Xevi Soler
“La primera cistella de la família Jofresa. Allà on tot va començar i on tot continua.” Aquest escrit acompanyava la foto d’una cistella en una piulada recent de Tomàs Jofresa, que juntament amb el seu germà han estat dos dels millors bases que ha donat el país, i que, com bé deia, els seus primers tirs van ser a la cistella que el seu pare els va construir a Can Cobertró, a Ogassa.
Poc s’imaginava Josep Maria Jofresa que l’arrelament dels seus cinc fills a Ogassa i Sant Joan de les Abadesses seria tan gran quan a principis dels anys 70 comprava aquesta propietat en un poble perdut als Pirineus, com a segona residència. “Des del primer dia n’estàvem enamorats. Quan el meu pare plegava el divendres del negoci, pujàvem tots set (pare, mare i els cinc germans) a Ogassa. Allà hi teníem els amics i la vida era molt diferent a la de Barcelona, on vam néixer.” En Tomàs ha continuat pujant tota la seva vida a Ogassa. “De fet, el període més llarg en què no hi he anat deu haver estat aquest. Vaig anar-hi pel pont de la Puríssima i feia uns tres anys que no hi pujàvem. Vaig trobar-me els meus amics de tota la vida i vaig pensar que no m’importaria gens quedar-m’hi a viure.”
LA PENYA, CAMPIONA D’EUROPA
El 21 d’abril de 1994 el Joventut de Badalona feia història i es convertia en el primer equip català a guanyar la Copa d’Europa de bàsquet. En aquell equip, Rafa Jofresa era el cervell, el base titular, i el Tomàs, el revulsiu, el sisè home, qui canviava el ritme d’aquell equip tan mític. “Quan érem professionals del bàsquet pujàvem menys, òbviament. Però fins i tot aleshores, me’n recordo que jugàvem un diumenge, i quan en Zeljko (Obradovic) ens donava el dilluns lliure jo i en Rafa agafàvem i pujàvem a Ogassa.” No era difícil per aquells anys trobar-te els germans Jofresa (ja uns mites aleshores) voltant per Ogassa o Sant Joan, i que molts nens i nenes (entre els quals un servidor) els demanessin tímidament un autògraf.
ARRELS I RECORDS
La relació de tota la família Jofresa –el pare, en Josep Maria; la mare, la Lita, i els cinc germans, l’Elena, la Mònica, el Sergi, el Rafa i el Tomàs– ha estat molt estreta, però ha sigut especial per en Tomàs. “Bona culpa d’això la té el meu gran amic, en Gerard Anglada, que ja de ben petit em va ensenyar el que era Surroca i el que era viure a pagès. Durant aquest pont vam visitar la seva mare (ell va morir fa uns anys) i va ser un moment molt especial.” Ara el Tomàs viu en un altre dels seus llocs somniats de tota la vida, a Menorca. “Menorca per mi també és especial. Fa uns quants anys que hi estic vivint i potser l’altre dia a Ogassa vaig pensar per primer cop que, tot i que hi estic perfecte, podria marxar a viure al Ripollès.” I tot per un client de Ripoll que va conèixer el seu pare i que fa molts anys el va portar a dinar a Ogassa. I d’allà a la cistella a Can Cobertró. I d’aquells primer tirs, la base de dos campions d’Europa. I d’una família arrelada.
