Carme Miralpeix va perdre la seva mare el 24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi. No va poder acompanyar-la mentre moria ni tampoc durant les sis setmanes prèvies, ja que el decret de l’estat d’alarma va blindar les residències de gent gran i les va convertir en inexpugnables per a famílies que fins llavors estaven acostumades a anar-hi cada dia. Passats cinc mesos, Miralpeix continua molt afectada per la mort de la seva mare, sobretot pel fet de no haver pogut estar al seu costat malgrat insistir-hi, i posa en qüestió si va rebre tota l’atenció mèdica que mereixia: “Tenia 90 anys i en feia sis i mig que estava delicada, amb moltes dificultats de mobilitat a causa d’una embòlia. L’1 d’abril, abans que donés positiu de coronavirus, va agafar una infecció d’orina que no li aconseguien curar i, tot i que també es queixava de mals d’esquena insuportables, mai la van derivar a un hospital”.
La pèrdua en si, les circumstàncies, i que fos en un moment que va dinamitar tots els rituals de dol i acompanyament al malalt, fan que Miralpeix tingui el cor en un puny. “Em costarà molt de superar”, explicava aquest dissabte en el marc de la concentració que Els Estels Silenciats van fer a Manlleu per exigir, una vegada més, que la Generalitat posi ordre als protocols de les residències i permeti als familiars recuperar una mica més el contacte amb les persones que hi viuen. I és que si bé és cert que darrerament s’ha intentat flexibilitzar la normativa, Lola Muñoz, impulsora de la plataforma, explicava que volen asseure’s amb l’administració perquè ser més o menys permissius no depengui de cada centre i perquè es tingui present en tot moment els drets de la gent gran: “Més enllà de la salut física, hi ha la mental i l’emocional. Continuar mantenint un aïllament tan estricte farà que els nostres pares, avis i àvies es morin de pena, no del coronavirus”.
Amb pancartes i himnes que són una declaració d’intencions per si mateixos –va sonar Resistiré, Bella Ciao o Mare, de Dyango–, els concentrats van llegir un manifest sota l’atenta mirada d’algunes de les persones que viuen a la Residència Aura de Manlleu. A fora, en un espai del costat del jardí, dues senyores grans els van preguntar si tot plegat serviria perquè poguessin tornar a sortir de tant en tant. “Quan ho demanen aquí dins ens diuen que va per llarg, però als que estem bé ens agradaria passar alguna estona a fora. No hi ha dret de tancar-nos, sembla que estiguem a la presó i ens abaixa la moral”, sentenciaven.
{{ comment.text }}