“No vaig poder establir la lactància materna exclusiva per manca d’acompanyament”

El punt de partida d’aquest llibre, i també de la tasca d’acompanyament que fa en lactància, és una vivència personal. Què va passar? L’inici de tot aquest projecte ve de la meva primera maternitat. No vaig poder establir la lactància materna exclusiva a la meva criatura, bàsicament per una manca d’acompanyament per part del sistema. Això ho he anat entenent amb el temps, però en aquell moment ho vaig viure amb molta solitud, frustració i culpabilitat. Després, quan vaig passar a fer una lactància amb biberó, tenia ganes de poder gaudir-la encara que no fos com la que jo m’havia imaginat i quan vaig posar-m’hi vaig veure que hi havia una certa rivalitat i uns comentaris de judici constants. Em va generar molta impotència i ganes d’aquest activisme que he anat fent posteriorment. Intento anar creant una xarxa entre nosaltres i que la lactància no sigui un motiu de rivalitat, sinó d’unió entre dones. I arriba el moment en què crea l’etiqueta #totesleslactanciesmolen. Quina resposta va rebre? Va ser un acte molt impulsiu i gens preparat, per la impotència que comentava. Va venir d’un fet concret, ja que volia fer una sessió de fotos com a mare amb el meu fill i vaig escollir una fotògrafa en concret que, mirant el seu portafolis, no veia la meva realitat reflectida allà. Només veia mares felices donant el pit a les seves criatures, i em va semblar que no era prou real. L’etiqueta volia reivindicar aquesta maternitat real i validar tots els escenaris i vivències, animant les dones a compartir les seves. El que em va al·lucinar més va ser la necessitat que tenim les dones de compartir i d’explicar, ja que vaig rebre una allau de respostes de mares amb molta necessitat de ser escoltades. A partir d’aquí, com s’acaba donant forma al llibre? Com que vaig veure que hi havia aquesta necessitat i que estaria bé seguir reivindicant amb l’activisme a les xarxes, vaig fer una convocatòria per fer una sèrie d’entrevistes de diferents tipus de lactàncies, i acompanyada de la meva amiga i fotògrafa Cris Pujol volíem crear una revista que plasmés diferents tipus de lactància. Durant uns quants dies, vam fer sessions de fotos i entrevistes a diverses mares i persones gestants que havien tingut diferents tipus de lactància. Vam estar uns dies focalitzant-nos en això, però jo estava embarassada del meu segon fill. Després de parir, en el postpart tenia tot el material en un calaix i no sabia què fer-ne. A més, no tenia prou energia en aquell moment perquè estava focalitzada en el meu segon fill, i de sobte va aparèixer Saioa Baleztena, periodista que es dedica a temes de maternitat i violència obstètrica. Llavors vaig contactar amb ella i li vaig explicar que tenia tot aquest material i necessitava fer alguna cosa, perquè sabia que era molt valuós i només per l’esforç de les dones que van venir valia la pena. Per tant, li vaig compartir tot el material i ella va veure de seguida que s’havia de transformar tot en un llibre. A l’inici vaig tenir dubtes, però juntes vam començar amb una proposta editorial i més tard Ara Llibres la va acollir de seguida. Era l’editorial que volíem i va ser tot molt fàcil. Ens vam posar a treballar, ampliant entrevistes perquè les 20 que teníem en aquell moment no eren prou representatives, tot i que amb el llibre no ha estat possible englobar totes les lactàncies, perquè totes tenen un component únic que és impossible plasmar-lo, però vam intentar ampliar-ne per recollir el màxim de testimonis i de varietat i diversitat. Hi recullen el testimoni d’una trentena de persones que han alletat i les aportacions d’una quinzena d’expertes en diferents àmbits. Insisteixen, però, que no és un manual de lactància. No. De manuals ja hi ha per exemple els d’Alba Padró, que són molt útils. En aquest cas, el que volíem fer era donar veu a tots aquests tipus de lactàncies i posar en relleu que la lactància