Ho té molt clar: cal aplicar les quotes de gènere fins que la igualtat entre homes i dones sigui real. Pilar Godayol, coordinadora del Grup d’Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació de la UVic-UCC, sap com ningú què vol dir examinar la realitat des d’una perspectiva feminista. Des que van començar a treballar, fa 20 anys, un dels seus objectius ha estat que emergeixin dones invisibilitzades en un món d’homes, però també han elaborat un pla comarcal per a la igualtat sexual i de gènere o han analitzat com la censura franquista va frenar l’arribada d’obres aleshores revolucionàries, entre les quals els textos de la francesa Simone de Beauvoir.
El bagatge d’anys de lectura i molta recerca, una tasca que Godayol (Manlleu, 1968) combina amb la docència a la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes, l’ha portat a convèncer-se que si la paritat no arriba caldrà forçar-la. És per això que defensa que les quotes són necessàries, almenys fins que la presència de la dona a l’arena pública “estigui normalitzada”.
Ella mateixa explica que les que treballen a la universitat són privilegiades, perquè “ho fem en les mateixes condicions que els homes i amb l’opció d’accedir a càrrecs de direcció”, però també reconeix que les posicions de comandament sovint les acaben ocupant ells. I una part important de la culpa l’atribueix a les dones: “El primer pas per fer-nos visibles és que nosaltres vulguem ser-ho”.
Actualment està treballant en un llibre sobre feminisme i traducció entre 1965 i 1990. Una de les autores que hi apareix és Valerie Solanas, que a finals dels seixanta va publicar el Manifest de l’Organització per a l’Extermini dels Homes, un text satíric on els dedicava les mateixes crítiques que les dones han hagut d’entomar al llarg dels anys. Al darrere s’hi amagava la proposta del feminisme radical. I tot i que pugui semblar anacrònica, Godayol la considera necessària, perquè “encara hem d’avançar moltíssim”.
És amb aquest esperit de canvi que destaca que una de les missions del grup és transferir coneixement: “Hem d’intentar ser a tot arreu, des de participar en projectes que puguin tenir incidència a escala europea fins a recuperar dones protagonistes o donar a conèixer moviments. Així contribuïm a la lluita per a la igualtat”. A finals dels noranta, quan van néixer grups de recerca com el que ella coordina, l’activisme de carrer els acusava de treballar des de l’acadèmia, en una torre d’ivori, però Godayol reivindica que precisament l’objectiu era “buscar mares simbòliques” per construir un cànon femení que “no ha existit mai, perquè el patriarcat ja s’ha cuidat d’imposar el seu”.
El canvi de mil·lenni, amb la irrupció de les xarxes socials, pot ser un revulsiu per a l’apoderament de les dones. Godayol, almenys, n’està convençuda. “Jo sempre he estat feminista, però abans la gent no utilitzava aquesta paraula amb l’alegria d’ara”, conclou.
