Aquest dimarts es compliran 50 anys d’una de les efemèrides més importants que van viure la comarca d’Osona i Catalunya al segle XX.
El 13 d’agost de 1963, dia en què es va omplir el pantà de Sau per primera vegada, es posava punt i final a un projecte que tenia més de tres dècades i als més de vint anys d’obres que van permetre construir la presa.
El projecte de construcció d’un embassament a la vall que presidia l’església de Sant Romà de Sau es remunta a l’any 1931, durant la Segona República.
Les obres es van iniciar a principis de la dècada dels quaranta, ja en plena dictadura franquista.
Diverses companyies i concessions es van intercanviar la titularitat d’un projecte molt costós, fet que va provocar que les obres s’allarguessin durant més de vint anys.
Els 300 habitants de la vil·la de Sau van veure com la població es triplicava amb l’arribada d’obrers, enginyers i guàrdies civils vinguts d’arreu de l’Estat.
Molts dels vilatans van seguir conreant les seves terres fins i tot després que els les expropiessin.
Els pagaments dels terrenys i habitatges que quan s’inaugurés el pantà quedarien enterrats sota les aigües, en alguns casos, es van demorar durant més de 10 anys.
Els veïns van ser testimonis de la vitalitat que va viure la vall abans d’una inauguració que, inicialment, estava prevista per a mitjans de la dècada dels cinquanta.
Al final les obres es van dilatar fins que el 13 d’agost del 1963, data en què la fesomia de la vall canviaria per sempre.
Cinquanta anys després l’església de Sant Romà i el seu icònic campanar serveixen d’indicador de l’estat de les pluges arreu del país.
El pantà subministra electricitat principalment a l’àrea metropolitana i al seu voltant ha generat desenes d’activitats molt allunyades de la vida tradicional que tenia lloc a la vil·la de Sau.
En època de sequera, aliena al pas dels anys, Sant Romà de Sau emergeix de les aigües per recordar les vides que la construcció del pantà va canviar per sempre.
“Vaig arribar a Sau de carambola i em vaig quedar a treballar a la construcció de la presa”
A part de les 300 històries que deixaven enrere els habitants de Sau, la construcció del pantà va donar feina a molta gent.
Manel Jané (Taradell, 1929) era un dels treballadors d’una presa que durant les obres acolliria més de 700 persones vingudes d’arreu de l’Estat.
Fill de Josep Jané, lampista de Taradell, en Manel va treballar a Tona i a Can Pladevall de Vic abans de trobar feina a Can Girbau.
Va ser precisament un encàrrec de l’enginyer Llansó del pantà a l’empresa vigatana el que va portar en Manel a realitzar tasques de manteniment a l’entorn de Sau per primera vegada.
“Quan l’enginyer va veure la factura”, recordava en Manel, “em va dir que li sortia molt car. Com que buscaven algú que fes la meva feina em va oferir quedar-me”.
Així va ser com en Manel Jané, que va “arribar a Sau de carambola”, es va quedar a treballar durant vuit anys en la construcció de la presa.
“Vaig fer d’electricista, lampista i xofer de camions per l’empresa Elma”, explica.
Quan la construcció del pantà ja estava pràcticament finalitzada va anar a realitzar obres a Palamós, Sabadell i Santa Eulàlia de Puig-oriol, “on vaig conèixer a la Rosa, la meva dona”, recorda.
L’any 1961 es va casar amb la Rosa Tort i, després del viatge de noces a Mallorca, va tornar a Sau per treballar “en la construcció del túnel de sortida de l’aigua”.
Finalitzades les obres a l’embassament va ser conductor d’autocars a Taradell abans de traslladar-se a Manlleu i treballar al servei d’autobusos Pous fins que es va jubilar.
Cada vegada que visita Sau recorda “els bons moments i amics que hi tenia, especialment els dies de festa. Quan hi havia alguna celebració jo no hi faltava”, rememora.
“Durant les obres vaig vendre de tot”
L’Àngel Font (Sau, 1922) va saber aprofitar l’onada de treballadors que van elevar a 1.000 la població habitual de 300 persones que vivien a la vil·la de Sau.
Al voltant de les obres de l’embassament va alçar La Cantina, una botiga on “hi venia de tot”.
Alguns dels treballadors, que havien recorregut a peu bona part de l’Estat espanyol, “arribaven que feia dies que no menjaven. Recordo que la meva dona Carme, que era una santa, els oferia menjar”.
Els queviures eren la principal font d’ingressos d’un negoci divers, fins al punt que l’Àngel va arribar “a fer de banquer”.
Al voltant de La Cantina es va constituir la vida d’unes obres que s’havien convertit en un poble en si mateix.
Xalets i barraques substituïen el poble on, a la casa de La Riba, havia crescut l’Àngel.
Per homenatjar els seus orígens, i per tenir un roc a la faixa un cop es posés punt i final a la construcció de l’embassament, l’any 1951 l’Àngel va començar a construir l’Hotel La Riba.
L’edifici es va alçar a unes terres que ja pertanyien a la família, un terreny que va escapar-se de les expropiacions.
La històrica casa de La Riba i l’extensió de terreny que des de feia anys pertanyia a la família Font van acabar sota el pantà.
L’Àngel recorda com al principi els van “intentar enganyar” amb el preu de les expropiacions. “Jo vaig anar a Madrid a defensar els meus drets i, finalment, van millorar l’oferta inicial” recorda amb orgull.
Per l’Àngel és especialment emotiu quan, en èpoques de sequera, la casa on va créixer emergeix de sota les aigües.
El seu nét, en Marc, destaca que “és una de les que està més ben conservades, bona part de les parets s’aguanten”.
El llegat de l’Àngel, que va tenir un fill i dues filles, està en bones mans.
El seu hereu, l’Àngel, s’encarrega de l’hotel juntament amb la Concepció, la seva dona, i les seves filles, l’Ivet i la Meritxell.
En Marc, al seu torn, és el responsable de l’explotació ramadera i forestal als terrenys que la família Font té a prop del pantà.
L’Àngel, treballador de mena i emprenedor, va saber-se adaptar a les circumstàncies i aprofitar les obres de construcció de la presa.
Reconeix, però, que per gent més gran com la seva padrina Maria el pantà va suposar un xoc.
“Sau va passar de la guerra i la postguerra a saber que acabaria sota l’aigua” apuntava l’Àngel fill. “Jo llavors només tenia 12 anys, però encara conservo records de la vila”.
