Mònica Santjaume (JxCat) es va estrenar en política municipal i com a alcaldessa el 2019. Va agafar el relleu a Marc Prat, qui havia ocupat el càrrec els tres mandats anteriors sota les sigles de CiU. Va obtenir cinc dels nou regidors del consistori ribetà.
A deu mesos per a les eleccions municipals, serà de nou candidata a l’alcaldia?
Està per veure. Encara queden deu mesos i sobretot mig any important per acabar de prendre una decisió conscient i acurada. Ser alcaldessa no és una tasca qualsevol, i requereix esforç i intensitat. I això vol dir que o bé hi poses moltes ganes o el projecte no té cap sentit.
Vostè ha anunciat aquesta setmana un embaràs a través de les xarxes socials…
Ho vaig anunciar, perquè em van reclamar no haver assistit als òrgans col·legiats del Consell Comarcal, i se’m va posar molt malament aquest comentari. No era pertinent i vaig voler anunciar que un embaràs en una dona que exerceix la política no li pren el dret de continuar-la vivint malgrat la seva vida personal i les seves casuístiques. Per això no he deixat de fer les meves funcions com a consellera comarcal, encara que no hagi pogut assistir a aquests òrgans col·legiats. Però som un grup i als Consells d’Alcaldes sempre hi ha hagut representació del municipi de Ribes per part d’un regidor. Per tant, no ha afectat els veïns.
Vostè serà mare pocs mesos abans de les municipals. Creu que podrà compatibilitzar-ho amb la campanya?
No ha de ser cap impediment. També soc conscient que ara la part personal tindrà molt pes, encara que vull compatibilitzar-la amb l’exercici de l’alcaldia. En tot cas, si durant l’embaràs o en les eleccions no puc fer les dues tasques, no em costarà de fer un pas al costat.
S’esperava més complicada la tasca d’alcaldessa?
No. Sabia on em posava, però la situació de pandèmia ens ha fet donar un tomb més a les administracions locals. Hem hagut d’agafar el timó d’una altra forma i fer front a unes adversitats complexes. Gestionar un municipi no és només signar electrònicament uns expedients. És parlar amb els veïns, interpel·lar. El meu tarannà és el d’escoltar, entendre’m amb la gent. Tinc aquesta facilitat i a partir d’aquí prendre unes decisions que no són fàcils. Per això de vegades no podem arribar a consensos. En general una alcaldia d’un municipi petit és complexa, perquè no sempre tenim els recursos per totes les demandes veïnals.
Li sap greu que sovint es menystingui la feina dels representants públics?
Tothom hauria de passar per una alcaldia. Sap greu que s’equipari la política local a la d’administracions supramunicipals. Més enllà de les sigles per les quals et presentes, les llistes que van a una campanya electoral estan formades per persones que volen treballar pel municipi i pels veïns. Per això cal interpel·lar-los per conèixer diferents punts de vista. No és fàcil. La pandèmia ens ha portat al fet que algunes persones es creuen capaços de tot. I hi ha gent que es posa fàcilment en la teva pell, però també hi ha qui no és de la mateixa manera i això ja ho fa més complicat.
Quin paper ha jugat l’anterior alcalde Marc Prat en aquest mandat?
Amb ell hi ha una relació molt cordial, d’amistat. Des que vaig fer el pas endavant a la política vam establir més amistat encara, però cadascun des de les seves funcions.
Creu que seria millor que es presentessin més partits o, en canvi, considera que per a un poble de les dimensions de Ribes requeriria governs de concentració?
Un municipi petit depèn molt de les persones. L’important és que quan ens asseguem a una taula a reunir-nos, els polítics que representem al municipi, sigui per un partit o per un altre, siguem dignes del càrrec que ocupem.
Això ha passat a Ribes?
La política local comporta controvèrsia. I hi ha de ser. L’equip de govern fa unes accions i l’oposició hi està o no d’acord. Intentem arribar a consensos pel benestar dels veïns. Malauradament a Ribes no aconseguim arribar ni a tenir aquest diàleg.
L’oposició l’acusa d’acumular superàvit i fer poca política social…
Ribes ha demanat i obtingut moltes subvencions. Això ens ha fet tenir un superàvit elevat, que durant l’any i a través de les diferents modificacions de crèdit ens ha permès gastar segons els romanents de tresoreria que han quedat. L’Ajuntament no és un banc ni una família que necessita estalviar diners. Té uns diners públics al servei dels veïns. I hem de saber-los gestionar el millor possible per un major benefici dels ribetans. Que els diners provinguin d’altres administracions i n’hàgim de posar com menys possible de la caixa ens ha fet generar un superàvit elevat. I durant l’any hem pogut anar-lo gastant. En l’àmbit d’intervenció s’ha fet una feina excel·lent. Hem demanat subvencions per un valor de 700.000 euros.
A altres pobles de la comarca s’han entossudit a no baixar dels 10.000 habitants com en el cas de Ripoll, per no perdre aportacions estatals. A Ribes fa temps que va caure dels 2.000 i no sembla que li vagi especialment malament.
