Miss Raisa: “Intento fugir de representar comunitats. És una responsabilitat”

Coneguda com a rapera i com a comunicadora, amb milers de seguidors a les xarxes socials amb el nom artístic de Miss Raisa, Imane Raissali Salah publica ara un llibre autobiogràfic amb l’editorial Lunwerg. A Porque me da la gana. Una vida contra los prejuicios, hi explica la seva història vital. Des de la nena nascuda al Marroc que arriba amb 8 anys a Barcelona fins al procés d’integració a Catalunya i a l’Estat espanyol. També les discriminacions que ha patit com a persona migrada, com a musulmana i com a dona i la decisió que ha pres fa poc de treure’s el vel. Per presentar-la hem utilitzat els conceptes de rapera i comunicadora. Va arribar aquí com a dona immigrant i musulmana. Les etiquetes, però, ha dit que no li agraden gaire. Com es defineix? Sí, és complicat. De fet, digui el que digui m’estaria limitant a dir només soc rapera o només soc comunicadora. Faig milers de coses molt interessants i destacar una més que l’altra tampoc seria just. És molt complicat autodefinir-se i definir a la resta, però podem dir que soc una persona que li agraden moltes coses diferents. A més a més, crec que la base que ho vincula tot és la il·lusió i la passió amb les quals faig les coses. Diu que no vol ser portaveu de ningú, però qui creu que es pot sentir identificat o identificada amb la seva història? Doncs més persones de les que ens pensem. Sempre intento fugir una mica de representar a ningú o de ser altaveu de ningú, sobretot si es tracta de comunitats, perquè és molta responsabilitat. Hi ha la part bona d’unió i d’acompanyament, però també hi ha la part negativa de posar sobre teu moltes expectatives. No tens l’obligació de complir-les, però pesen. Tot i això, també soc molt conscient que existeixen moltíssimes històries, sobretot de noies de la meva edat, que s’han sentit molt identificades en diferents moments de la meva vida. Algunes, per exemple, amb la malaltia i la mort del pare, unes altres pel fet de casar-se sense voler-ho realment, amb la formació o amb la recerca d’oportunitats laborals sense trobar-les. Hi ha aspectes de la meva història que poden connectar amb persones diferents. La música i les xarxes socials han estat els vehicles que han situat Miss Raisa a l’esfera pública. Com les gestiona? Són font de comentaris despectius i fins i tot d’amenaces de mort, que ha arribat a denunciar, i per les quals ha hagut de portar escorta policial. Sí, és complicat gestionar tot això, perquè ningú ens ensenya a rebre un comentari negatiu d’aquest estil. Una cosa és que et diguin que a vegades no els agrada el que fas, i una altra cosa és ja en l’àmbit d’amenaces, de comentaris i un assetjament brutal a les xarxes socials. Però sí que és cert que m’he refugiat molt en l’escriptura. També en les persones més properes i en la meva família, que de veritat m’estimen i em coneixen. Per mi ha estat la manera de desvincular-me una mica de les xarxes socials, perquè va arribar un moment que era molt tòxic per la meva salut mental, sobretot. Si mirem enrere, com recorda l’arribada a Barcelona des del seu Tànger natal, l’any 2004? Tenia 8 anys. En realitat, ho recordo tot molt estrany. Arribar a una terra que no conec, veure persones diferents de mi pel que fa a imatge i aparença, parlant idiomes que tampoc no entenc... A més a més, amb un estil de vida molt diferent del que estava acostumada. Recordo que el moment que més ens va marcar a la meva germana i a mi va ser una parella fent-se un petó. No hi estàvem acostumades. Al Marroc no es fan mostres d’afecte d’aquesta mena públicament. Va ser de les coses que recordo més impactants al principi. Què és el cercle de la pobresa? Desgraciadament, el cercle de la pobresa ens toca a molts. És el fet de no tenir les oportunitats per créixer i construir-te, construir una vida. En el meu cas, per exemple, la