Convivim amb pantalles digitals i ens són uns elements atractius. Llegim notícies a través del mòbil o la tauleta. Treballem vuit hores al dia davant d’un ordinador. En arribar a casa, connectem el televisor mentre responem missatges de WhatsApp. Si la canalla no està distreta, els donem l’iPad o els deixem jugar a la PlayStation. I abans d’anar a dormir, encenem l’ordinador per posar un capítol de la nostra sèrie preferida a Netflix. Amb el pas dels anys, s’ha normalitzat el fet de conviure amb les pantalles. D’entrada, no hi ha cap vessant negatiu. Però quan l’afició ens determina el nostre dia a dia, perdem el control de la situació i passa a ser un problema, és quan parlem d’una addicció.
Jordi Verdaguer és psicòleg clínic del Servei de Salut Mental del Consorci Hospitalari de Vic (CHV). Des del seu punt de vista, l’addicció a les pantalles té molt a veure amb “la quantitat d’hores i el maneig” dels dispositius. “Quan una persona es connecta de manera voluntària i ho pot deixar de fer, no hi ha problema. Però quan un es planteja estar-hi una hora i se n’hi està tres o bé substitueix l’exercici físic per activitats virtuals s’està començant a perdre el control”, relata Verdaguer. Una pèrdua de control que a vegades està relacionada amb l’aparició d’addiccions relacionades amb les apostes esportives o els jocs escurabutxaques. No obstant això, “és difícil prendre consciència de l’addicció a les pantalles si no hi ha conseqüències econòmiques”, relata Verdaguer, que afegeix que la primera dificultat és “que un mateix s’adoni que li està causant danys”.
La pantalla és inconcebible sense internet, que aporta interacció als usuaris, fa que esdevingui un element addictiu i “es crea un nivell d’excitació”. La presència a la xarxa, a més, té riscos externs, com el cyberbullying, el sexting (enviament de contingut eròtic i sexual) o el phishing (suplantació d’identitat). Des d’un punt de vista social i generacional, les persones joves són les que més utilitzen les pantalles. En aquest sentit, “quan un té un ús patològic, és molt clar”, però a vegades hi ha punts intermedis que costa de determinar. “Si el jove està tres hores al dia connectat, pot ser normal o excessiu. S’ha de mirar quins continguts consulta, si té pèrdua de contacte social o familiar, si ha deixat de fer esport, si es tanca a l’habitació durant moltes hores… Quan hi ha aquests símptomes, ens hem de començar a preocupar”, explica Verdaguer. A més, també convé analitzar la porció de temps que ocupen les pantalles en el nostre dia a dia. A pesar d’això, “no hi ha criteris exactes i es considera ús problemàtic quan la persona hi està connectada més del que voldria”.
Verdaguer: És difícil prendre’n consciència si no hi ha conseqüències econòmiques”
Segons dades del Servei de Salut Mental del CHV, els pacients amb addiccions a les pantalles a Osona aquest 2021 representen el 3,66% del total, mentre que el 2020 eren un 4,86%. L’addicció que més es tracta és la de l’alcohol, seguida per la cocaïna, el cànnabis i l’heroïna. Segons Verdaguer, les xifres d’addiccions a les pantalles ara no són massa representatives i “les conseqüències les trobarem més endavant”. El tractament amb les persones addictes a les pantalles està centrat, per una banda, al fet que “el professional de salut mental entengui què li està passant i tenir la suficient empatia i visió per ajudar-lo”. I, per altra banda, “ajudar-lo a prendre consciència del problema”, en què moltes vegades la consciència recau a sobre de les famílies. Segons Verdaguer, l’objectiu del tractament, a diferència de les drogues químiques, “és passar d’un ús excessiu a un ús normalitzat”. Es pretén que la persona addicta prengui consciència i modifiqui la seva conducta. “D’entrada ha de fer un ús restrictiu de les pantalles per trencar la relació i fer una redefinició per tal d’eliminar la part problemàtica”, explica.
