Ramon Pietx Llinares, en Ramon de Can Pietx, ha mort aquest nit. Era una persona molt coneguda a Torelló per haver regentat fins que es va jubilar el bar amb el mateix cognom de la família, Can Pietx, un establiment històric situat al número 9 de la plaça Nova. El negoci l’havien engegat els seus avis el 15 de maig de 1936, dos mesos abans que esclatés la Guerra Civil, i ell va ser la tercera generació a darrere la barra. En nombroses ocasions explicava que, més enllà dels períodes de vacances, el bar no havia tancat mai. Pietx el va traspassar l’any 2012.
En una entrevista publicada a EL 9 NOU el 22 de juny de 2007, ell mateix descrivia el seu dia a dia i admetia que “un bar és com un confessionari”. La podeu llegir a continuació:
“Ja hi vaig néixer, en aquest bar, al pis de sobre” i, per tant, aquest dimarts farà 64 anys que s’hi dedica. L’establiment el va obrir el seu avi –que també es deia Ramon– l’any 1928 al local del costat d’on està ubicat actualment i era “una part de bar i una de botiga”, explica Ramon Pietx. Fins llavors els avis havien tingut “una botiga de comestibles al carrer Nou”. Vuit anys més tard es va passar el bar a l’espai on és ara i hi havia una porta que els comunicava tots dos. “Des de llavors no s’ha tancat mai”, afirma, tret dels dies de vacances que fan els últims anys, “durant molts temps no es va tancar ni un dia, abans no tancava mai un bar”.
En Ramon de Can Pietx ha estat “sempre supeditat al bar”, en ser un negoci familiar, tot i que va treballar cinc anys a Català Spintex, “dos a la Vitri” i alguns “venent pinso”, tocava ser-hi “els dies festius”. Quan va plegar de l’última feina “em vaig quedar amb els pares”, ja que és una feina que “m’agrada”.
Un dels aspectes que valora Pietx és que “tens contacte amb la gent”, tot i que “n’hi ha de totes maneres”. Afirma que sempre s’intenta “servir bé, ser amable i atent”. A vegades, diu, “un bar és com un confessionari”, els clients “t’expliquen problemes que sembla que els hagis de resoldre”. Afegeix que “els has de saber tractar” i d’aquesta manera “sembla que s’esbafen”. De clients “te’n vénen de tots”, i alguns “d’una mica tocats, que gràcies a Déu són els que menys”, i en algunes ocasions cal tenir “molta paciència”. Pietx afirma amb humor que molts cops diu que “la mare Teresa de Calcuta no és res comparat amb mi”.
Amb els anys, però, també ha notat un canvi pel que fa als horaris i el tipus de clients, a banda de canvis en la fesomia del local. “Fa quaranta anys, quan em vaig casar”, va fer la primera reforma; en fa catorze, la segona, que és la cara actual. “Abans hi havia menys bars, venia més jovent i tancava més tard”, explica. Ara ja hi ha locals específics per als joves i “la gent va seleccionant”. També hi ha hagut un canvi de ser “un bar de begudes a un bar de menjars”, i d’aquesta manera també varien els horaris.
Pel que fa al “canvi d’hàbits”, recorda que, per exemple, quan la gent anava “a missa de dotze, quan sortien anaven a fer el vermut”. “Quan no hi havia televisió” moltes vegades també tancaven tard. “El dissabte al vespre es jugava a cartes fins a les dues o les tres de la matinada i després feien ressopó”, explica Pietx. D’altra banda, “d’anècdotes n’han passat moltíssimes”, algunes de negatives, des d’“un ionqui que va morir de sobredosi al lavabo fins a un client a qui els mateixos clients li van fer creure que estava malalt”. En aquest últim cas “li deien: ‘Fas mala cara’, i al final es va ficar al llit”.
La terrassa també és un tret característic del bar. Segons Pietx, “tota la vida hi ha hagut terrassa”, en alguns anys, fins i tot, n’hi va haver “també al carrer Sant Miquel” on “durant tot el dia hi tocava l’ombra” i hi passaven “menys cotxes”, després, “a les set o les vuit de la tarda” es traslladaven les taules a la plaça Nova. Pel que fa a una possible quarta generació al capdavant de Can Pietx, el propietari afirma que “els fills ja estan tots col·locats en diferents feines”, però “no se sap mai”.
{{ comment.text }}