meva família no té formació perquè no se l’ha pogut permetre, ni ells ni la seva família. Per això, han optat a professions que paguen molt malament i que són de molt baixa qualitat, cobrant salaris terribles que no permeten pagar la formació dels fills. I amb ells passa el mateix. És un cercle que acaba generant aquesta pobresa en noves generacions, fins i tot. Jo no vaig poder estudiar una carrera fins que no vaig començar a treballar. Li deia a la meva mare que no s’amoïnés. No volia ser una despesa més o crear més necessitat a la meva família. Els vaig dir que quan tingués una feina ja em pagaria la meva carrera. És molt complicat sortir d’aquest cercle. Amb 12 anys va decidir posar-se el vel i fa pocs mesos va decidir treure-se’l. Quin ha estat el procés entre aquests dos moments? Per què en aquell moment va optar per tapar-se el cap i per què ara no? Em vaig posar el vel sense saber per què. Realment va ser per pura imitació: com que la meva mare el portava, jo també. Per mi potser era un símbol de passar de nena a adulta. No va ser una cosa pensada ni meditada. Per això, al principi, em va causar molta inseguretat perquè ni jo sabia per què el portava. Les preguntes de la gent sobre els motius per dur-lo rebien respostes que no eren correctes. Responia que m’agradava, això sí que és veritat, però mai he tingut uns motius reals per portar-lo. Quan he madurat he volgut donar un sentit al fet de portar el vel, un sentit molt personal i individual. Està clar que defenso que la dona tingui la llibertat de posar-se’l o treure-se’l. Les actituds masclistes van marcar el seu matrimoni. Es casa amb 17 anys, en un casament pactat. El seu marit va escollir-la, però vostè no a ell. Sí, són coses que s’han de fer perquè et toquen. El lloc on neixes et marca per tota la teva vida i ha estat el meu cas. M’he vist en un matrimoni que no em venia de gust, no coneixia la persona, però vaig pensar que era el que tocava. Penses que és el que has de fer, que el bon camí és aquest i que la felicitat vindrà després. Però no, no ve després. Les coses es construeixen amb amor, amb afecte i amb molt de respecte. I quan manquen aquestes coses és impossible tenir una bona relació. Quan decideix separar-se? Quatre anys després de casar-nos, quan era mare, m’adono que se’m vol anul·lar per complet com a ésser humà. Ja no parlo ni com a dona, sinó com a ésser humà. Vaig deixar d’estudiar, de treballar, de tenir telèfon mòbil, i vaig començar a vestir d’una manera que no era la meva. En aquell punt començo a pensar que si tot el que té a veure amb un mateix ho controlen altres persones, no ets res, no signifiques absolutament res. T’espaviles i canvies les coses o estàs sentenciada a viure una vida totalment nul·la. I en aquesta situació vaig dir: fins aquí.

Miss Raisa: “Intento fugir de representar comunitats. És una responsabilitat”

FLM Vic inaugura les noves oficines al Workinn del polígon Sot dels Pradals

25 anys de l’últim ‘passiu-ho bé’

El Vic torna a somriure

El Vic Riuprimer trenca la ratxa negativa amb una victòria davant el Vilamajor

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la posició del govern espanyol sobre la guerra a l’Iran?

Mor una dona en caure des d'un vuitè pis a Vic

Troben sense vida al Collsacabra un home que estava en recerca des del matí

La N-260 continua tallada fins dilluns "com a mínim" per l'esllavissada a Sant Joan

Una parella de Tona queda atrapada a Tailàndia després que la connexió via Qatar es cancel·lés pel conflicte al Golf

Detingut per una agressió sexual a Sant Joan de les Abadesses

El proper dissabte tanca el Mercadona de Torelló

Detenen el lladre d'una bicicleta a Vic gràcies al GPS

Es fa passar per un treballador del banc i roba 25.000 euros a dues persones grans de Barcelona

Apaguen un foc al jardí d'una casa de Tona

Vic tanca un grup d’I3 a l’escola La Sínia i Manlleu, al Puig-Agut