Viatge pels principals focus informatius d'un 2019 marcat per una actualitat que balanceja entre temes embardissats des de fa anys i d'altres que tot just emergeixen davant un futur farcit d'interrogants

Hi ha acudits que són eterns. Versionats, s’expliquen durant anys i panys. I, sovint, tenen la virtut de convertir-se en metàfores de la realitat. Hi penso quan sento aquell d’una persona que entra en una biblioteca i, davant del taulell de préstec de llibres, crida: “Posi’m un entrepà de mortadel·la!”. Qui l’atén, ofès, li recrimina el crit acostant-se enèrgicament el dit índex als llavis per exigir-li silenci: “Xxxsst! Que això és una biblioteca!”. Aleshores, conscient que s’ha ficat de peus a la galleda, ja en veu molt baixa, demana disculpes. I, gairebé xiuxiuejant, afegeix: “Posi’m un entrepà de mortadel·la”. Que en un mateix punt de la C-17 s’hi produeixin accidents greus cada dos per tres no és només una fatalitat. De Centelles en avall no és una autovia, sinó una carretera desdoblada. I no és el mateix L’absurditat de l’acudit ve a resumir els nostres temps: davant de temes recurrents les respostes, encara que amb diferent modulació, malauradament sempre acaben essent les mateixes. Això val, per exemple, per la C-17 i la línia del tren. Cada any apareixen als Temes de l’Any d’EL 9 NOU. I sempre amb un substrat comú: les evidents deficiències que pateixen. La C-17 de Centelles en avall, amb el revirat La manifestació contra el canvi climàtic que es va fer a Vic amb molta participació d'escolars i joves. Foto: Albert Llimós traçat del Congost, és una via desdoblada; no una autovia. No és el mateix. Carretera perillosa, s’hi produeixen accidents cada dos per tres. Els del Pinós, on han mort quatre persones en quatre anys, s’han convertit en una autèntica xacra. Que en un mateix punt hi hagi accidents, accidents mortals i més accidents no pot ser només una El cas Prysmian és el paradigma de la globalització. Que l’empresa pogués tenir futur no importa: és un nus d’una xarxa més àmplia. Res té valor; només preu. I el preu que es paga és el de tancar fatalitat. La carretera té problemes. Cal prendre mesures. Amb urgència, a més. L’única pregunta pertinent és per què es triga tant a resoldre-ho. La mateixa plantilla de reclamacions de la C-17, amb apunts diferents, serviria per la línia de tren. Després de les eternes promeses incomplertes de desdoblament, la pressió ciutadana, empresarial i política s’ha accentuat. La nova delegació de la Cambra de Comerç a Osona, secundada per la plataforma Perquè no ens fotin el tren, s’ha posat entre cella i cella resoldre-ho. Dies enrere, alcaldes, empresaris i el síndic de Columna que va sortir de Vic de la Marxa per la Llibertat en resposta a la sentència de l'1-O. Foto: Albert Llimós greuges van fer un trajecte de Barcelona a Vic per denunciar els dèficits de la línia. Que l’R-3 mereix un suspens és obvi, però que té potencial és innegable. No només pel trasllat de persones, sinó també per al trànsit de mercaderies. El desdoblament de tres trams, un dels quals entre Balenyà i Vic, està plantejat des de fa temps per part del Ministeri de Foment. Però costa que s’hi posi fil a l’agulla. Cal executar-lo sense demora. Una El judici de l’1-O ha marcat l’actualitat política. El gurbetà Carles Mundó, que es va asseure al banc dels acusats, sempre va dir que d’un judici injust no en podia sortir una sentència justa mobilitat sostenible hauria d’ocupar un lloc prioritari a l’agenda política en la lluita a tots nivells contra el canvi climàtic. De fet, els efectes de l’escalfament global cada vegada són més evidents. Pluges torrencials conviuen amb sequeres perllongades. L’estiu va començar amb una onada de calor asfixiant acompanyada d’una sequera sense fi. La combinació va propiciar als rius Gurri i Mèder un brot de botulisme aviar, una malaltia mortal per a les aus. Van