Dels 15.106 habitatges que es van començar a construir a Catalunya l’any passat, 361 van ser a Osona. Aquesta xifra queda lluny de les de l’àrea metropolitana de Barcelona, la Costa Brava i el Vallès Oriental (721), però sí que situa la comarca com a capdavantera entre les de l’interior del país i a la Catalunya Central, ja que el Bages (159) i l’Anoia (172) presenten xifres inferiors. Afinant la lupa a escala municipal destaquen Vic, amb la meitat dels pisos i cases d’obra nova (167), i Taradell (33), seguits de més lluny per les Masies de Voltregà (19), Seva (15), Sant Julià (14) i Torelló (13).
L’Associació de Promotors de Catalunya (APCE) va desgranar aquestes i altres dades dilluns al matí, en una jornada amb un missatge clar a favor de construir. I és que segons Marc Torrent, director general de l’entitat, cada any caldria posar en circulació uns 25.000 nous habitatges a Catalunya per garantir la correlació entre oferta i demanda, però amb l’esclat de la bombolla immobiliària i les crisis successives la balança s’ha desequilibrat. Les memòries de l’Agència de l’Habitatge recullen grans contrastos: el 2007, per exemple, promotors i constructors van abocar al mercat gairebé 80.000 immobles d’obra nova, una xifra que va caure a només 3.036 el 2013 i que els últims temps ha anat augmentant progressivament fins a situar-se entre 14.000 i 15.000. L’APCE és del parer que encara no n’hi ha prou i, a Vic, ho justifica basant-se tant en la compravenda de segona mà com l’èxit del producte nou, que quan surt a mercat “de seguida té bona col·locació”.
Segons Torrent, les projeccions demogràfiques també apunten que els pròxims anys es mantindrà la tendència a viure en ciutats mitjanes amb bons serveis i comunicacions, un altre factor que hauria d’avivar l’edificació a municipis com Vic i que la pot desincentivar, en canvi, a nuclis més perifèrics i comarques de muntanya. De les pirinenques i prepirinenques, de fet, només la Cerdanya supera el topall d’un centenar d’habitatges començats a construir l’any 2021. Això demostra que un dels reptes del sector immobiliari és trobar la fórmula de reactivar territoris tradicionalment menys atractius perquè puguin sumar en l’objectiu de posar en circulació cada any 25.000 nous habitatges a Catalunya.
Sigui com sigui –es compleixi o no aquesta distribució homogènia a sobre el mapa–, Torrent va descartar dilluns que el context actual sigui de bombolla i va recuperar dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya per explicar que la ràtio d’ocupació de les llars es va empetitint: “Hem passat d’una mitjana de quatre persones per immoble a dues i escaig, i tot indica que la xifra anirà decreixent.” Això significa, per tant, que “sent els mateixos, acabarem necessitant més parc immobiliari a causa d’un modus vivendi diferent”. A banda d’aquesta circumstància, també va descriure un client amb més estalvis que abans de la pandèmia. I cada cop més favorable a l’obra nova: “La demanda l’entén de forma diferenciada que el producte de segona mà, perquè en aquests moments les exigències en termes tècnics són molt altes pel que fa a aïllament, eficiència energètica, distribucions interiors, acabats… També ens trobem que molta gent renuncia a superfície útil a dins en pro d’una bona terrassa. Amb dissenys de zero ens podem ajustar a les peticions.” Aquests postulats xoquen amb altres corrents que advoquen més aviat per la rehabilitació. Actualment, de la superfície visada a la Catalunya Central, la gran majoria és per a obra nova (67%), i tot i que la recuperació de parc antic va en augment –un 17% respecte al 2020 i un 33% respecte al 2019–, “ho fa menys del que tocaria o ens agradaria”, explicava l’arquitecte Miquel Sitjà en un reportatge del gener passat a EL 9 NOU.
Llavors ell ja insistia que caldria posar “més èmfasi a la recuperació d’edificis. Ens falta cultura de la rehabilitació”, una carta que va en la línia dels nous temps i la idea de “ciutats més sostenibles i compactes”. Part d’aquest plantejament també l’ha abraçat el nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Vic, tal com va explicar durant la jornada de dilluns la regidora d’Urbanisme, Fabiana Palmero: “Som conscients que tenim un teixit urbà amb mancances, zones incompletes perquè estan buides o el teixit industrial ha quedat obsolet. Per això amb el POUM apostem per la transformació de la ciutat consolidada en comptes de l’expansió pel territori.”
LA RELLEVÀNCIA DE LA PIRÀMIDE DE POBLACIÓ
Una altra anàlisi interessant pel que fa a la planificació i promoció d’habitatge passa per qui hi viurà. D’una banda, l’APCE apunta que l’augment de l’esperança de vida es traduirà en necessitat de pisos i cases “durant més anys” i que la irrupció de la pandèmia ha intensificat les ganes d’envellir a la pròpia llar en comptes de residències. “Com a promotors ens hem de plantejar de quina manera donem resposta al co-living”, va defensar Torrent dilluns, “quines fórmules trobem perquè la gent pugui continuar vivint sola, de manera independent, però en edificis amb espais comuns”. L’altre gran segment de població atractiu des del punt de vista immobiliari es correspon amb la generació del baby boom, les persones que ara tenen entre 40 i 55 anys. Des del punt de vista de Torrent, al tombant dels anys noranta als 2000 van ser clau “perquè hi hagués una expansió del sector i és actualment quan es poden plantejar fer un canvi de casa per millorar en prestacions, o buscar una segona residència”. Això hauria d’empènyer els constructors i promotors a posar al mercat productes pensats expressament per a aquest segment, ja que és el “més extens” i “quan es mobilitza, genera un gran impacte al mercat”. “Tipologies d’habitatge més amples, generoses d’espai, amb bones distribucions i donant importància als exteriors.” Segons l’APCE, una derivada d’activar aquesta generació és que sembla que ja hi ha un ressorgir de l’interès pels immobles unifamiliars.
JOVES. COMPRAR O LLOGAR?
Pel que fa als joves d’entre 20 i 35 anys, està clar que a diferència dels seus pares majoritàriament no es poden plantejar emancipar-se en un habitatge en propietat. La base que s’acostuma a prendre a l’hora de donar consell des de les immobiliàries és si es disposa d’un estalvi previ de més o menys un 30% del que hauran d’acabar pagant. En el cas d’un habitatge de 200.000 euros, uns 70.000. “Molts diners quan ens posem a la pell dels joves i els ingressos que perceben actualment”, considera Torrent. És per això que l’APCE preveu que a la llarga sí que es tracti de persones que acabaran comprant, però que inicialment necessiten oferta de lloguer o a preu molt assequible. Tot i que aquí hi hauria opinions per a tots els gustos, i molt variables segons el país, en la disjuntiva entre compra i lloguer, l’associació advoca clarament per la primera opció. “A l’Estat espanyol l’estalvi en habitatge sempre ha estat important. Quanta gent pot viure ara amb pensions minses gràcies a haver pagat al seu moment un pis o una casa?”, preguntava retòricament dilluns Torrent. La seva exposició es va complementar amb xerrades de directius d’asseguradores o entitats financeres. Blai Morera, de la branca immobiliària de CaixaBank, va incidir en un altre tema que ja ha abordat EL 9 NOU (vegeu edició del 2 de maig): com s’encareixen les obres a causa de la guerra d’Ucraïna i la falta de matèries primeres.