és un tema que remou molt en la maternitat i que té un impacte directe en la salut mental de les dones i les persones gestants. Per tant, se li ha de prestar prou importància, a nivell de sistema, per intentar vetllar i cuidar-ho, tant si vols establir una lactància materna com si vols fer una lactància amb biberó, com per exemple si ets una persona trans i necessites aquest acompanyament, si tens bessons, si tens una criatura prematura... En tots els escenaris possibles dins d’aquesta diversitat la salut mental hi juga un paper molt important. Diuen que les lactàncies han de ser lliures, respectades i plaents, però això no passa habitualment. Què fa falta perquè succeeixi? Crec que una cosa molt bàsica: falta escolta per part del sistema. A vegades, anem amb el ritme que pareixes i has de seguir una sèrie de protocols, com per exemple que si la criatura no creix t’indiquen que prenguis el biberó. Per tant, hi ha tota una sèrie d’indicacions que es fan per protocol i sense tenir en compte què vol aquella mare, al marge que una criatura ha de créixer i estar sana. A la mare o la persona gestant, que en aquest cas és la que decideix com vol viure la lactància, se l’ha d’escoltar per saber què vol i què desitja i acompanyar-la en el procés. Penso que tampoc és tan complicat, ja que l’únic que fa falta és que els professionals estiguin formats i actualitzats com cal, i sobretot escoltar el desig de la mare i acompanyar-la. Allargar el permís de maternitat també seria clau? Totalment. La maternitat i la lactància estan plenes de contradiccions del sistema, i la més evident és aquesta. Per una banda, rebem molts discursos sobre la lactància materna però a l’hora de la veritat el sistema no acompanya. Pretenen que ens aboquem a una lactància materna en exclusiva amb tot el que significa però ens acaba mancant suport des de l’inici, com per exemple el cas de la baixa per maternitat, que arriba fins on arriba, i llavors les mares han de preparar-se, com per exemple sabent utilitzar el tirallet, i això xoca constantment amb aquestes recomanacions, que tot i que estan molt bé s’ha de tenir el suport per poder-ho fer. Hi ha també una sèrie de frases que les mares poden rebre de l’entorn, com que no produeixen prou llet o que la criatura passa gana. En què es fonamenten? En res. Al llibre tenim un apartat per trencar aquests mites perquè la desinformació, a vegades, fa que aquestes frases prenguin molta importància i moltes mares acaben estant condicionades. Penso que és una de les coses que fa més mal, ja que algunes vegades venen per totes bandes, tant per part de personal sanitari com dels familiars més propers. Per això, aquest llibre no només està bé perquè el llegeixi una persona que vol ser mare o que està alletant o no, sinó que és bo que el llegeixi tothom. Hi havia una de les testimonis que deia que si el seu entorn hagués llegit un llibre així, s’hauria estalviat molts comentaris sobre la seva lactància. Existeix la gran dicotomia entre donar el pit o donar el biberó. En canvi, la realitat dona moltes opcions i molts termes mitjos. Cada lactància és un món. Dins d’una lactància materna que aparentment pot ser igual, hi ha molts matisos. Per exemple, en un dels capítols parlem de la lactància amb un sol pit. No necessàriament s’ha de tenir cap problema, ja que pot passar que la criatura només es decanti per un pit i rebutgi l’altre. I això no s’explica. També parlem de la lactància amb dol, o la inducció de la lactància.

“No vaig poder establir la lactància materna exclusiva per manca d’acompanyament”

Escrivint per als joves

La biografia de Serrallonga i les seves músiques

El primer ‘thriller’ de Francesc Soler

Pla per Pla

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

La Generalitat confirma el futur Palau de Justícia a l’Era d’en Sellés de Vic

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

Refredat, grip i covid: símptomes semblants però malalties diferents