morir-hi desenes d’ànecs. A aquest episodi, puntual, cal afegir-hi que Osona registra cada estiu nivells alts de contaminació atmosfèrica amb l’ozó troposfèric com a exponent. Tothom ha pres consciència que no és puntual. Calen accions. Globals i locals. Per això aquest any ha nascut la La Fira de la Castanya de Viladrau aquest any ha arribat a la 25a edició. Foto: Albert Llimós plataforma Osona Respira, que vetlla per la qualitat de l’aire, i la jornada de vaga mundial contra el canvi climàtic va registrar una notable mobilització d’infants i joves. Es tracta d’una reivindicació transversal on poden coincidir persones d’edats vàries i ideologies diverses. El futur està en joc. La consciència que cal lluitar per un món ambientalment més sa és una de les bones notícies del 2019. Sovint costa, de trobar bones notícies. És lògic. El periodisme és ruptura; no continuïtat. Per això habitualment és quan s’alteren que els fets es converteixen en notícia. Si tot flueix, no. No obstant això, amb un escrutini de l’any informatiu sempre n’acaben apareixent, de bones notícies. D’una banda, en l’àmbit esportiu destaquen amb llum pròpia els èxits del Club Patí Voltregà femení, que ha sumat la sisena Copa d’Europa, i del Taradell masculí, que ha pujat a l’OK Els edificis són pedres, però les d’una escola, una institució de formació que actua de trampolí social, són com aquelles que hi ha al mig del riu. Persistents, modifiquen el curs de l’aigua Lliga, la categoria d’or de l’hoquei patins fins fa poc patrimonialitzada a Osona per Vic i Voltregà. D’altra banda, en l’àmbit educatiu aquest any han culminat projectes reivindicats des de fa anys amb les inauguracions de l’escola Emili Teixidor de Roda i de l’institut escola Mestre Andreu de Sant Joan així com l’estrena de l’escola Pirineu de Campdevànol. Els edificis són pedres, però les d’una escola, una institució de formació que actua de trampolí social, són com aquelles que hi pot haver al mig del riu. Osona, comarca ben comunicada amb la C-17 i l'Eix Transversal, s'ha convertit en un bon punt per al cultiu de marihuana i la seva distribució. La policia n'ha desmantellat diverses Persistents, en poden modificar el curs. Facilitar aquesta idea de canvi és una de les missions de l’escola, i per extensió de la formació, en un món mutable on la capacitat de fer coses noves, i no només de repetir les que han fet altres generacions, ha de permetre donar resposta a noves preguntes. És un repte majúscul. No de futur, sinó ja de present. Com també és un repte present trobar una sortida al laberint judicial en què s’ha convertit la política. L’any que ara conclou es recordarà pel judici de l’1-O al Tribunal Suprem en què el gurbetà Carles Mundó, exconseller de Justícia, es va haver d’asseure al banc dels acusats. Mundó va ser sentenciat per desobediència. No haurà d’ingressar a presó, on va passar 33 dies de forma preventiva, però sí que se l’inhabilita i se’l multa. Mundó sempre ha dit que d’un judici injust era impossible que en sortís una sentència justa. El resultat, nou líders independentistes sentenciats a penes d’entre 9 i 13 anys de presó. Just abans que es fes pública la sentència, la Guàrdia Civil, en el marc de l’operació Judes contra els CDR, va detenir un altre osonenc, Txevi Buigas, ara en llibertat sota fiança després de tres mesos empresonat a Soto del Real. Aquestes detencions, i l’impacte de la sentència, van tenir com a resposta una mobilització amb protestes i talls de carretera. A Osona i el Ripollès no va haver-hi violència. El paradigma de manifestació pacífica va ser l’anomenada Marxa per la Llibertat, una columna de persones que va sortir caminant de Vic (també n’hi va haver que van sortir de Girona, Berga, Tàrrega i Tarragona) i van confluir a Barcelona. Durant aquells dies a Barcelona sí que es van produir episodis violents. Hi va haver ferits i detinguts. Més