Poques coses sincronitzen tant la festa de Sant Jordi amb Òmnium Cultural com el lema que des de fa més de 20 anys defineix l’entitat: Llengua, cultura, país. Són els tres eixos que han vertebrat una història que en el cas d’Osona acaba d’arribar al 50è aniversari. S’iniciava el 17 de març de 1971 amb l’assemblea constituent a la Casa Municipal de Cultura de Vic, a la plaça Dom Miquel de Clariana. La pega és que la celebració va coincidir amb un altre aniversari, el primer de l’estat d’alarma per la Covid-19. Fent de la necessitat virtut, “estendrem la celebració durant tot un any a partir que la puguem arrencar”, avança Alfred Verdaguer, president comarcal d’Òmnium des de 2013.
És el novè. El primer (1971-76) va ser el doctor Anicet Altés, a qui els promotors van anar a buscar “perquè convenia un perfil de prestigi que el poder establert hagués de respectar”. I el poder, tot i que en declivi, encara era el franquista. Ho apunta Jaume Ortiz, un dels històrics d’Òmnium i expresident de la delegació.
L’entitat havia nascut el 1961 a Barcelona, tot i que atemorit per la força de l’arrencada, el règim en va suspendre l’activitat entre 1963 i 1967. En aquell moment, a Osona ja no eren poques les activitats de resistència antifranquista. A principis de 1970 van començar les reunions per crear la delegació. Joaquim Onyós, Josep M. Casals, Armand Quintana i Josep M. Casadesús, de Vic; Ramon Torra, de Manlleu, o Assumpta Vall-llovera, de Centelles, van formar part de la junta rectora que va portar la delegació fins a l’assemblea constituent. Aquell dia ja tenia 351 socis.
Ben aviat la delegació va donar mostra del seu pes específic. Fins al final de la dècada va liderar un ambiciós programa per reintroduir el català a l’escola i formar, examinar i distribuir professorat per a cursos d’adults arreu de la comarca. El coordinador va ser Lluís Solà i Sala. Va ser determinant el dictamen jurídic redactat pel llavors degà del Col·legi d’Advocats de Vic, Joan Anglada, defensant la legalitat de l’ensenyament del català en base a la pròpia legislació franquista. Era el febrer de 1972. Franco encara era viu i a Madrid ja s’escrivien editorials contra “los secesionistas de Vich”.
L’embranzida d’Òmnium Osona va fer que només un any després del naixement, el desembre de 1973, Vic acollís la celebració de la Nit de Santa Llúcia, una festa que ha repetit presència a la comarca el 1990 a Torelló i el 2001 de nou a Vic, tot i que una intensa nevada la va fer suspendre i reconduir, dies més tard, com a inici dels actes de celebració de l’Any Verdaguer. També va deixar petja la celebració a Vic de dues tongades de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada els anys 1976 i 1977.
Les presidències d’Armand Quintana (1977-79) i Pere Farrés (1980-83) van pilotar la delegació en els anys de recuperació democràtica i reinstauració de la Generalitat, en què Òmnium va poder deixar de ser el departament de Cultura del govern que no hi havia. Acabava, doncs, la tasca de substitució. Les etapes de Jaume Ortiz (1984-89) i Josep Romeu (1990-98) van deixar com a llegat dos projectes amb marca pròpia: la creació de TVO el 1988 i dels Sagals d’Osona el 1997, resituant l’entitat per entrar en nous àmbits. I organitzant i donant suport, com sempre, a accions en defensa de la llengua i la cultura, des de teatre infantil fins a premis i festes literàries, passant pels cursos de català, conferències o mobilitzacions cíviques.
Amb el canvi de segle, les presidències de Lluís Casellas (1999-2002) i Jeroni Vinyet (2003-10) van liderar des d’Osona, al costat d’altres delegacions, una revolució interna a l’entitat per reforçar el seu compromís polític, que es va traduir en l’arribada de Jordi Porta a la presidència nacional. “Convenia aquesta sacsejada i fer-ho amb un relleu generacional”, apunta Casellas. A la comarca es va reforçar la dimensió reivindicativa amb el naixement de la Marxa dels Vigatans (2003), que després de 18 edicions s’ha consolidat com l’acte de més projecció d’Òmnium Osona, amb impacte nacional. “Havíem d’aconseguir que el sentiment independentista entrés per la pell”, diu Vinyet. El 2005 s’hi sumava, amb motiu del tricentenari de 1705, la commemoració del Pacte dels Vigatans a Sant Sebastià.
Òmnium ha tingut aquesta última dècada un paper determinant en el procés independentista. Ho va ser en les consultes del 13-D de 2009 a la comarca, on es va teixir la gran xarxa de complicitats arreu del territori que acabaria cristal·litzant en el naixement, per exemple, de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). El setembre de 2012, la junta d’Òmnium Osona emetia un comunicat en què de manera expressa defensava la independència de Catalunya. David Colomer, president entre 2011 i 2013, ho tornava a fer explícit a la Marxa dels Vigatans d’aquell any. “Així ho sentíem i així ho vam voler manifestar, essent un altre cop punta de llança de l’entitat”, explica.
Ja sota la presidència de Verdaguer, el 9-N de 2014 i l’1-O de 2017, amb tot el que han representat des d’aleshores, han consolidat Òmnium Osona com un dels referents del procés independentista. El 2014, amb 2.000 socis. Avui, amb més de 7.300.
