“Aquest CAP té molta història.” D’aquesta manera, rasa i curta, la infermera Marta Palou parla del CAP Osona, conegut popularment com l’ambulatori, que aquest any celebra el 50è aniversari. Les sis plantes es van edificar a l’antic solar de la presó i es va inaugurar el 1972. Entre les parets d’aquesta carcassa, que pràcticament no s’ha modificat, s’hi han viscut molts fets i canvis.
Palou n’és un bon testimoni. Va aterrar-hi de ben jove, quan va començar a treballar el 1989, i hi ha tornat una trentena d’anys després com a directora de l’EAP Vic Nord. “Vaig viure els inicis i he tornat ara que celebrem els 50 anys”, diu. La infermera destaca que “ha canviat moltíssim” durant tot aquest temps. “La dinàmica de treball és totalment diferent, l’equip i les competències han anat creixent.” A més, “abans tota l’activitat se centrava a dins al CAP”. Llavors, la feina es limitava entre les quatre parets d’aquest edifici. Amb l’augment de les responsabilitats i el pas del temps, els professionals han anat a treballar també portes enfora, per fer seguiment de malalties, aplicar determinades cures o fer promoció i prevenció de la salut a la comunitat. “Ara estar a la consulta és una part de la nostra feina”, afegeix.
També recorda l’evolució dels rols entre els professionals: “Quan vaig entrar tot girava a l’entorn de la figura del metge”. La infermera l’ajudava a fer les receptes o les baixes –escrites a mà i en paper– i fins i tot a posar-li la bata. “El de la infermera és un dels rols que més ha canviat”, certifica per la seva banda el doctor Miquel Casadevall.
Ell també ha viscut gran part de la història d’aquest CAP. Va entrar-hi el 1979 per fer diverses substitucions. “Llavors, el metge i la infermera treballaven dues hores i mitja, i estaven pendents fins a les 5 de la tarda per si hi havia algun domicili”, relata. Aquests horaris li permetien fer substitucions en dos torns diferents. A més, quan un cas “no es veia prou clar”, es “facturava els pacients” cap a l’Hospital de Vic. “Era una altra manera de veure l’assistència i els usuaris”, afegeix el doctor.
Precisament, un dels grans canvis, que recorden tant Palou com Casadevall, va ser la reforma de l’atenció primària que va començar el 1985. Es van conformar els equips de primària, es van assignar pacients o es va incorporar el treballador social. “Es van incrementar més hores de primària i per tant també es necessitava més espai”, explica el doctor. Amb aquesta reforma l’edifici va passar a ser tot d’atenció primària. Per tant, també van marxar els especialistes que hi havia a l’edifici, des de traumatòlegs fins a endocrins.
Durant molts anys, Casadevall, ara metge de família al Lluçanès, va ser director del Servei d’Atenció Primària (SAP) Osona, ubicat a l’ambulatori. Concretament durant dos períodes: del 2000 al 2004 i del 2011 al 2016. En aquest sentit, posa en relleu la importància d’aquesta figura, que abans només era un inspector. “El director coordina, es reuneix amb altres directors d’equips d’atenció primària i conjuntament es van aplicant les polítiques necessàries.” “Ha canviat moltíssim aquesta figura, i a més ara és col·legiada”, afegeix. Està formada per un metge o metgessa, una infermera i un administratiu. Precisament, Marta Palou és infermera i directora de l’EAP Vic Nord. A Osona, tres dels nou equips estan encapçalats per infermeres.
Pel que fa als espais, Casadevall recorda les plantes a vessar de gent, des de les sales d’espera fins a la de comptabilitat. “A partir de les 8 del matí es donaven números i les sales d’espera estaven plenes”, recorda. Amb el pas del temps es van anar reduint aquestes sales i van augmentar les consultes, sobretot per la incorporació de nous perfils professionals, des de dietistes fins a tècnics de benestar emocional. A més, “ara tothom ve amb cita i ja no calen aquelles grans sales d’espera”. “On hi havia l’arxiu ara és la sala polivalent, o el que era la biblioteca ara és el centre de rebuda de trucades”, repassa Palou per la seva banda. El CAP també disposava d’un dipòsit per tirar els líquids de la màquina de raigs X o fins i tot d’una modista que s’encarregava d’arreglar les bates als professionals.