enllà d’aquests lamentables fets la mobilització és un termòmetre per calibrar la temperatura real d’un conflicte polític que requereix una solució política. Per això caldrà asseure’s, parlar i pactar. Per arribar a acords tothom haurà de fer passos enrere. Se situa en aquesta lògica la present negociació entre PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez després de les eleccions del 10-N, les segones en mig any perquè de la insuficient victòria socialista a l’abril no en va germinar cap Assemblea de Prysmian a Manlleu. Els treballadors van aprovar a contracor la proposta de tancament de l'empresa. Foto: Albert Llimós majoria. La principal novetat de la repetició electoral va ser l’espectacular increment de Vox. Segurament no hi ha un sol motiu per entendre l’eclosió de la ultradreta, una circumstància sinó que s’explica per la confluència de múltiples factors. Però sí que hi ha una estratègia: l’estalvi discursiu de la ultradreta, amb idees molt simples, obvia el dubte. Això projecta una ficció: dona respostes senzilles a problemes complexos. Les solucions que proposen són clares, però d’una claredat que enlluerna. Amb ulls democràtics seria com mirar el sol: no es pot resistir. L’èxit de Vox, però, és innegable. Les eleccions, de fet, han estat un dels temes de l’any. N’hi ha hagut quatre. Generals a l’abril, municipals i europees al maig i generals novament al novembre. A les generals de l’abril a Osona i el Ripollès va guanyar ERC, mentre que al novembre ho va fer JxCat a les dues comarques. Encara que els comicis al Congrés i al Senat sempre tinguin una lectura en clau local, les autèntiques eleccions locals són les municipals. No són només unes, sinó tantes com municipis hi ha a Osona i el Ripollès, setanta. Per això extreure’n un titular és gairebé impossible. Sí que hi ha algunes dades rellevants. D’una banda, la majoria absoluta de JxCat a Vic, fet que no es produïa des de les eleccions de 1991, i, de l’altra, Ha estat un any d’eleccions, amb les generals –repetició inclosa–, les europees i les municipals. Un parell de titulars del 26-M: JxCat obté majoria absoluta a Vic i ERC venç per primer cop a Osona la victòria en el conjunt de la comarca d’ERC, circumstància que li ha donat la presidència del Consell Comarcal ara en mans de Joan Carles Rodríguez, al capdavant d’un govern integrat per ERC, JxCat i Independents. No ha passat el mateix al Consell Comarcal del Ripollès, on JxCat, que també governa a Ripoll en minoria amb Jordi Munell d’alcalde, ha aconseguit retenir la presidència per a Joaquim Colomer gràcies a un pacte amb el PSC i MES. També estrenen presidències la Mancomunitat La Plana, amb Ferran Teixidó, del Brull; el Consorci del Lluçanès, amb Marc Sucarrats, d’Oristà, i la Mancomunitat de la Vall de Camprodon, amb Pedro Cabrero, de Camprodon. Tots els electes inicien el mandat amb projectes locals, però a vegades apareixen problemes globals. En un món global decisions preses a milers de quilòmetres de distància poden tenir incidència local. És el que ha passat amb el cas de Prysmian, multinacional italiana que va comprar les fàbriques de l’americana General Cable, una de les quals és a Manlleu. Va adquirir-la per tancar-la. Per eliminar competència. És igual que tingués futur. Els llocs de treball, ara, també són una mercaderia. Que l’empresa, l’històric Cordó, estigués a punt de complir cent anys i tingués Els pacients de l'Hospital de Campdevànol, ara, aniran a Olot i Girona en comptes de Vic. Des de Vic fan veure que no passa res. A la curta potser no. Però a la llarga, sí. Les anàlisis, millor amb les ulleres de mirar de lluny futur acaba important poc. Quan tot ho regeix el mercat res té valor, només té preu. I el preu a pagar és el d’abaixar la persiana perquè així s’ha decidit en un districte financer de Milà, on Prysmian té la seu. El Cordó només és un nus d’una