Fa gairebé deu mesos que convivim amb el coronavirus i durant tot aquest temps ha quedat demostrat que l’edat és un factor de risc a l’hora d’analitzar la mortalitat derivada de la Covid-19. Això explica que la gent gran sigui un dels col·lectius que més ha patit, ja que a banda de la malaltia s’han hagut de sobreposar a la soledat, la sensació de fragilitat i l’angoixa per la situació econòmica. A Manlleu, l’Associació de Veterans Antics Treballadors (ASVAT) disposa d’un local més cèntric impossible, però de moment no tenen data de reobertura i han hagut de renunciar tant a les trobades al bar com a les festes, les activitats setmanals o les tardes de billar. En parlem amb Juan Hernández, Dolors Mas, Maria Mercè Palou i Francisco Domènech, alguns dels integrants de la junta.
Els casals de gent gran continuen tancats fins a nou avís. Vostès han pogut readaptar alguna activitat?
No tenim permès obrir, però ens cuidem de regar, ventilar, recollir el correu i també hem fet obres de manteniment. Durant un mes i mig al local s’hi van posar les vacunes de la grip. No està de cap manera abandonat.
Amb quants socis compten actualment?
Uns 300, però pensem que quan tornem a obrir en seran menys, perquè durant aquests mesos alguns han marxat del tot. Ens costa molt captar gent de 60 a 65 anys, la que s’acaba de jubilar. Sempre ho teníem ple, i tothom content de venir, però ells encara es veuen massa joves i prefereixen el Casal Cívic Frederica Montseny.
Què els diuen els socis? Troben a faltar l’ASVAT?
Tots. Demanen quan obrirem, que tenen ganes de xerrar, que fa fred per trobar-se al carrer… A banda del contacte social, al local a l’hivern s’hi estava calent i a l’estiu, fresc. Des del mateix ajuntament s’animava la gent gran a venir, però de moment tot això s’ha acabat.
La consigna dels últims mesos ha estat posar distància amb pares, mares, avis i àvies, per protegir-los. Com ho han viscut?
Alguns de nosaltres tenim fills a l’estranger i durant les festes no els hem vist. Això ens angoixa molt més que no poder sortir a fora o a dinar. Altres hem passat els Reis o el dia de Nadal sols per primera vegada. Tot plegat és dolorós, costa molt d’entendre.
Com a associació, una de les particularitats de l’ASVAT és que tenen el local a la plaça Fra Bernadí. Més cèntric, impossible.
La situació és immillorable i l’espai l’hem anat arreglant molt. Seria un error deixar-lo perdre.
L’edifici pertany a l’Ajuntament, però vostès s’ocupen de gestionar-lo. Estan contents d’aquesta fórmula?
És important prendre les decisions des de la junta perquè la integrem persones que vivim el dia a dia de l’entitat, sabem què fa falta, què agradarà, què no… No és el mateix ser-hi permanentment que des d’un despatx.
És un repte trobar socis que vulguin implicar-se en el funcionament del casal?
Sí. A la nostra edat la gent vol estar tranquil·la, ja ha passat l’etapa de treballar i prefereixen no tenir feina ni responsabilitats. Els que som a la junta no guanyem cap diner, ho fem perquè ens agrada.
Costa moure la gent de Manlleu?
Amb la canalla i l’esport no tant, però en general tenim la sensació que sí. Si vas a concerts o a les conferències de l’Ajuntament, sempre veus les mateixes cares. Vic tira molt i ara, com que tothom té cotxe, els de 60 o 65 anys prefereixen voltar. Llavors hi ha els més grans, que busquen tranquil·litat i tampoc s’apunten a segons què.
Com definirien la seva rutina abans de la pandèmia?
Aquí som una gran família. Era molt gratificant arribar i veure la gent asseguda xerrant, menjant o jugant al dòmino, a dames, al rummy… Altres entraven i sortien per anar a taitxí, ioga, les reunions de la Creu Roja… Ara no hi ha aquest caliu, tothom està desconnectat i si es mor algú ni tan sols te n’assabentes. Ens ha canviat molt la vida.
Veuen lluny la reobertura?
Ben bé fins a mig estiu, o més enllà i tot. El nostre desig és que marxi d’una vegada la pandèmia i tornem a la normalitat com més aviat millor.
Tenen previst algun canvi abans d’engegar de nou?
El que és segur és que haurem de trobar gent bona i eixerida per portar el bar. Els nois que hi havia fins ara ho feien la mar de bé, però amb la pandèmia no han pogut aguantar i han decidit plegar. L’ideal seria fer millores a la cuina i que s’hi pogués cuinar calent. Faríem un gran servei a senyors i senyores que estan sols. També és important créixer en socis. Hi ha moltes famílies que havien tingut els pares o avis aquí. Parlem d’un lloc històric i ben situat i les animem a tornar perquè tot això no desaparegui.
