Les xarxes socials s’han convertit en grans finestres indiscretes des d’on resseguir el dia a dia de famílies d’arreu del món, però és curiós que alhora n’hi ha moltes que, també aquí, desconeixen el seu propi passat. Nets que ni s’imaginen que els seus avis van passar anys tancats a la presó un cop acabada la Guerra Civil o fins i tot fills a qui els pares han declinat explicar capítols dolorosos de la seva vida, com que els van condemnar a mesos de treballs forçats o que van patir en primera persona els efectes dels tentacles repressius del franquisme.
Per lluitar contra aquesta desmemòria, l’exregidor de l’Ajuntament Vic Joan Lagunas va començar a recopilar informació sobre el seu pare, un avi i un tiet, i des de principis del 2018 continua el treball amb una visita setmanal a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona que dedica a escanejar i anar endreçant els expedients de 470 vigatans i vigatanes represaliats pel règim després de la guerra. “L’objectiu final és complementar els treballs d’Esther Farrés i Xavier Tornafoch, del 2008 i el 2018, que ja han estudiat el franquisme i la repressió a Vic”, diu.
Fa tres anys, amb l’aprovació de la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme per part del Parlament, el govern català ja va fer un salt endavant, però les dades que es poden consultar públicament continuen sent incompletes, perquè als expedients n’hi ha moltes més: “A banda dels noms i cognoms i la condemna, hi consta què va fer la persona en qüestió, els delictes que se li imputaven, qui la va delatar, com la van processar…”.
Lagunas destaca que ara caldrà veure si l’avantprojecte validat pel Consell de Ministres permet millorar els mitjans tècnics disponibles als arxius –en aspectes tan senzills com disposar d’un servei de copisteria– i si serveix per superar l’escull que fins ara representava la llei de protecció de dades: “Tot i que parlem de fets llunyans (el més recent es remunta a 40 anys enrere) segons què encara no es pot publicar. Ser víctima és fàcil, però pertànyer a la família del delator, per exemple, no és gens edificant”.
De la lectura dels expedients que ha consultat fins ara, n’extreu la conclusió que la majoria d’inculpacions tenien origen en la policia, la Guàrdia Civil, la Falange i els ajuntaments i que, a l’hora de buscar testimonis, sobretot es repetien dos tipus de delacions per part de veïns: “Algú que havia patit durant els anys de la República i s’ho volia fer pagar, o gent que en denunciava d’altra per així intentar expiar davant del règim el que ell mateix carregava a l’esquena”.
La recerca també ha portat Lagunas fins a Salamanca, on es conserven més expedients de persones de Vic que van ser jutjades pel Tribunal d’Ordre Públic, una institució que es va crear el 1963 per reprimir conductes que –en “atemptar contra l’estabilitat” del règim franquista– es consideraven delictes polítics. És en aquest sentit que l’exregidor apunta que, a banda dels judicis de guerra, la repressió de la dictadura tenia moltes potes, també l’asfíxia econòmica a què se sotmetia les famílies dels encausats, la depuració de funcionaris, mestres, jutges… que havien ocupat places públiques durant la República o les dificultats que havien de superar els represaliats si volien trobar feina. “Primer es col·locava els excombatents. Després, els afins a la Falange i els mutilats de guerra, i abans que ells encara venien les persones descrites com a adictas al glorioso movimiento nacional”, conclou.