xarxa més àmplia. L’economia ja no vertebra. La progressiva pecarització del mercat de treball esdevé una forma de desigualtat, circumstància accentuada per polítiques públiques que faciliten la contenció salarial i, per osmosis, també formes atípiques d’ocupació. Quan els llocs de treball cotitzen a la borsa del mercat global res és predictible. Que una empresa tanqui o no, com demostra el cas de Prysmian, gairebé és atzar. L'administració del Trèbol de Ripoll va vendre el número 00750, premiat amb el tercer premi. En total, 16 milions d'euros. Foto: Jordi Remolins Parlant d’atzar, i de sort, la loteria de Nadal va deixar 16 milions d’euros al Ripollès. Des de l’administració d’El Trèbol es van vendre 33 sèries del número 00750. La majoria d’afortunats són del Ripollès, una comarca que celebra el centenari de l’Hospital de Campdevànol, institució sanitària de referència que, ara, derivarà pacients cap a Olot i Girona en comptes de fer-ho cap a Vic. Els mapes canvien. I a les institucions polítiques els falta cintura per oposar-s’hi. O, almenys, per qüestionar-s’ho. A la curta potser no es notarà res, però perdre massa crítica a la llarga segur que no és una bona notícia per al Consorci Hospitalari de Vic, l’ens que gestiona Membres de la llista de JxCat celebren la majoria absoluta a Vic a les municipals del 26-M. Foto: Albert Llimós l’Hospital General ara rebatejat com a Hospital Universitari. Les anàlisis, millor amb les ulleres de mirar de lluny. Aquesta mirada llarga l’han tingut els organitzadors de moltes fires que es fan a Osona i el Ripollès. N’han proliferat desenes, però a banda de les més multitudinàries, com la Fira de l’Avet o el Mercat Medieval, n’hi ha diverses de més petites que han anat trobant el seu espai. I una que aquest any ha estat d’aniversari, la de la castanya de Viladrau, que ja suma 25 anys. Un aniversari sempre connecta el present amb el passat, un exercici que pràctica constanment l’arqueologia. Com a mostra les noves troballes que s’han fet als jaciments arqueològics de l’Esquerda, La pertinença al cap i a la fi és una construcció mental. El món és de tots i, si mirem enrere, molt enrere, veurem que no som tan diferents els uns dels altres. Prendre’n consciència podria ser un bon punt de partida per encarar el 2020 i el futur Puig-Ciutat o Camp de les Lloses. En aquest marc, cal posar en valor la inauguració del Museu de l’Esquerda. Visitar-lo està bé per conèixer-nos i entendre qui som. La pertinença al cap i a la fi és una construcció mental. El món és de tots i, si mirem enrere, molt enrere, veurem que no som tan El president de la Generalitat, Quim Torra, va inaugurar el Museu de l'Esquerda. Foto: Marc Sanyé diferents els uns dels altres. Prendre’n consciència podria ser un bon punt de partida per encarar el 2020 i el futur. De fet, no sabem ben bé com serà el futur. Una vegada li preguntaven què era el futur a l’escriptor hongarès László Krasznahorkai i em va interessar la seva resposta. Va venir a dir que vivíem en una mena de present perenne i que sabríem que havíem arribat al futur el dia que obríssim el diari per la secció de Cultura. Ningú sap ben bé quan serà, però el futur segur que El futur, exactament, no sabem què és. Una vegada li preguntaven a l'escriptor hongarès Lászlo Krasznahorkai. Va venir a dir que vivim en una mena de present perenne i que sabríem que havíem arribat al futur el dia que obríssim el diari per la secció de Cultura plantejarà moltes preguntes i ens caldrà variar les respostes. Si no ho fem, ens acabarem trobant, com en l’acudit de la biblioteca, demanant una i altra vegada un entrepà de mortadel·la. Això sí, en veu baixa.

Viatge pels principals focus informatius d'un 2019 marcat per una actualitat que balanceja entre temes embardissats des de fa anys i d'altres que tot just emergeixen davant un futur farcit d'interrogants

Noves respostes