Per tal de posar punt final a l’addicció a les apostes esportives, el govern espanyol va aprovar el novembre del 2020 una nova regulació de la publicitat d’apostes i jocs d’atzar. La llei prohibeix que es facin anuncis de qualsevol mena d’apostes en tots els formats, tret de la franja que va de la 1 a les 5 de la matinada. En la pràctica, la llei prohibeix el 90% dels anuncis d’apostes que es fan a internet, premsa, ràdio i televisió. Es tracta, segons Alberto Garzón, ministre de Consum, de “protegir la salut pública i els col·lectius més vulnerables, com menors d’edat, joves i persones amb conductes patològiques”. Al CHV, de moment, la supressió d’aquesta publicitat no s’ha notat pel fet que hi ha un període de latència. “Des que un comença i passa a ser una addicció, hi ha un temps molt llarg. I encara més temps hi ha quan demana ajuda”, explica Verdaguer.
Segons dades de l’Institut Català de la Salut (ICS), l’addicció al joc en línia és la més freqüent en la nostra societat i un 3,6% dels addictes són joves d’entre 16 i 21 anys. A part d’una regulació més estricta en aquest terreny, “cal educar, fomentar i promoure l’alfabetització digital per tal que facin un ús crític, responsable i no abusiu del joc”, detallen des de l’ICS.
Amb l’arribada de la pandèmia de la covid-19, les hores de consum del mòbil entre els joves universitaris ha augmentat un 36%. Així es desprèn de l’estudi Evolution of the Digital Attention Market in the Pandemic: A Comparative Study of Young Spanish University Students (2019-2021), en el qual ha treballat Cristina Fernández, professora de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic. En una entrevista al programa … i bona lletra d’EL 9 TV, Fernández explicava que l’estudi es plantejava per veure, a través d’una aplicació configurada als dispositius mòbils d’una trentena d’estudiants, “si la pandèmia havia afectat el temps de consum en les xarxes socials i de quina manera els joves n’expliquen l’augment”. Segons Fernández, el fet de quedar-nos a casa ha influït, però “no sé si és l’única raó perquè els joves han crescut en un ambient i la pandèmia ha fet que tot passi a ser digital”. Tot i que ha augmentat el consum de xarxes socials, no s’ha reduït el consum d’Instagram, que és la que va per davant de tot. Per tant, la principal deducció és que “es treuen hores d’altres activitats, però no es resten hores de consum de les xarxes socials”.
Fernández: “Els nens petits utilitzen molt els mòbils i sembla que no es vulgui reduir”
Segons l’estudi, de mitjana un jove es pot estar entre cinc i sis hores amb el mòbil al dia, de les quals quatre és a les xarxes socials. En preguntar al jovent sobre aquesta qüestió, Fernández relata que “primer donaven raons d’interacció social, però durant la pandèmia s’han assolit nivells narcisistes i les xarxes intenten convèncer els joves que poden obtenir una rendibilitat econòmica”. Malgrat que hi ha una certa consciència sobre l’ús de les dades, no creuen que sigui negatiu i “ho justifiquen amb el fet que les plataformes els permet comunicar. Creuen que la tecnologia és així”. La hipòtesi amb la qual treballa Fernández i els companys de l’estudi és que és previsible que la tendència vagi a l’alça “perquè els nens petits també utilitzen els mòbils moltes hores i per les dades no sembla que es vulgui reduir”.
Tal com apunta Verdaguer, amb l’arribada de la pandèmia hi ha dues cares. Per una banda, s’han utilitzat les pantalles per fer videotrucades i treballar, com a “instrument per socialitzar amb la família a distància i ha incrementat el grau de socialització”. Però, per altra banda, el fet d’estar tancat a casa “un pot haver desenvolupat activitats en solidari i això ha donat un increment a les pantalles”.