Ara hem arribat als 1.811 i per nosaltres ja és una fita important. No ens podem plantejar augmentar 200 habitants més d’aquí a poc temps. Ens agradaria perquè suposaria més serveis i l’Ajuntament es dotaria pressupostàriament de més recursos. Però focalitzem les nostres polítiques a consolidar que els veïns que vulguin venir a viure a Ribes acceptin quedar-s’hi, dotant-los d’una millor qualitat de vida i muntar projectes útils per ells. Qui hi vulgui venir ha de saber el que vol dir viure a Ribes. Una campanya per arribar als 2.000 habitants no la veig ara mateix. Cal menjar poc i pair bé.
D’aquí a unes setmanes, la festa major reunirà de nou ribetans de naixement que viuen a altres indrets. Creu que més enllà de les arrels tenen motius per instal·lar-se de nou al poble un cop acabin les seves trajectòries professionals?
N’estic totalment segura. No cal anar a buscar persones jubilades que hagin marxat a viure a fora, perquè de fet moltes d’elles continuen empadronades a Ribes. La generació dels anys 70 estan cada cap de setmana al poble, desenvolupant les seves activitats d’oci, i hi passen l’estiu. És un vincle molt potent. Hi ha una dita que afirma que a Ribes és molt difícil d’entrar-hi, però encara és més complicat de sortir-ne.
Diferents alcaldes i regidors actuals de Junts es presentaran en llistes independents en les properes municipals. Què creu que ha passat per arribar a aquesta situació?
Ens hem mirat massa el melic. Fem política municipal i servim el poble. Prou feina tinc a escoltar, tirar endavant, interpel·lar, parlar amb veïns i desplegar la meva activitat diària, per entrar en segons quins conflictes que semblen més propis del Parlament que no de la comarca del Ripollès.
Estaria d’acord que ERC s’assembla cada vegada més a Convergència, i, en canvi, Junts té plantejaments més propers a l’Esquerra de fa vint anys?
Ens hem perdut entre tots. Sortir a defensar els drets i interessos dels catalans moltes vegades ens queda desdibuixat. I és una llàstima.
Aquest mateix cap de setmana es farà una recreació del Ribes de Freser de fa un segle. D’on va sorgir aquesta reinvenció en lloc d’apostar per la recorrent fira medieval que es fa a la meitat de pobles del país?
No ens agrada ser com l’altra gent. En aquest sentit, som una mica diferents. El centenari de l’arribada del ferrocarril a Ribes va ser el 2019. En aquell moment acabava d’haver-hi el canvi de mandat i no hi havia massa actes programats. Per això vam crear una comissió del centenari del tren i es va impulsar l’edició d’un llibre a través de tres historiadors. I d’aquí va sorgir la festa de l’estiueig, tenint en compte que els motors econòmics i socials que van obrir Ribes i la Vall cap a Barcelona és el tren.
La Vall de Ribes s’ha d’emmirallar amb la de Camprodon, o són dues realitats veïnes però amb idiosincràsies pròpies prou marcades?
El Ripollès és una comarca que malgrat que hi ha qui s’entossudeix a unificar-la és molt diferent. És una sort tenir diversos espais distints. La Vall de Ribes i la de Camprodon són focus turístics des de fa molts anys, i han de continuar-ho sent, perquè fan una feina molt bona. Però el perfil del turisme d’una vall i de l’altra és diferent. Les comparacions són odioses; no obstant això, a tots dos territoris es treballa bé i es complementen també perfectament.
Li agradaria que hi hagués una comunicació viària directa amb la Vall de Camprodon o creu que el perjudici paisatgístic no paga la pena?
Sempre li dic a l’alcalde de Camprodon que ell pagui la meitat de l’arranjament de la Collada Verda, i que jo ja pagaré la resta. Tot el que serveixi per millorar l’accessibilitat a la comarca i el vincle de les dues valls, sense deixar de banda el Baix Ripollès, és una bona notícia, salvant sempre el respecte mediambiental.
La Creu de Sant Jordi per a Marina Vilalta és un reconeixement expansiu per a la Vall i alhora per a tota una estirp de gent arrelada al territori?
Totalment. És una Creu que ens ha situat al mapa. Però el més important és haver-la donat a una dona de 95 anys que ha viscut de la pagesia i de portar una casa. És molt maco dir que són “dones del món rural”, però s’ha de tenir en compte que el paper de la dona a la pagesia ha estat molt dur, i més en l’època que ha viscut la Marina. Això ens valora i ens empodera. Ella és la cara visible de tantes dones pageses que han viscut la ramaderia al territori.
Un altre reconeixement que arriba per via cultural és la dels Golluts. Creu que Ribes hauria de demanar perdó per un passat històric sobre el qual s’han generat algunes ombres?
És un tema amb certa controvèrsia. No tinc prou arguments per decidir si cal o no demanar perdó. Sí que cal valorar els Golluts, sigui història o sigui llegenda de Ribes. Són un actiu del municipi. Salvant les distàncies també hem remarcat un altre referent, com el Met de Ribes.
