Retrat de Josep Espona dins del cicle ‘Testimonis del segle XX’, publicat a EL 9 NOU el 9 de febrer de 2007
Josep Espona i Bayés va néixer a Vic el 17 de gener, Sant Antoni Abat, de 1927. “El dia dels burros”, li recordava de broma el seu pare, el també advocat Joaquim Espona.
Llavors vivien al carrer Verdaguer, en una casa que pel darrera “vèiem el pati dels Hermanos”. Espona va fer la primària a l’Escorial, una etapa de la qual “en guardo molt bon record”. Just després de començar el batxillerat, al Col·legi Sant Miquel, va esclatar la guerra, “ i es va parar tot”. Van ser més de dos anys “sense poder fer massa res”.
La seva família es va traslladar als Saits, una casa de pagès que tenien a Gurb, on hi va passar bona part de la guerra. Recorda que hi tenien amagat un caputxí “que m’ensenyava llatí”. Tot passejant pel bosc “repassàvem les declinacions”. També van aixoplugar tres capellans, “i jo els feia d’escolà; dues misses al dia”.
En acabar la guerra va reprendre el batxillerat, “primer en unes aules provisionals a la casa Clariana”. D’aquella etapa li ha quedat gravada la imatge del seu professor d’història, Guillem Serra, “que també era advocat i tocava el violí”.
La vocació per l’advocacia devia ser “genètica”. El seu besavi, Ildefons Espona Vilaró, que va acabar la carrera el 1862, va donar origen a la nissaga. El testimoni el va recollir el seu nét, Joaquim Espona, pare de Josep Espona.
Josep Espona va entrar a la facultat el 1945, formant part d’una promoció “molt maca”. Entre els companys d’aula hi havia, per exemple, l’històric líder socialista Joan Reventós, amb qui “vam fer una gran amistat; ens passàvem sovint els apunts de dret civil”.
També eren del seu curs Alberto Oliart, “ministre de Defensa amb el
govern Suárez”; o l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Reguer. “Va ser un curs molt bo”, rememora.
Espona es va llicenciar el 1950, convertint-se en la tercera generació d’advocats de la família. Amb la sort que, “l’endemà d’acabar la carrera ja vaig entrar a treballar al despatx del meu pare”, que llavors era a la plaça Major, “on hi havia el Santander”.
Espona recorda el primer cas que li va encomanar el seu pare: “El vaig perdre”. De fet, “era un cas que no depenia tant d’uns coneixements jurídics, sinó de determinar uns peritatges”. Més de 50 anys després, quan passa per davant d’aquella finca “encara em poso una mica nerviós”, diu mig en broma.
Quan es va incorporar al despatx del seu pare –en aquell moment degà del Col·legi d’Advocats de Vic– hi havia 12 col·legiats en exercici a la ciutat, amb noms tant històrics com els de Fernando Dou, Miquel Genís, Joan Anglada, Àlvar Solà, Ramon Riera o Miquel Arumí, “que va acabar essent el meu sogre”. En aquells anys la figura de l’advocat “tenia una mica més de litúrgia”.
Cinc dècades després són més de 200, els advocats col·legiats a la ciutat. Unes xifres simptomàtiques dels nous temps que corren per a la professió. “Avui hi ha molta més especialització”, apunta Espona. L’urbanisme, l’administració i el món de l’empresa han destapat vessants del dret “que han crescut moltíssim”.
Espona, que ha estat mereixedor de la Creu d’Honor de l’Ordre de Sant Raimon de Penayfort, deixa darrera seu mig segle d’exercici honrat i seriós de l’advocacia. Admirable.
· La guerra
Viure als Saits, a Gurb, li va permetre seguir a certa distància el dramàtic dia a dia de la guerra. Potser per això, i perquè encara era un vailet, no en conserva “mals records”, però sí força episodis. Com el dia que, entrant pel pont de can Caseta, “uns milicians ens van dir que no anéssim a casa, que no podríem passar”. Llavors vivien a la plaça Major. Es van dirigir a la plaça de la Catedral, “a casa de l’avi Bayés”, des d’on van poder veure “com cremaven la Catedral” ; pocs moments després, “una gent amb mànegues salvaven el Museu Episcopal de les flames”.
· Les entitats
Espona es considera un vigatà “de soca-rel”. I la manera que ha tingut de demostrar-ho ha estat col·laborant en múltiples entitats de la ciutat. Així, va ser vocal de la junta del Club Patí Vic; secretari del Patronat del Col·legi Sant Miquel; president de l’Orfeó Vigatà; vicepresident del consell d’administració de Caixa Manlleu; president del Patronat d’Estudis Osonencs; o president de la Fundació Gallifa. Com a advocat ha estat degà del Col·legi d’Advocats de Vic (del 80 al 86) i vocal del Consejo General de la Abogacia Española. La UVic també li va lliurar la insígnia de la institució.
· El pòsit
Mentre va formar part d’aquestes entitats va veure culminar projectes de gran envergadura. Com l’acord per a la creació de l’Escola Universitària de Mestres, embrió de la futura UVic. “Recordo que amb en Ricard Torrents, el bisbe Masnou i l’alcalde Sadurní anàvem a veure en Fabià Estapé, llavors rector de la UB; mossèn Reguant era el nostre catedràtic d’enllaç”. Durant la seva etapa a l’Orfeó Vigatà van impulsar els festivals de música, i amb el Patronat d’Estudis Osonencs van tirar endavant la restauració i il·luminació del Temple Romà, un projecte que va culminar “amb una exposició del pintor Antoni Tàpies”.
