Fa quatre anys va ser el cap de campanya de Convergència i Unió a les eleccions municipals, però les d’aquest 2019 Arnau Rovira les viurà com a candidat, amb una perspectiva completament diferent. Ell mateix reconeix que si li haguessin dit fa un mes i mig no s’ho hauria cregut, però la renúncia d’Albert Pérez l’ha catapultat al capdavant d’un grup del qual destaca la transversalitat. “No som ni Convergència ni el PDeCAT”, assegura, sinó “una llista d’independents que apostem per una altra manera de fer política, sense estar casats amb unes sigles i prioritzant la transparència i la proximitat”.
Amb l’alcaldia com a meta i la voluntat de creuar-la primers, JxCat-Manlleu es marca com a objectius revisar el pla de mobilitat del municipi, millorar els polígons industrials, potenciar l’oferta de formació professional o, entre altres, aconseguir finançament d’administracions supramunicipals per construir un segon pont sobre el Ter. I a les propostes materials n’hi sumen també una d’intangible: recuperar l’autoestima. “Volem que els manlleuencs i manlleuenques es tornin a sentir orgullosos de la seva ciutat. Hem de deixar de mirar cap a Vic i ser la capital del nord de la comarca”, apunta Rovira.
Assumeix el repte de posar-se al capdavant de la candidatura amb només 24 anys, però no l’espanta que l’edat pugui generar recels en l’electorat: “Hi ha qui dirà que em falta experiència, però li puc respondre que em presento sense vicis ni motxilles”. “La feina la fem en equip”, hi afegeix, i “a la llista comptem amb persones com Miquel Gay o David Bosch, que tenen experiència a l’Ajuntament, i d’altres que són expertes en els seus àmbits”. Una part important dels integrants de la llista s’havien sumat al projecte quan el liderava Pérez, però l’actual cap de files assegura que “nosaltres hem continuat apostant per la fórmula d’independents i plurals”. És en aquest sentit que destaca que l’executiva del PDeCAT “no hi ha posat condicions” i que ell mateix, malgrat haver fundat l’agrupació local de la JNC a Manlleu el 2011, no ha militat mai a cap partit.
Graduat en Sociologia, entre les aficions de Rovira hi ha sortir a passejar amb la seva gossa: “Soc sociable. M’agrada parlar amb la gent i trepitjar el carrer”. De la proximitat en vol fer una de les seves banderes, ja que Manlleu és una ciutat però “necessita un alcalde de poble”.
“Miro els partits del Barça a casa el tiet d’Àlex Garrido”
Té bona relació amb el seu pare?
Molt bona.
Fa 12 anys, ell havia sonat com a alcaldable de CiU.
Sí, però que jo sigui cap de llista no hi té res a veure.
Què li va dir quan li va explicar que seria el candidat de JxCat a Manlleu?
Tot el suport. A casa sempre s’ha parlat molt de política i empresa.
Vostè treballa al departament comercial d’una empresa de logística, però també li agrada jugar a hoquei. Quan fa que patina?
Vaig començar amb 4 o 5 anys. Me’n va ensenyar Àlex Usero.
Ser alcalde és compatible amb ser jugador d’hoquei?
Per què no?
A la pista, l’insulten o l’adulen?
Depèn d’on juguem. I del públic.
Pilotar un consistori vol dir entomar crítiques.
S’ha de tenir l’esquena ampla. Jugar en equip t’aporta moltes coses i formar part de l’Ajuntament no deixa de ser el mateix. L’alcaldia és com la capitania. Estic disposat a donar la cara per qualsevol persona del meu equip.
Els associats del PDeCAT el van ratificar per 12 vots a favor i 1 en blanc. Sap de qui va ser aquest últim?
No.
Li agradaria saber-ho?
No soc de polèmiques.
Si fa tres mesos li haguessin dit que seria candidat a l’alcaldia de Manlleu, què hauria contestat?
No m’ho hauria imaginat ni fa un mes i mig.
Digui’m, ràpid, que li suggereixen aquests noms. Àlex Garrido.
Molt de respecte. Un gran adversari.
Marta Moreta.
Molt de respecte. Una gran adversària.
Maira Costa.
No la conec, però exactament el mateix.
María Emilia Núñez.
Igual. Molt de respecte.
Francisco Zambrana.
Sé poques coses d’ell i del seu programa, però estem en una democràcia i és un adversari més.
De Ciutadans, me’n dirà el mateix?
Sí.
Ha guanyat seguidors a les xarxes socials des que és cap de llista?
No m’hi he fixat massa. Sobretot em preocupo perquè funcioni el perfil de Twitter compartit amb els companys.
És soci del Barça. Un fanàtic?
Bastant. Com a anècdota puc dir que miro tots els partits a casa el tiet d’Àlex Garrido, amb una colla d’amics d’entre 50 i 60 anys