El doctor recorda sobretot que era “el centre distribuïdor de receptes” de tota la comarca o on s’havia d’anar a signar els contractes. “Ara pot ser que et contractin i ni passis per aquest CAP”, recalca Casadevall. De fet, una de les altres modificacions va ser el trasllat de l’administració cap a Sant Fruitós de Bages.
Un altre dels canvis més rellevants ha estat en la relació amb el pacient. Qui ho sap bé és Sandra Casassas, coordinadora de l’àrea d’atenció a la ciutadania del Servei d’Atenció Primària Osona. Tot i que per edat no ha viscut tota aquesta llarga història, subratlla que han passat “de ser secretaris a administratius sanitaris”. Abans estaven en llargues taules de les sales d’espera plenes de gent donant números i demanant silenci. Ara tenen “un protagonisme i un rol molt més actiu. Intentem ser més resolutius davant les demandes dels ciutadans i fem un primer cribratge”, subratlla la coordinadora.
Els tres entrevistats destaquen que actualment la formació, la recerca i la docència també formen part del dia a dia del CAP. Tal com ressalta Palou, “l’atenció primària té un paper molt important en la formació dels futurs professionals. Són un dels principals actius”.
Aquests 50 anys han donat per ser testimonis de molts moments que han afectat el funcionament del CAP. Tant Casadevall com Palou recorden sobretot la creació de la segona àrea bàsica al Remei, el 1997, o l’atemptat d’ETA. “L’àrea bàsica del Remei va ser un canvi molt gran, ja que els usuaris podien decidir on anar”, explica el doctor. De fet, es va fitxar un dels metges més emblemàtics del CAP Osona que va emportar-se molts usuaris a l’equipament del sud de la ciutat. “Això va remoure la casa”, reconeix.
L’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil és un altre dels episodis que més recorden ambdós professionals. “Va ser molt impactant i al cap de poca estona es van presentar tots els professionals per col·laborar al CAP”, relata Palou. Un d’aquests va ser Casadevall, que va baixar del Lluçanès.
Un dels últims fets que ha sacsejat el sector sanitari ha estat la pandèmia de la covid. “Un punt d’inflexió”, reflexiona Casassas, subratllant que ha suposat la incorporació de nous professionals o l’acceleració de les noves tecnologies per relacionar-se amb els ciutadans. “Des del telèfon vam haver de donar resposta a la por i a la incertesa”, afegeix l’administrativa. Per la seva banda, Marta Palou destaca que “n’hem sortit desgastats, però més forts. Hem demostrat la capacitat d’adaptació dels professionals sanitaris”.
L’edifici del CAP Osona, doncs, ha viscut mil i un moments. Tot i així, continua amb la mateixa carcassa. Per això, els tres entrevistats coincideixen en el fet que cal una reforma de l’edifici, malgrat que s’hi hagin fet algunes millores. “És necessària perquè ens està condicionant l’organització”, diu Palou, destacant que properament hi arribaran “nous perfils professionals”. La infermera fa referència a l’anunci de Salut sobre la incorporació d’higienistes dentals i fisioterapeutes a l’atenció primària.
El departament s’ha compromès amb la reforma d’aquest edifici. Aquest estiu es va anunciar una inversió de 8 milions. No hi ha calendari definit, però a principis del 2023 es començarà a redactar el pla per definir el projecte.
Aquest és, sens dubte, un dels principals reptes que tenen al CAP, però n’hi ha d’altres, com la manca de professionals o la convivència amb generacions diferents. Miquel Casadevall, que podria jubilar-se però no ho ha fet, explica que la manca de professionals –tant de metges com d’infermeres– “és una crisi de país i de societat”. “Ens hem d’anar adaptant als nous models i probablement sortiran noves formes d’atenció”, opina.
D’altra banda, Palou considera que un dels altres reptes és la convivència entre diferents generacions. “Convivim amb una població més jove que demana immediatesa, i que no li importa tant qui el visita, amb una de més gran que necessita presencialitat, que el miris a la cara i que li agafis la mà”, exemplifica la infermera.
Malgrat tot això, siguin quins siguin els reptes i l’hàbitat on treballin, ha quedat àmpliament demostrat que els professionals del CAP Osona s’han adaptat a situacions de tota mena i ho han fet amb la vocació de treballar i fomentar la salut durant tots aquests 50 anys.
