Tècnica del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat, la centellenca Rosa Cendón fa més de 20 anys que treballa professionalment en l’àmbit de la lluita contra el tràfic de persones, primer a l’entitat Sicar, on va desenvolupar un programa pioner d’atenció integral a les víctimes. El passat mes de juny va rebre un reconeixement internacional per la seva tasca per part del Departament d’Estat dels Estats Units. Des de l’any 2007, Cendón participa en nom de Catalunya a l’informe anual sobre el tràfic de persones al món que el govern dels Estats Units publica anualment. Dimarts va ser el Dia Mundial contra el tràfic de persones, que s’estima que és la segona activitat il·legal més lucrativa del món, per sota del tràfic de drogues.
Quines situacions hem d’entendre que són tràfic de persones més enllà de l’explotació sexual, que és la primera que ens ve al cap?
Estem parlant d’un delicte que també és fenomen, de manera que en el futur ens trobarem situacions que ara mateix no són al Codi Penal. La definició és molt llarga, però si l’endrecem al voltant de tres elements, que són accions, mitjans i finalitats, és més fàcil d’entendre. Les accions són captar una persona, acollir-la, recepcionar-la o traslladar-la, a través d’uns mitjans que són il·lícits, com pot ser recórrer al segrest, a la violència, abusar d’una situació de vulnerabilitat o d’una situació de poder per finalment sotmetre la persona a una situació d’explotació, és a dir que generi un lucre o un benefici a un tercer. Per explotació, el que recull el Codi Penal és explotació sexual, pornografia, mendicitat, treball forçós, esclavitud, servitud, matrimonis forçats i criminalitat forçada. Tot i així, arreu del món, el tràfic de persones incorpora fins i tot altres finalitats, com pot ser la gestació subrogada, les adopcions il·legals o els nens soldat.
Què li va cridar l’atenció d’aquest món i per què el va escollir com a professió?
No el vaig escollir, jo crec que em va escollir ell a mi. És un tema que ens va arribar a l’entitat Sicar l’any 2000 perquè les Nacions Unides va aprovar la convenció contra el crim organitzat transnacional. Això va fer que els diferents cossos policials de l’Estat l’haguessin de tractar i van començar a tenir víctimes. Llavors van veure que les administracions públiques no oferien cap alternativa a aquestes persones i és quan la que era la meva organització comença a atendre-les.
Carreguen motxilles pesades de centenars d’històries humanes. És dur lluitar pels drets humans?
Sí, és molt dur sostenir-ho, i crec que no estaven preparades. Jo com a treballadora social no era una problemàtica que estudiés a la universitat. Acompanyar processos per recuperar la dignitat humana no s’havia fet i vam haver de ser creatives i també acompanyar-nos entre les professionals, no només en qüestions com la protecció física per les amenaces sinó també emocionalment i generar espais d’autocura.
La gent és prou conscient de la realitat del tràfic?
Sovint reduïm el delicte al que moralment ens genera més interrogants que és l’explotació sexual o la pornografia, però hem normalitzat altres situacions. No som conscients que per obtenir roba barata, possiblement en un altre lloc del món hi ha un infant que no va a l’escola perquè està fent la nostra samarreta. El model capitalista està agreujant les situacions de tràfic. No vull ser alarmista, però és un tema que ens hauria d’interpel·lar molt més.
Quin és el perfil de persones traficants a casa nostra?
També hem tendit a pensar que és un delicte que només pateixen i executen les persones estrangeres, i això no és del tot cert. Si mirem les estadístiques de la Unió Europea la majoria de víctimes són nacionals, per tant vol dir que hi ha trànsit intern. Després, pensem que aquí venen grups organitzats d’altres nacionalitats i en canvi en molts delictes les persones detingudes en primera o segona posició són espanyoles.
Ha canviat el tràfic en aquests més de 20 anys que fa que s’hi dedica?
Han canviat els perfils. Al principi hi havia moltes persones de l’Europa de l’Est i quan era a Sicar vam acabar atenent persones de 35 nacionalitats diferents. Això ens demostra que tots els països del món pateixen el tràfic d’una manera o altra. També ha canviat el modus operandi i ara hi ha menys violència perquè deixava proves i tot és més recargolat, i, d’altra banda, hem detectat poliexplotació, que són persones explotades per diverses finalitats. Des de la pandèmia, a més a més, tenim una nova dimensió que és l’ús de la tecnologia al servei de l’explotació.
Quina és la situació actual a Catalunya?
El que estem veient és que en tema criminalitat forçada, darrere les plantacions de marihuana hi ha víctimes de tràfic i ens trobem que la policia deté el primer esglaó però potser no s’arriba a la cúpula. Després, en el cas del treball forçós tenim sectors molt precaritzats com són l’agricultura, el servei a la llar o la cura de les persones, que tradicionalment no han estat controlats i on hi ha economia submergida i que són molt propicis a patir explotació o tràfic. També la pandèmia i l’intent d’establir normatives ens ha invisibilitzat el fenomen, i en el cas de l’explotació sexual abans la teníem a l’aire lliure i ara passa en espais tancats o en línia i és més difícil de detectar.
I en comarques com les nostres passa el mateix que en l’àmbit metropolità?
Osona és un punt molt central de comunicacions i molt estratègic i el tràfic aquí pot passar molt desapercebut si no tenim ganes de veure’l. Hi ha hagut desplaçament de dones de la ciutat de Barcelona cap aquí, sobretot en l’àmbit de l’explotació sexual per respondre a la demanda que hi ha al voltant dels escorxadors. També hi ha establiments oberts les 24 hores del dia i on fins i tot treballen nens. Són situacions que estem normalitzant i em preocupa.
Treballen conjuntament amb el Departament d’Interior. És complicat acabar amb el tràfic de persones?
Hem avançat, però ens queda molt camí. Hem de sensibilitzar perquè ja he dit que hi ha molts mites i no som conscients que som consumidors d’esclavitud i hem de treballar millor la prevenció i destinar-hi més recursos policials. No és una cosa que passi a ciutadans de segona, ens pot passar a tots i ho hem de posar sobre la taula. També hem de preparar més la judicatura perquè sovint demanem a les persones que denunciïn fets i no els protegim prou.
És la mateixa naturalesa humana la que ens porta a abusar dels altres?
No som conscients de com està el món i que el tràfic pot arribar a ser una estratègia de supervivència per algunes persones i a vegades s’exerceix a la mateixa família. El poder i la violència ens són innats, però jo crec molt en l’educació. Hem de pensar que la cultura dels drets humans és molt nova en la història de la humanitat i ha de fer el seu recorregut.
Recentment se li va reconèixer la seva trajectòria en un acte als Estats Units. Com va ser l’experiència?
Va ser una sorpresa, perquè t’ha de proposar un consolat o ambaixada on té presència els Estats Units. Quan portes tants anys dones per fet que ningú veu la teva feina perquè ha estat una lluita molt solitària. És cert que ens hem guanyat molt prestigi com a Sicar i que ens han donat molts premis, però el que necessitàvem és que ens obrissin portes per garantir els drets de les víctimes i això ha costat. Aquesta vegada ens han premiat el lideratge i benvingut sigui si és per continuar estant al servei de les víctimes.
