ara mateix de quadres seus n’hi ha decorant les parets de casa els seus sis fills i una dotzena de nets. De pintar, de jove no ho havia pogut fer mai: és dona de pagès –un “tot terreny”, diu ella– i la vida l’ha dedicat més a pencar que no pas a les aficions. “Hauria volgut estudiar per a mestra, però érem nou germans, i quan ho vaig dir a casa el pare em va respondre que la meva feina era ajudar la mare. En aquell temps tot funcionava diferent, podies comptar amb els dits de la mà els que feien carrera”. Asseguda al costat d’una filla i una neta que han nascut i crescut en circumstàncies completament diferents, és inevitable preguntar-li si hauria preferit trobar-se al seu lloc, però respon taxativament que no: “Sento gratitud pel que he viscut i la família que tinc. Són tots bones persones”.
Sí que admet, però, que és ara, a la tercera edat, quan ha estat capaç d’aparcar el deure i descarregar la motxilla de responsabilitats. “M’he jubilat de moltes coses i em cuido de mi. Dono el volt per fora, faig l’hort, pinto, cuso, vaig a la universitat… I dos cops l’any, amb les amigues al balneari!”, expliquen entre ella i Judit Verdaguer (30).
Montserrat Sentmartí (58), mestra i una de les tres filles de Castañé, és la prova que el salt entre generacions existeix perquè, a banda de l’hereu, a tots els germans els van donar la possibilitat d’estudiar. Els nets, la versió 3.0., una altra pirueta endavant: “Ens hem pogut dedicar al que ens agrada, segurament amb menys pressió que els nostres pares i amb l’opció de viatjar i prendre’ns un any sabàtic”. La Judit mateix, per exemple, abans de començar Ciències de l’Activitat Física i l’Esport va passar un temps a Irlanda i ara torna a estudiar per sumar-se a les dones mestres de la família. Asseure plegades una que ho hauria volgut ser, una que n’és i una que ho serà és un exercici fantàstic per contraposar, a banda de les oportunitats educatives, diferències que també marquen les generacions, com ara el vestuari, l’alimentació, el temps d’oci o les relacions personals.
“Abans les dones de pagès no teníem amigues”, explica la Carme, “tot era treballar. Més endavant, ja de grans, com a màxim petàvem la xerrada sortint de missa, però ara penso que en general ha canviat molt”. A banda de la presa de consciència, en aquest canvi de rumb totes tres hi jutgen molt determinant l’economia, perquè “la subsistència ha deixat de dependre exclusivament del bestiar que tens a casa o la collita de l’anyada”. I el que també destaquen al rànquing dels salts generacionals són les relacions de parella i la maternitat.
La Carme, el primer petó al seu marit no li va fer fins al dia del casament; la Montserrat va tenir el primer fill amb 30 anys i ara que la Judit ha arribat a aquesta mateixa edat l’opció de ser mare ni tan sols la baralla. “Ha canviat tan ràpid que a vegades costa fer-te’n càrrec”, assegura la Carme, “però això sí: tard o d’hora ho acceptes tot”. La Montserrat hi afegeix que també han hagut de treballar les relacions afectives: “Al pare li dèiem bon dia sempre, però un petó o una abraçada, mai. Estàvem acostumats que ens digués què havíem de fer. Hi ha maneres d’actuar que portes molt endins i canviar-ho requereix esforç per part de tothom”.
El creure i callar s’ha anat esquerdant per donar pas a una etapa en què, des del punt de vista de la Judit, “les dones decidim cap on va la nostra vida i fixem els límits”. El decorat, però, no és neutre: “De nit, ens continuem sentint vulnerables anant soles pel carrer, ens costa a accedir a càrrecs de responsabilitat o encara ens hem de justificar tant si volem ser mares joves o grans com no tenir fills”.
